EL PERSONATGE ESTÀ IDENTIFICAT I AFECCIONAT A SI MATEIX I TÉ PÀNIC A NO SER


  1. EL PERSONATGE ESTÀ ENAMORAT DE SI MATEIX I D’AIXÒ SE’N DIU AFECCIÓ.

La identificació del personatge amb si mateix és la manifestació concreta d’una intensa afecció. Aquest és un aspecte molt important i inconscient: el jo petit s’afecciona als esforços per ser reconegut, per superar el sentiment de no vàlua, de culpa inconscient, d’incapacitat.

La característica fonamental del personatge, el que li dóna identitat com a tal és la identificació amb si mateix. El jo petit no ha conegut altres recursos per sobreviure. Hem hagut de fer mans i mànigues per ser acceptats, reconeguts, per evitar la soledat, el rebuig i la separació. La lluita ha estat contínua al llarg de la nostra vida. Tant és així que estimem el personatge com aquella identitat que ens defineix i ens permet ser. Encara que es tracta d’un “ser” en minúscules, moltes persones no coneixen cap altra realitat, ni cap altra identitat.

De tant viure les històries del personatge, acabem identificats amb ell. I no únicament identificats, sinó també fortament afeccionats. L’afecció esdevé tan forta, tan intensa, ens hem identificat tant amb el personatge, que no sabem qui veritablement som. La intensitat de l’afecció es manifesta amb el pànic a no-ser. El jo petit, el personatge té pànic a no ser. Per això viu la possibilitat d’entregar el personatge al SER, com una vertadera pèrdua. El jo petit té pànic a qualsevol sentiment que suposi pèrdua de posicionaments, pèrdua de “seguretats”, pèrdua d’estatus quo.

El sentiment de pèrdua genera una angoixa tan forta, capaç de dissociar la ment de la persona. L’esquizofrènia, per exemple, és la manifestació greu d’una dissociació mental, en el fons de la qual, hi ha una història d’un gran sofriment que la persona no ha sabut gestionar.

La majoria de les persones vivim dissociacions més subtils i aparentment innocents. Em refereixo a la dissociació entre la part conscient i la part inconscient del jo petit.

La part conscient és la que es passa la vida tractant de compensar carències afectives. El jo petit, pràcticament dedica tota la seva energia a què l’entorn ompli les seves carències, reconegui els seus esforços, valori els seus guanys. El jo petit s’esforça per ser, fins a l’obsessió.

Aquests esforços, malgrat assolir èxits de cara el món, no omplen ni satisfan les carències interiors. L’inconscient sempre guarda les històries de sofriment de les que fugim. Per això invertim tanta energia per ser reconeguts, valorats, estimats, per no sentir-nos sols, abandonats.

Hom pot arribar al final de la seva vida havent col.leccionat molts trofeus de cara a l’aparador i al glamur mundà, però les creences generadores de culpa, segueixen turmentant la seva ment mentre no les observi i les alliberi, fent un treball d’autèntic desvetllament i evolució espiritual.

  1. AVERSIONS I ATRACCIONS SÓN AFECCIONS (APEGOS)

Les aversions i les atraccions són el pa de cada dia del personatge. Aquest viu de tot el que l’atrau i de tot el que rebutja. Són la doble cara del personatge.

Val la pena descriure cada una d’aquestes cares per no caure en el seu parany.

AVERSIÓ

Justament aquesta dinàmica en la que et compromets, fa que el SER et posi de manifest, en primer lloc, l’aversió (el rebuig) cap aquestes creences de vergonya i de culpa, de por i d’incapacitat, d’ira i d’orgull. Totes aquestes són meres manifestacions del sofriment que ara et proposes observar a fi que el SER les dissolgui. Així que et posis a observar, se’t posarà de manifest el camp d’energia en forma d’aversió, la qual cosa suposa observar els judicis, les expectatives i les amenaces que generen en tu aquest sentiment i sensació d’aversió. El rebuig a abandonar l’estatus quo al qual estàs habituat, sorgeix de la por a no ser, por a perdre la falsa seguretat en la que fins ara t’has recolzat.

Cada aversió ve acompanyada de la seva respectiva oposada atracció.

Tingues en compte que tant les aversions com les atraccions són afeccions (apegos).

Quan observes qualsevol aversió, identifica-hi en ella una afecció. Mentre hi hagi l’aversió, l’afecció sempre es mantindrà en la teva vida i es manifestarà contínuament.

ATRACCIÓ

L’atracció és aquell camp d’energia que es desviu per ser reconegut i estimat, pel qual estàs disposat a pagar el preu que sigui. Observa l’atracció com una identitat que busca ser, perquè l’ego-personatge creu que no és. Observa com la percepció de no ser es manifesta a través de sentiments de culpa, de creure que no tens dret, que no vals, degut a les equivocacions i errors comesos.

Observa i identifica aquesta part de tu que experimenta les dues cares de la mateixa moneda: a moments aversions i altres moments atraccions.

L’atracció sempre tracta de compensar, aconseguir, pagar deutes, sempre des del sentiment de “no ser” i de culpa que et fan reaccionar així: “he de compensar això que em manca, l’error que vaig cometre”, sento  que “sóc causa” de mèrit o demèrit.

En el cas de la vergonya: si jo sempre estic buscant ser reconegut, el fet de no sentir-me’n, activa la necessitat de buscar reconeixement. Aquesta és la cara de l’atracció que et fa buscar que els altres la valoració i el reconeixement que no trobes en tu. Observa com estàs d’afeccionat a la teva manera d’omplir aquest buit de no reconeixement. Parat des del “no sóc”, des del “no em sento reconegut” i dóna’t permís per observar, sostenir i acollir aquesta afecció.

Si vols que el camp d’energia que et rodeja sigui positiu, benèvol, compassiu, observa tant l’aversió com i l’atracció vinculades i constituint una subtil afecció.

La capacitat de “jo valc per mi mateix”, (capacitat de SER COMPLET, la primera capacitat), la tens pel sol fet d’existir. L’essència del sentiment de vàlua, té l’origen en el fer real d’existir perquè Déu ha pensat en tu, t’ha fet igual a la seva mateixa essència i t’ha donat la vida, perquè durant els anys que et concedeixi de vida en aquest món, acompleixis el propòsit que Ell ha pensat per a tu. Tenir un “propòsit” és una realitat que forma part de la teva existència. Descobreix quin és aquest propòsit. Evidentment té relació amb el SER, no amb l’ego, no amb el personatge.

Pren consciència que ets una paraula pronunciada per Déu, des de l’origen. Això vol dir que tu ets abans que totes les teves creences, tots els posicionaments del personatge. Ets abans que tot el que penses de tu. Gràcies a aquesta paraula, pronunciada per Déu, “tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no hi ha vingut sense ella. En ella hi ha la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. (…) A tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni per desig carnal, ni per voler humà, sinó de Déu mateix. (…) De la seva plenitud, tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”. (Jn 1. 1-18)

D’aquí es desprèn que l’origen i l’arrel de la teva vàlua és l’amor amb que Déu t’ha volgut a l’existència. La qüestió és a què dedico la meva existència. Quins valors i significats prevalen:

  • Romandre encallat en l’ego-personatge o,
  • Evolucionar cap al SER COMPLET que ets, pel fet de ser fill de Déu, vingut i volgut a l’existència, convertit en PRESÈNCIA DIVINA.

Molts no són conscients del seu origen i no estan disposats a reconèixer l’Origen de la seva existència, per això a molts els és impossible reconèixer-se en la Veritat. Moltes persones no es plantegen mai al llarg de la seva vida qui són. Moltes persones romanen tota la seva vida atrapades en el somni i la falsedat de l’ego-personatge.

La gràcia que tenim i que hem de fer fructificar és ser conscients que l’ego mai no pot ofegar la Veritat del SER dins nostre, la PRESÈNCIA DIVINA dins nostre, encara que ho intenta amb la seva dinàmica tenacitat:

  • Sentir-me rebutjat no m’agrada, aleshores busco sentir-me aprovat, reconegut, acceptat. Aquesta és la cara de l’atracció. Busco ser aprovat (atracció) perquè rebutjo no sentir-me’n (aversió). Ambdues són una mateixa afecció, que he d’identificar com una part de mi, l’he de reconèixer, l’he d’admetre i acceptar a força d’observar, sostenir, acollir i estimar.

Quan sóc capaç de sostenir el dolor que descobreixo en cada afecció, s’esvaeixen totes les atraccions i les aversions del personatge.

A la guia-pregària del final hi ha inclosa l’entrega de l’afecció atracció-aversió.

A mida que em desidentifico d’aquesta afecció (aversió-atracció) descobreixo la Veritat de qui sóc.

L’ego és la mascota de la ment, mentre no la poso al servei de Déu.

Per tant, el treball que cal fer en aquest punt consisteix a observar l’energia, la força i sofriment que la falsa identitat adquirida, ocasiona. Les persones solen arrossegat moltes històries de sofriment reprimit, que han procurat compensar com han pogut. La majoria de les vegades simplement l’han reprimit, ignorat o evadit, amb la qual cosa, el sofriment roman en el fons del subconscient. Cada cop que algun estímul exterior toca aquell focus, l’explosió de sofriment es reprodueix un cop i un altre sense buidar-se mai.

Per no sofrir, el personatge s’enganxa a atraccions i rebutja aversions. Se sent atret al que li plau; rebutja el que li causa sofriment. El sofriment disminueix quan se’l desenertegitza. Cal aprendre a fer-ho.

Una manera de descobrir l’energia del jo petit i desenergatitzar-la és identificar les frases que has après a utilitzar i que les penses o les verbalitzes sense adonar-te.

Per exemple:

  • “els demostraré que valc”,
  • “el meu cap d’empresa és un cregut”,
  • “m’irrita la prepotència d’aquesta persona”,
  • “no suporto actituds autoritàries”,
  • “davant de certs caràcters, jo callo i em retiro”,
  • “del que els passa els altres, me’n sento culpable”,
  • “no suporto sermons dels que diuen i no fan”.

En l’àmbit familiar les expressions solen semblar-se a:

  • “no t’adones que no paro de treballar”?,
  • “qui aporta el jornal a casa”?,
  • “no valores els sacrificis que faig per la família”,
  • “segons tu, no faig res bé”,
  • “sempre el mateix: no valc, no em mereixo”,
  • “ja ho sé que no et dono el que tu vols”,
  • “t’has preguntat alguna vegada com em sento jo”?

Darrera de tot això, hi trobaràs l’arrel de les teves carències i de les teves històries de no amor i de sofriment.

El sofriment és el nivell de consciència que en el Mapa de la Consciència del Dr. Hawkins calibra 75. Es tracta d’un nivell d’energia 125 vegades per sota del mínim nivell de consciència de 200 que és el nivell on comença l’energia positiva del SER.

El sofriment calibra molt poc, es tracta d’una energia baixa i negativa. Això comporta que no aporta cap benefici. El ser humà rebutja sofrir. L’ego-personatge té moltes maneres de defugir qualsevol tipus de sofriment. Aquí rau el conflicte, pel que fa a la insana gestió del sofriment. La majoria de la gent no sap gestionar bé el sofriment. El millor que saben és negar-lo, jutjar-lo, ignorar-lo, rebutjar-lo, lluitar-hi en contra, reprimir-lo. Quan hom gestiona el dolor i el sofriment d’aquesta manera, l’únic que aconsegueix és convertir-lo en crònic.

  • Per tant, com gestionar de forma sana i constructiva el sofriment?
  • Es pot gestionar de forma sana?

Reflexionem-ho. A veure què aprenem sobre el sofriment.

  1. SOFRIMENT

Tot sofriment és conseqüència d’una resistència. Quan sofreixes vol dir que el teu personatge considera alguna cosa o algú “especial” i té por de perdre-la, per això s’hi resisteixes una i altra vegada.

En realitat res es perd, res falta, tot està complet, però això no t’ho creus mentre vius en el personatge.

El sofriment només està en la ment. S’experimenta així perquè estàs imbuït d’un significat. Observa aquest significat, aquesta sobre-valoració i la importància que dones a allò amb el que t’has identificat. La por a perdre les afeccions del personatge, es presenta en onades.

Com bé saps, primer observa que et resisteixes a quelcom que el personatge experimenta com a pèrdua.

Si vols lliurar-te del teus sofriments, has de comprendre les històries que hi ha darrera de cada sofriment. Per lliurar-te’n observa que no l’utilitzi el personatge com a mecanisme de resistència i de supervivència. Això és possible quan observes cada sofriment, sense jutjar-lo. Imagina l’arsenal de sofriment reprimit, ignorat, evitat que el personatge ha acumulat al subconscient. Observa com utilitza l’inconscient com si fos el cofre dels seus tresors. El sofriment ha de deixar de ser el petit trofeu del jo petit, aleshores transcendiràs el sofriment.

Sabent que el sofriment és únicament resistència i temor a la pèrdua d’allò que valores, vol dir que, quan sofreixes, estàs suportant, aguantant i resistint quelcom que no t’agrada i que rebutges. Adona’t que aquest rebuig és un judici.

En realitat no existeix cap sofriment que provingui de quelcom de fora, ni tant sols el sofriment físic. Sempre prové d’allò que voldries que fos i no és com tu volies. Aquest judici genera la resistència que causa el sofriment. De fora només arriben estímuls. La interpretació que el personatge en fa d’aquests estímuls és el que experimentes com a sofriment.

Observa que cada sofriment està relacionat amb la teva manera de percebre. Observa que cada sofriment està relacionat amb la manca de desenvolupament de les qualitats positives del SER. Adona’t que cada una de les qualitats del SER té un enorme potencial, des del coratge fins a la il.luminació.

En el Mapa de la Consciència, la primera potència del SER és el coratge, perquè és la que tira del cotxe i et fa fer un salt endavant i sempre cap a munt.

Et pot sostenir l’amor, la pau, però si no observes que estàs atrapat pel personatge, no te’n podràs desfer.

Has de desenvolupar el coratge i cada una de les altres qualitats del SER, i deixar de viure com a personatge.

  1. EL NUCLI DE TOT SOFRIMENT ÉS LA PROGRAMACIÓ: “HI HA QUELCOM DOLENT EN MI”.

Aquest programa s’ha generat fruit de tota la teva història d’infància. Allí et vas programar sense adonar-te, i és la creença que “no sóc prou bo”, l’arrel d’aquesta programació, la qual activa el personatge. Aquest personatge viu d’aquest programa que es manifesta amb diverses expressions com és ara:

  • El dolent que hi ha en mi, fa que Déu no estigui present a la meva vida.
  • Em sento culpable perquè em sento separat de Déu.
  • Déu no està present a la meva vida.
  • Em sento incapaç d’afrontar la meva vida, degut a què hi ha quelcom dolent que no em permet sentir-me bona persona.
  • Em sento culpable de què hi hagi quelcom dolent en mi.
  • Em jutjo contínuament: “Això no hauria de ser així”. “No m’accepto així”. Aquest judici i aquesta no acceptació la projecto als altres i això dificulta les meves relacions.
  • El conjunt de manifestacions d’aquest programa són causa de sofriment.
  • Tinc por de la part de mi que no és prou bona.
  • Aquesta por se’m converteix en una expectativa d’amenaça. Els meus pensaments de futur són cada vegada més catastròfics.
  • El dolent que hi ha en mi desencadena un seguit de desitjos i expectatives de ser millor.
  • Em sento malament, disconforme, frustrat, amb ira.
  • Això fa que amagui tot el que tingui relació amb aquest “quelcom dolent” que arrossego i fa que aparenti i dissimuli que tot està bé.
  • Així visc en un engany permanent que desencadena l’orgull.
  • I prego i demano perdó a Déu, i tinc la sensació que Déu no em respon.
  • Inconscientment nego la presència de Déu, perquè crec que m’ha abandonat. És tant inconscient això!
  • Em sento separat d’Ell, perquè “el dolent que hi ha en mi” no agrada a Déu i m’allunya d’Ell.

Aquest és el desenvolupament d’aquest programa que tenyeix la vida de sofriment. Així és com aquest personatge protagonitza les teves històries, mentre tu sofreixes i et resisteixes. Vols abandonar aquest programa però no saps com fer-ho. Després d’anys vivint en aquest personatge, arrossegues tanta por, orgull, ira i culpa, que et sembla impossible que Déu pugui perdonar tant de mal. No t’adones que projectes en Ell, el rebuig, el dubte, la incapacitat que experimentes en tu mateix.

És evident que el punt és arribar a dissoldre aquest programa. El vertader exercici per transcendir-lo és començar a observar aquest personatge, amb les qualitats que impliquen una vertadera observació. T’has de convertir en el testimoni d’aquest personatge, i deixar de ser-ne el protagonista que viu totalment identificat amb ell.

El vertader exercici d’observació consisteix en activar les qualitats positives del SER. Per activar-les només cal observar el personatge des de les diferents energies del SER:

  • Amb CORATGE observo que aquest programa està present a la meva vida.
  • Amb NEUTRALITAT em situo davant la veritat i des de la veritat observo aquest personatge amb actitud neutra, és a dir, sense jutjar-lo, ni etiquetar-lo, ni lluitar-hi, sinó simplement el miro i m’estic amb ell, sostenint les seves històries, contemplant-les sense involucrar-m’hi. L’actitud neutre es produeix espontàniament quan busco només la veritat.
  • Amb VOLUNTAT observo l’hàbit que arrossego com a protagonista de les històries d’aquest personatge. Observo que la repetició d’aquestes històries m’han afeccionat a ell i als seus programes. Observo com hi estic d’afeccionat i d’enganxat. Activo la voluntat espiritual d’observar aquest personatge fins que el SER el dissolgui.
  • Amb el DISCERNIMENT de la RAÓ, amb tot el que he comprès observant aquest personatge, cada cop que observo les històries en les que m’involucro, vaig creant un espai buit entre jo que observo i el personatge observat. Prenc consciència que aquest espai buit l’omple la presència del SER. Observo que el SER està en mi des de sempre, des d’abans que jo comencés a viure aquest personatge. Observo que en el SER no hi ha res dolent. Tot el dolent que crec que hi ha en mi, és una percepció del personatge ignorant i innocent que estic vivint. Observo que aquest DISCERNIMENT prové de la Intel·ligència divina del SER, de la Presència de Déu dins meu. Observo que començo a fiar-me de Déu.
  • Amb AMOR vertaderament INCONDICIONAL començo a estimar-me i estimar tot el que es mou en mi, tota l’activitat d’aquest personatge, totes les seves històries. Aprenc a mirar-les sense judici, aprenc a acollir-les i a estar amb elles, des del SER.  Observo que tota la meva vida és una història d’amor, teixida amb encerts i errors. Els errors que considero “allò dolent que hi ha en mi”, formen part d’aquesta història amb una finalitat: que jo aprengui a evolucionar cap a l’amor incondicional. Observo la doble intenció del personatge, que per un cantó té por, però per l’altra part no sap què fer amb aquesta por. Observo i aprenc a estimar les històries de no amor que he viscut. Observo que no les puc canviar, puix formen part de la meva vida, però ara les puc acollir, abraçar i estimar encara que sembli contradictori. Observo que si les miro amb AMOR, totes aquestes històries es dissolen de mica en mica. Observo amb amor el personatge al qual m’he afeccionat per sobreviure. Aquest personatge no sap estimar. Estimant-lo jo, l’amor el dissol.
  • La PAU és una elecció. Escullo viure en pau. És una elecció que faig, lliure i responsable. No me l’he de guanyar, forma part del SER que sóc. La pau està present a la meva vida molt abans que aquest personatge i els seus programes. Observo el turment a què el personatge m’ha habituat, fent-me creure que sofrir pel mal comès, era la millor manera de reparar. Observo que la pau és un do de Déu que vol el meu bé.

Aquest és el treball espiritual. És posar-se en el camí del SER. És un treball continu. El SER està sempre present i actiu. És un treball de manteniment. No s’arriba a un nivell elevat de consciència i ja està. No. L’he d’alimentar constantment. És un continu observar totes les respostes del personatge apreses en el passat. És estar sempre al fil de l’ona, sense queixar-me del passat ni témer el futur. És estar només en el present observant. És un estat de consciència que al començament és intermitent, però amb l’exercici es converteix en un estat estable.

Aleshores cada circumstància que apareix a la meva vida és una oportunitat per preguntar-me: “qui sóc jo”? Qui és el protagonista en aquest moment?

No es tracta de buscar el moment adequat, l’espai adequat, No. Les energies negatives del personatge de torn apareixen sense buscar-les. Només les he d’observar quan es presenten. Observo els seus posicionaments, els acullo i deixo que el SER els dissolgui sense fer res més. Abandono el protagonisme, abandono la necessitat de controlar. Les circumstàncies les gestiono en l’instant que es produeixen i no espero el moment adequat quan tinguis temps.

Res és més important del que estic fent, que entregar el personatge a Déu, en el mateix instant en què es manifesta, si és que em prenc seriosament la meva evolució espiritual.

La ment dóna importància a moltes coses que no les tenen, en funció del valor, el significat que els atorga. Si la ment no dóna importància cabdal al fet d’entregar el personatge a Déu, just en el moment en què actua, potser vol dir que estic poc compromès. Generalment, quan el compromís no és ferm, funciona el programa de postergació.

  1. PROU DE POSTERGAR.

Postergar és un altre programa que el personatge utilitza per no canviar. Observa quan postergues. Sols postergar quan romans en la zona de confort. Una zona de confort és un engany del personatge, que et fa creure que no és important observar-lo. Sap que si l’observes pot ser l’inici de la seva dissolució. Per això fa tot el possible perquè t’entretinguis, et distreguis i deixis l’observar per més endavant, quan tinguis temps o estiguis de més bon humor. Aquest moment, no arriba mai.

Aquest treball no requereix anys. Només és qüestió de d’observar l’hàbit recurrent i reconèixer-lo. Quan reconeixes els hàbits recurrents del personatge des d’un nivell de consciència elevat, quan ja tens un cert recorregut interior fet, faràs grans passos endavant, si aprofites les manifestacions del personatge i no et quedes en la zona de confort. El moment desagradable hi és, però si se supera, la joia és plena.

  1. SOFRIMENT, FONT D’EVOLUCIÓ ESPIRITUAL

Qualsevol dificultat o sofriment, la pots viure com una desgràcia o com una gràcia. De fet, per a l’estudiant espiritual és una gràcia, una oportunitat meravellosa per donar passos endavant cap als nivells superiors de consciència. Això vist des del SER. L’ego no ho veu pas així.

Tots els esdeveniments que se’t presenten sota el signe de dolor, de sofriment, de simple malestar, en realitat els pots observar com una història del personatge, habituat a fer-se protagonista. Per tant, qualsevol d’aquestes històries les pots viure des de dues perspectives:

  • des de l’exterior: L’exterior sempre és l’espai de l’ego-personatge.
  • des de l’interior: L’interior sempre és l’espai del SER, de la Presència del Diví dins teu.

Qualsevol història del personatge és una prova que et situa davant del dilema:

  • Tinc intenció d’aprofitar-la per observar i continuar fent passos cap al SER?
  • Em deixo guiar per l’ego que em porta a buscar a l’exterior i a compensar la solució d’aquest sofriment?

Pots concloure que totes les històries del personatge sempre posen de manifest una demanda, una necessitat insatisfeta, una expectativa; en el fons sempre tractem d’omplir i satisfer alguna carència. Satisfer-la té dues vessants:

  • La de l’ego
  • La del SER

Totes dues demandes estan combinades o interconnectades, en el sentit que, sempre predomina més una que l’altra, en funció del nivell de consciència en el que et trobes. Si és el tant per cent d’ego el que predomina en la teva vida en un moment determinat, és l’ego qui gestiona la situació. L’ego, pots estar-ne ben segur, mai gestiona bé els sofriments.

Si és el tant per cent del SER el que predomina en la teva vida en un moment determinat, és el SER qui gestiona cada situació. El SER sempre gestiona bé i positivament els sofriments. No sense voluntat i sempre amb plena responsabilitat.

Quan el tant per cent del SER és superior al tant per cent de l’ego en la gestió dels sofriments, tingues en compte, que per molt elevada que sigui la presència del SER a la teva vida, basta un mínim tant per cent d’ego perquè la seva presència, gestió i acció sabotegi la presència, la gestió i l’acció del SER. Pots estar en un nivell de consciència molt elevat, que sempre hauràs de ser conscient que l’ego farà tot el possible per gestionar els teus sofriments a la seva manera, segons els seus paràmetres, expectatives i conveniències. L’ego gestiona en base al model newtonià, és a dir, sempre busca fora la causa, la culpa i la solució de les seves mancances i necessitats.

El SER es mou i actua d’acord amb el model quàntic, segons el qual, el SER és la causa interior que produeix tots els canvis necessaris dels quals se’n deriven els efectes i les conseqüències exteriors.

Cal identificar aquests dos models paradigmàtics. I per identificar-los observa’ls i fes conscient qui personatge (ego) protagonitza la història dels teus sofriments.

Per identificar qui és el protagonista de cada història observa les característiques de l’ego i les característiques del SER, totalment diferents. Queden ben descrites mitjançant els respectius verbs.

  1. CARACTERÍSTIQUES DE LA VESSANT DE L’EGO: L’EGO VIU EN EL NO-SER.

Observa els verbs que descriuen la gestió de l’ego: Sempre busca compensar, demostrar, aparentar, defensar, assolir, protagonitzar, aconseguir, omplir, protegir, sobreviure.

Observa que l’ego vol merèixer, i creu que se sacrifica. Observa que l’ego se sent víctima i s’autocompadeix. L’ego no abandona els posicionaments que constitueixen les estructures de pensament i de sentiment que repeteix contínuament, un dia rere l’altre. Sempre es mou dintre del mateix bucle. Observa aquest bucle.

Observa la característica més fonamental de l’ego: viu en el “no ser”.

  1. L’EGO, DES DEL “NO-SER”, BUSCA INUTILMENT SER.

Aquest és el nucli fet de sentiments i emocions que activen la maquinària del personatge reclamant la seguretat afectiva que creu que no té o no rep. Aquesta és la maquinària de l’ego. En aquest punt és important saber que quan l’ego activa la seva maquinària vol ser més de tot, més que tothom, perquè no se’n sent, perquè es troba en el “no ser”. Qui es troba en la llum, no es queixa de foscor. La saviesa popular diu: “Només valorem la salut quan estem malalts”, “només ens recordem de Sta. Bàrbara quan trona”.

Aquesta maquinària de l’ego ens ha entrenat a sentir-nos protagonistes de les nostres afeccions, de les expectatives que activem quan desitgem tenir allò que creiem que ens manca. I ens convertim en els protagonistes de les nostres pròpies històries. De forma que quan el personatge se sent separat, no para de buscar omplir aquest sentiment de separació; quan se sent causa, ens converteix en el jo compulsiu que ho ha de fer tot, que s’ha d’esforçar molt, i tot ha de sortir perfecte; quan se sent incomplet, busca la compleció per tot arreu i al preu que sigui; quan no se sent vàlid, busca totes les ocasions per fer-se valdre i ser reconegut. La recerca de reconeixement és un programa de l’ego molt habitual en la majoria de les persones. Ho constato en totes les persones que demanen acompanyament psicològic o espiritual.

Però el punt més profund de totes aquests recerques d’incompleció és la manera com el personatge les posa en marxa fent-nos creure que qui busca és el SER. I la persona no s’adona que qui busca és el personatge. I aquí rau el gran error, perquè des del sentiment de no-ser, és impossible experimentar la compleció del SER. La compleció forma part de la naturalesa del SER. L’ego, per molts esforços i sacrificis que faci, mai completa res. Per això és prou astut per revestir-se “d’ego espiritual” i fer-nos creure que és el SER.

Observa les teves expectatives sorgides de sentiments de carència. Observa que les expectatives són l’indicatiu de les mancances de l’ego, que tracta de satisfer-les des de la seva pròpia incompleció. És per això que l’ego sempre és el gos que es mossega la cua.

Per a què és tan important comprendre això?

Perquè el sentiment inconscient de no-ser, sempre busca ser. Cap dels seus posicionaments se sustenta en una energia constructiva, ans sempre acaba frustrant-nos encara més. Els  posicionaments de l’ego són com un castell de sorra a la vora del mar, que es desfà amb cada onada.

És important reconèixer les estructures i personatges que l’ego ha construït, fent-nos creure que són la nostra identitat, amb la qual superarem mancances, buidors, incomplecions, misèries & company. També ens fa creure que amb una teràpia ho resoldrem tot i no ens adonem que ens instal.la en el programa “jo sé”, fins que el converteix en actitud.

Un de les conseqüències del programa “sóc causa”, és que ens situa en la  dualitat. A moments vivim el “no mereixo” i a moments la culpa de no fer i de no ser prou. Després projectem aquesta culpa sobre els altres. D’aquest programa sorgeixen sentiments de víctima, d’auto indulgència, de resignació, de responsabilitat perfeccionista, rígida, intransigent i de megalomania. La megalomania és la conseqüència d’un ego sobre, sobre, sobre valorat.

En definitiva, tots aquests posicionaments i programes arrelen el personatge en el no-ser, des del qual és impossible assolir el SER.

  1. EL NO-SER GENERA AFECCIONS

Els obstacles més importants en la teva vida estan sostinguts per les afeccions. En la mesura que el teu nivell de consciència es va consolidant, aquestes afeccions perden suport i cauen, tard o d’hora.

El més recomanable és que en les oracions que duus a terme hi incloguis aquesta part:

  • “Senyor, et lliuro el jo experimentador”, el “jo causal, incapaç, no mereixedor que se sent separat, que busca a qualsevol preu existir”,
  • “deixo anar el jo que se sent ignorat”,
  • “t’entrego tots els seus hàbits recurrents inconscients”,
  • “deixo tota identificació amb aquest jo”.
  1. LES AFECCIONS I EL SENTIMENT DE PERDUA.

L’experimentació de dolor o sofriment es troba en els ensenyaments religiosos com un sentit de “sacrifici necessari”. En realitat és innecessari, però només pots adonar-te d’això quan l’observes des de la Presència de Déu dins teu, i permets que Ell el transcendeixi.

 

El sacrifici es genera a partir del sentit de propietat. Em considero amb el dret de rebre gràcia, perdó, reconeixement, a canvi de l’esforç que faig per tu, per als altres, per Déu, per ser bo, per ser millor.

En el fons es tracta d’una afecció. Moltes de les nostres afeccions solen ser inconscients, per això no les considerem afeccions, i per això no les podem reconèixer i lliurar a Déu si primer no les observem.

El treball en aquest punt consisteix a reconèixer les afeccions, el sacrifici, la por a la pèrdua, però sobretot, la por a no ser. Observa detingudament la profunditat d’aquesta por a no-ser. Segurament et pot sorprendre aquesta proposta, però no deixis d’observar-te fins que la reconeguis. Aleshores podràs la acollir, sostenir, abraçar i tot el dolor que et provocava, s’esvairà com l’aire.

L’afecció es forma a partir de les carències que configuren el nucli del no-ser: no sóc vàlid, no sóc bo, no mereixo, no sóc prou, no sóc digne i tots els derivats de la por al rebuig, a la soledat, a l’abandó. Els esforços del jo petit per omplir les seves carències generen aversions i atraccions, que són la doble cara de cada afecció.

Un escull que hauràs de superar quan et plantegis observar les afeccions és el fet que totes elles comporten un fort sentiment de pèrdua.

Les afeccions generen un tal sentiment de pèrdua, que sents com si una part de tu la perdessis per sempre i l’ego te la fa experimentar com irrecuperable.

Abandonar una afecció, a vegades és com obrir una vàlvula en forma d’un gran plor, que sorgeix de l’interior. Quan l’experimentes, només és qüestió que l’observis i permetis que s’expressi sense resistir-t’hi ni lluitar-hi. Et semblarà interminable, perquè l’energia continguda portava molt de temps acumulant-se, ignorada i reprimida. Dóna’t permís perquè aquesta energia s’expressi mitjançant el plor, fins que es buidi completament. L’experiència és d’una gran pau, fruit de l’Esperit Sant.

Fes una llista de les afeccions que reconeixes en tu. Les trobaràs en el fons de la por a cada pèrdua.

Quan ens proposem fer aquest treball, immediatament apareix el pànic a la pèrdua dels posicionaments assolits per l’ego. Per això al començament ens costa reconèixer-los. Hem de saber que l’ego posarà en marxa totes les justificacions possibles, com per exemple: “aquest treball és un tonteria”, “no tinc temps”, “tinc altres preocupacions més importants en aquest moment”, “són històries que no van amb mi”, i semblants. Totes formen part de  les seves resistències per seguir gestionant, controlant, condicionant la nostra vida.

Una experiència de les resistències que oposa l’ego, és l’amenaça de la por a l’abandó, a quedar-te sol, que sorgeixen d’un profund sentiment de no vàlua, que genera angoixa i depressió.

Aquestes situacions provoquen reaccions de tot tipus, des de reaccions d’ira de baixa intensitat, fins a ofuscaments d’alta agressivitat com l’agressió psicològica, emocional o física. La ment amenaçada entra en una tal foscor, capaç de dur la persona al suïcidi o la violència de gènera.

Quan una parella se separa, sol arrossegar mesos i anys de lluites de poder que els respectius egos tracten d’exercir sobre l’altre. Es produeixen estats de tensió que poden convertir-se en un infern d’enfrontaments, d’embogiment i sofriment.

El personatge en el fons no està interessat pel canvi, per l’evolució espiritual, per la pau, l’alliberament. No està interessat en comprendre l’altre.

Cal entendre que al nucli de cada afecció hi ha un sentit molt fort de protecció de tot el que l’ego considera propi i especial. Totes les afeccions humanes protegeixen els posicionaments que l’ego etiqueta d’”especials”.

Descobreix objectes, persones, maneres de pensar i de fer teves, que per a tu són “especials”. Canvia l’etiqueta “especial” per “afecció”. Com et sents? Si et costa reconèixer l’afecció, imagina que el que consideres “especial”, de sobte ho perds. Com et sents? Si et dol la pèrdua, pots estar ben segur que es tracta d’una afecció, més profunda, quan més intens és el dolor.

Darrera de qualsevol afecció sempre hi ha l’ego cuidant-se, protegint-se a sí mateix, sobrevivint. El poder que l’ego atorga a les seves possessions és assegurar-se el respecte, la valoració, el reconeixement, tenir un lloc a la vida, un bon nom, una bona imatge davant dels altres.

És important que observis i identifiquis les teves afeccions, perquè són elles les que et mantenen en el no-ser.

Observa la part del jo petit fent-te creure que vol evolucionar cap al SER. Adona’t que l’ego mai s’entregarà al SER, mai s’obrirà a la Presència divina dins teu, ni permetrà que el jo petit abandoni els seus posicionaments, ni que el personatge abandoni les seves històries. Adona’t que et fa creure que col.labora, camuflant-se i apropiant-se de les qualitats del SER. Adona’t un cop més que t’enganya per aconseguir el seu propòsit: sotmetre’t, amb les energies negatives, i mantenir-te en la consciència inconscient.

El SER, honest, sincer, íntegra, és el testimoni observador que et vol en la plena consciència conscient, des de la qual observis i li entreguis el personatge. Ell el dissoldrà. No ho dubtis.

Com observa el SER?

Simplement s’adona i reconeix l’acció del personatge; reconeix l’egoisme en les seves accions i es fa responsable de desenergetitzar-lo; projecta llum a l’inconscient perquè t’adonis de les foscors del jo petit. Ho fa honestament i amb humilitat, perquè experimentis els fruits de la Veritat. Amb una mica de pràctica i amb la voluntat espiritual de progressar, aprendràs a observar, reconèixer i a acollir les afeccions més preuades de l’ego. Aleshores el SER les dissoldrà.

  1. CARACTERÍSTIQUES DE LA VESSANT DEL SER

Observa els verbs del SER: El SER no pretén compensar, demostrar, aparentar, defensar, protagonitzar, aconseguir, omplir, opinar RES.

El SER viu en la pau, viu tranquil, serè, estima, està en l’amor; el SER vol que t’estimis a tu mateix, per estimar a tothom. El SER estima la vida, estima a tothom que està al seu voltant, començant per les persones més properes. El SER comparteix, transmet, està per als altres, està atent a la vida, és honest, estima la veritat i és íntegra.

El SER sempre té l’impuls d’avançar espiritualment, d’evolucionar, d’anar més enllà i més a munt cap el nivell més elevat, cap als valors més elevats, on es troba l’autèntica pau, joia, compassió, amor incondicional.

El SER sempre busca solucionar conflictes, problemes. Quan vols solucionar un conflicte, és el SER qui gestiona aquest sentiment, a diferència de l’ego, les opcions del qual mai solucionen res, encara que et faci creure que ell té la solució de tot.

  1. LLISTA PER DISCERNIR LES DUES VESSANTS

Per poder discernir, un meravellós exercici és fer dues llistes:

  • Una amb les característiques actives de l’ego que trobaràs en les teves expectatives, sofriments, mancances, carències.

Davant d’un sofriment, sorgeixen pors, inseguretats, angoixes, dubtes. Totes les emocions de l’ego es posen de manifest. Però tingues ben present que sota tot sofriment hi ha una resistència. Identifica-la. Observa a què et resisteixes? Amb la pràctica et faràs expert.

  • L’altra és la llista honesta del SER, capaç d’observar cada història de sofriment des de les seves qualitats de coratge, neutralitat, voluntat, intel.ligència, amor incondicional, pau, joia, il.luminació. .

Per escollir afrontar els sofriments des del SER cal un coratge totalment honest. Primer has  de reconèixer que la part de l’ego, amb tots els verbs que caracteritzen la seva acció, sempre tracta d’imposar-se en cada present. Cal fer l’acte honest i humil de reconèixer la seva tenacitat i persistència.

Quan reconeixes la presència de l’ego, estàs exercitant el coratge, la neutralitat (vull estar en la veritat).

Fetes les dues llistes, compara les expectatives de l’ego, enfront de les solucions que aporta el SER.

Enfront de les diferències, pots decidir conscientment qui esculls com a gestor del teu sofriment.

  1. GUIA – MEDITACIÓ
  • Observo qualsevol sentiment de carència, causa de sofriment.
  • Observo que les meves carències no les gestioni la part inconscient de l’ego.
  • Observo i descobreixo el llop revestit de pell d’ovella.
  • Observo l’afecció en la meva manera d’estimar l’altre. Aquest amor és egoista.
  • Observo engany i egoisme en les afeccions que em dominen.
  • Observo que l’autoengany ve de temps.
  • Ara m’adono que només estava interessat per la meva pròpia supervivència.
  • Reconec que això és egoisme pur.
  • Senyor, concedeix-me el coratge de reconèixer aquesta part egoista.
  • Reconeixent l’egoisme ara puc començar a desenergetitzar-lo.

La por a perdre les afeccions, és causa de sofriment.

  • Observo i reconec la por a perdre: (anomena-les)
  • Observo i reconec que aquestes pors sostenen les afeccions.
  • Observo que tinc por de perdre les afeccions del meu personatge.
  • Observo els posicionaments, hàbits, formes de pensar, sentir i fer que tinc por de perdre.
  • Observo el sofriment que experimento cada cop que no es fan les coses com el meu personatge vol que es facin.
  • Observo que he dipositat la meva seguretat en la manera que vull que es facin tot.
  • Observo la meva ira quan no es fan les coses com vol el meu personatge.
  • Observo que he après a sobreviure amb aquests hàbits intransigents del meu personatge.
  • Observo que imposo aquests hàbits de funcionament en les meves relacions.

Identifico les meves afeccions observant tot el que l’ego considera propietat i possessió seva. Observo els drets d’autoria i propietat que s’atorga l’ego.

  • Reconec que les afeccions han generat el personatge.
  • Reconec que aquest personatge és egoista.
  • Observa cada afecció fins que el SER la dissolgui.
  • Observo la sensació i el temor de pèrdua fins que es dissolt.
  • Observo la por a perdre tot allò que l’ego considera possessió seva.
  • Observo i reconec que m’he cregut ser aquest personatge.
  • Ara sé que aquest personatge no sóc jo.

Observant aquest reconeixement ara sé que desenergetitzo la part fosca de l’ego encara no reconeguda ni dissolta.

A mida que desenergetitzo, amb l’ajuda de la intel.ligència del SER, observo i em qüestiono, sense judici, sense interpretar, sense lluitar, com és aquesta part fosca de l’ego que em desestabilitza, m’angoixa, em provoca reaccions desproporcionades i em fa sofrir. Centro la meva observació en aquesta dinàmica perversa del personatge.

Localitzo els detonants de les meves reaccions desproporcionades i repetitives. Els trobo observant la por a les pèrdues.

  • Observo què considero propietat, possessió meva. Tot això són afeccions de l’ego.
  • Observo de què em considero protagonista, actor i personatge.

Un cop identificades les propietats, les possessions i el personatge, començo a desenergetitzar-ho tot, observant aquesta dinàmica del personatge.

Cada cop sóc més conscient de l’espai que es genera entre jo, que sóc el testimoni, i cada cosa observada.

  • Reconec l’afany de protagonisme del meu personatge.
  • Reconec que porto tota la vida esforçant-me per ser reconegut, valorat, estimat.
  • Reconec el personatge que pretén sobreviure d’afeccions egoistes.
  • Reconec les explosions desproporcionades i egoistes que tinc quan aquest personatge se sent amenaçat.

El sentit de propietat que desenvolupa el personatge és incommensurable. En realitat, el personatge no sap ni vol saber que no hi ha propietat. El SER no té sentit de propietat, perquè és complet per naturalesa. El sentit de propietat, propi del personatge, sorgeix de sentiment de carència, de les ferides de no amor que he experimentat a la infància. El sentit de propietat que desenvolupa el personatge tracta de compensar i omplir la seguretat afectiva que li manca.

  • Ara m’adono i observo que no sóc propietari de res, i menys de ningú.
  • Dels béns només en sóc un simple administrador.
  • De les persones només en sóc un simple servidor.
  • Qui sóc jo per imposar a l’altre que s’acomodi a les meves necessitats i a la meva manera de pensar, de sentir i de fer?
  • Qui sóc jo per imposar a l’altre la meva manera de fer les coses com vol el meu personatge?
  • Qui sóc jo per manipular així l’altre?

No tinc cap dret a controlar l’altre. L’ego s’atorga aquest dret. El SER no controla ningú, no imposa res, no manipula cap situació, ni cap esdeveniment, ni cap decisió. El SER no té necessitat de res de tot això, perquè la seva autoritat neix de l’amor que acull, que comprèn i es regeix per la carta magna de la caritat, tan ben descrita per Sr. Pau.

És important que observi el meu sentit de propietat que subtilment projecto sobre els altres. Observo el sentit de propietat i d’autoria fins que es dissolgui.

  • Deixo anar el significat i el valor que he projectat sobre persones i coses a la meva vida professional, familiar, afectiva, econòmica.
  • M’adono que el sentit de propietat és el personatge de vergonya que viu en el no-ser i pretén ser, apropiant-se.
  • Reconec que d’aquesta manera pretén exercir la seva força.
  • El personatge no té poder, només fa ús de la força.
  • La força del personatge és la mostra de la seva feblesa.
  • Una bona vida còmoda, només és un mitjà per viure en pau i serenor.
  • Ara sé que aquesta força, el personatge la projecta sobre tot el que és material.
  • Reconec que dono valor a coses materials que no tenen cap valor.
  • Reconec que tot el món material té un valor inflat per l’ego.
  • Tot el valor inflat és obra del personatge.
  • Les coses materials que valoro només són un mitjà: coneixements, habilitats, experiència, cursos, acompanyaments…
  • Reconec la vulnerabilitat de tots els valors inflats de l’ego.
  • Reconec que considero “especial” tot el que he aconseguit amb esforç material, intel.lectual i espiritual.
  • Observo que tinc l’ego imbuït de força. Observo en aquesta força la seva feblesa.
  • Observo que projecto aquesta força sobre tot el que considero “especial”.
  • Observo i reconec que m’he apropiat de tot el que considero “especial”.
  • Reconec que tota apropiació és un acte egoista.
  • Reconec que la força de l’ego és pura feblesa.
  • Ara sé que aquest personatge no té cap valor ni cap poder.
  • Reconec les projeccions de l’ego sobre els altres, en forma de prohibicions, normes, opinions, criteris, rigideses, exigències, imposicions, control, domini, manipulació, engany…
  • Reconec que totes aquestes projeccions són egoistes.

No hi ha res que justifiqui els meus criteris, opinions, maneres de veure la realitat des de l’ego. Res. Tota manera de veure la realitat des del personatge, és pura percepció egoista. El personatge contínuament protagonitza el rol de protegir-se a si mateix.

  • Observo i reconec tots els matisos d’aquest personatge: no se sent valuós, se sent sol, separat, abandonat, exclòs, ignorat.
  • Observo i reconec que arrossego aquests protagonismes des de la infantesa.
  • Observo i reconec que aquest personatge viu contínuament sota l’amenaça d’abandó, soledat, exclusió, creences religioses, formes de fer en les que ha confiat la seva seguretat.
  • Reconec la rígida estructura que aquest personatge s’ha muntat per sentir-se segur.
  • Ara m’adono que aquesta estructura la projecto i la imposo als altres.
  • Ara m’adono que les reaccions desproporcionades es manifesten quan el personatge se sent amenaçat.
  • Ara m’adono que la gelosia és la manifestació del sentit de propietat.
  1. OBSERVO LA POR A NO-SER.

En totes les reaccions del meu personatge, hi observo una gran por a no-ser. Instal.lat en l’espai del no-ser, busco desesperadament ser. L’error és buscar fora.

És hora d’observar el personatge que em fa viure en el “no-ser”, no per reprimir-lo, sinó per acollir-lo. Fins ara mai l’he tingut en compte. M’he passat molts anys de la meva vida reaccionant a les pors d’aquest personatge. Ara m’adono que el “no-ser”, és aquella sensació de sentir-me sense dret, sense mereixement, sense vàlua, sense existir. Ara sé que sempre serà així, si no el desenergetitzo i li trec la força de l’hàbit. A mida que observo aquest mecanisme, descobreixo els motius de per a què he reaccionat sempre d’aquesta manera. L’actitud d’observar m’ajuda a acollir, a abraçar aquest personatge, de forma que, sentint-se acollit i no rebutjat, se’n vagi pacíficament.

És important que entengui aquest canvi profund d’estratègia. Tota vida humana només progressa, evoluciona i sana per via d’amor. Ara comprenc que quan deixo de jutjar el meu personatge, se sent estimat. Per això l’observar em permet distanciar-me de l’hàbit reactiu de sempre.

  • Paro, freno, deturo tota aquesta maquinària del personatge.
  • Demano humilitat per observar les seves reaccions desproporcionades i repetitives,
  • Humilitat per observar i reconèixer els seus ofuscaments diabòlics.
  • Entrego la maquinària diabòlica al SER.
  • Reconec que el personatge viu en el “no-ser”.
  • Reconec que el clam d’amor, de pau, de prosperitat l’escolta l’Univers, quan sorgeix de la compassió, l’acollir, el no judici.
  • Ara sé que tota pregària que surt del “no-ser” és impossible que l’escolti el SER.
  • Tot el que hi ha a la meva vida és del SER.
  • Sóc un simple administrador al servei del SER.
  • La meva vida forma part de TOT EL QUE ÉS.
  • Només el SER ÉS.
  • Jo només sóc en el SER.
  • Jo visc en el SER.
  • Prego al SER.
  • El SER escolta la meva pregària.
  • El SER prega des de l’Amor. El personatge brama des de l’egoisme.
  • Ara discerneixo el bram de l’ego.
  • Escullo el poder del SER.
  • El meu poder és el del SER.
  • Recupero el poder del SER en mi.
  • Només el SER té valor i poder.
  • Entrego completament la rígida i egoista estructura d’aquest personatge al SER.
  • Li entrego totes les conseqüències egoistes.
  • Li entrego el profund sentiment de propietat.
  • M’entrego completament al SER.
  1. OBSERVO EL DOLOR-SOFRIMENT

Et proposo d’observar el sofriment. Sens dubte que tens experiències grans o petites de sofriment, de dolor. Escull el sofriment sobre el qual prestar-hi atenció, observant-lo, bo i seguint les característiques del vertader observar. En tot moment em referiré a un sofriment o un dolor. Tu saps quin dolor o sofriment concret esculls per observar-los.

Tanca els ulls i deixa’t portar per aquest exercici-meditatiu:

PARA’T

  • Para’t davant del sofriment que experimentes, del que t’està succeint, del que estàs sentint.
  • Para’t davant la reactivitat del teu personatge enfront d’un sofriment.
  • Para’t davant el pensament, l’emoció, el sentiment, la sensació que experimentes enfront d’aquest dolor i sofriment.
  • Parar-te vol dir: abandono voler canviar res de tot el que ara experimento. Aquest acte d’abandó és un acte d’absoluta confiança en Déu.
  • És un canvi de mentalitat molt radical. L’ego, el personatge no entenen aquest canvi de mentalitat. Només el SER el pot entendre.
  • Ara em limito a estar amb això que experimento.

RENUNCIA

  • Renuncio a l’expectativa de voler que aquest dolor-sofriment se’n vagi, que desaparegui, que deixi de molestar-me.
  • Renuncio a qualsevol judici sobre això que experimento.
  • Renuncio a qualsevol etiqueta que em vingui sobre el dolor-sofriment que experimento.
  • Renuncio a qualsevol interpretació sobre això que experimento.
  • Renuncio analitzar, racionalitzar el dolor-sofriment que experimento.
  • Renuncio al significat que el personatge dóna a això que experimento.
  • El que és, és.
  • És per un motiu: perquè evolucioni.

ACULL

  • Acullo el dolor-sofriment que experimento.
  • Observo la resistència de la ment a acollir aquesta experiència.
  • És cert, la ment no pot entendre aquest acollir.
  • És cert, no m’agrada, però ara ho acullo.
  • Renuncio rebutjar, ignorar, reprimir aquesta experiència dolorosa.
  • Reprimir-la és el que he fet sempre.
  • Prou! Ara acullo el dolor-sofriment que m’envolta.

LIMITA’T A SOSTENIR-LO.

  • Per aprendre a sostenir, observo aquest dolor-sofriment com si sostingués amb les mans un tros de gel. L’agafo, el sostinc i el l’exposo al calor del sol. L’ofereixo al sol de l’amor.
  • El sol s’encarrega de fondre’l.
  • Jo no he de fer cap esforç. Tot ho fa el sol.
  • Jo només li ofereixo i li presento el dolor-sofriment.
  • Ja no el guardo més al congelador de l’inconscient.
  • Ara l’ofereixo.
  • Es fon per si sol.
  • S’encarrega el sol de fondre’l.
  • Jo no faig res més.
  • Em limito a sostenir el dolor, el sofriment, el malestar, l’emoció o sensació negativa, l’impuls de rebutjar aquest dolor-sofriment. Sé que és l’impuls de la ment, del personatge.
  • En canvi, el sostinc sense defugir-lo.
  • L’abraço i l’estrenyo fort entre els meus braços.
  • Deixo de lluitar-hi en contra.
  • Aprenc a sostenir això que em fa sofrir, que me molesta.
  • Confio en el meu sol, el SER, confio en la Presència de Déu dins meu.
  • La fortalesa em ve d’aquesta Presència interior.

SIGUES HUMIL, OBSERVA I NO FACIS RES MÉS.

  • Faig conscient l’actitud humil d’aquesta manera d’observar i de sostenir.
  • A mida que faig experiències d’observar d’aquesta manera, s’enforteix dins meu, una humil humilitat, feta d’acceptació responsable i conscient. Mai és resignació, puix la resignació és del personatge. És una acció molt humil, aquest observar.
  • Observo amb una actitud humil.
  • Miro tot el dolor-sofriment que es mou en l’espai de la ment, amb molta humilitat.
  • Aquesta mirada humil és lliure de judici, de racionalització, d’expectativa, de control, de neguit.
  • I si m’adono que sorgeix la necessitat de controlar i de resoldre a la meva manera aquest dolor-sofriment, l’observo i li parlo d’amor.
  • Observo que aquesta necessitat de control és del personatge.
  • Abandono la necessitat de controlar.
  • Em quedo amb l’amor subjacent al fons del dolor-sofriment.

SITUA’T EN L’ESPAI DEL TEU SER – LA PRESÈNCIA DEL DIVÍ  DINS TEU

  • Observo el dolor-sofriment des del SER que sóc.
  • Tinc la intenció i la voluntat d’observar tot això que experimento ara, des del SER.
  • Em fio del SER.
  • Deixo que el SER actuï.
  • Observo que entre el SER que observa i tot això que experimento hi ha un espai.
  • Observo que aquest és l’espai del SER.
  • Cada cop que observo, li deixo més i més espai al SER.
  • Observo que no he de fer res per crear aquest espai, puix que és l’espai de Déu, i és present dins meu des del moment que Déu em creà.
  • No l’he de crear, perquè ha està creat des de sempre.
  • Observo aquest espai de consciència, sense jutjar-lo, sense interpretar-lo, sense etiquetar-li, sense racionalitzar-lo. Acullo l’espai de consciència que és el meu SER.
  • Observo tot el que es mou en aquest espai de consciència.
  • Observo tota l’activitat de la ment que es mou en aquest espai.
  • Observo l’activitat de la ment que s’oposa, que rebutja, que nega, que no accepta aquest dolor-sofriment. Sé que és l’activitat del personatge que no entén el sentit del dolor-sofriment. Racionalment és impossible entendre’l. Només és possible entendre’l des del nivell de consciència del SER.
  • Sóc conscient que qui acull tota aquesta activitat de la ment, tot això que experimento és el SER, la Presència de Déu dins meu.
  • Permeto que el SER produeixi aquest espai.
  • Em converteixo en aquest espai, i acullo tot el dolor-sofriment que s’hi mou.
  • Fins ara, l’espai s’havia omplert de totes les experiències de dolor i sofriment que he viscut, sense entendre-les.
  • Ara em sento bé en aquest espai del SER.
  • L’amor gestiona, purifica, dissolt tot el que es mou en aquest espai del SER. També qualsevol dolor-sofriment.

ESTIGUES PRESENT I DESIDENTIFICA’T

  • Des d’aquest espai, cada cosa que observo em distancia de la cosa observada. Aquest distanciament es tradueix en desidentificació.
  • A mida que em desidentifico del dolor-sofriment que experimento ara, em converteixo en el testimoni-observador del que observo, acullo i sostinc.
  • Entre jo que sóc el testimoni-observador i el dolor-sofriment que és la cosa observada es produeix l’espai buit, que, progressivament, l’omple la Presència del SER, la Presència i la pau de DÉU.
  • És des de l’espai-buit que transcendeixo el dolor-sofriment que és la cosa observada.

Tot el dolor-sofriment que es mou en aquest espai, simplement el travessa sense alterar-lo.

  • Observo, acullo, sostinc.
  • Al meu SER no l’altera cap dolor-sofriment que travessa el seu espai.
  • El SER és pura Presència infinitament amorosa.
  • EM fio i m’abandono a la PRESÈNCIA.

TU ETS LA PRESÈNCIA. TU ETS EL SILENCI

  • A mida que observo el dolor-sofriment d’aquet moment, esdevinc l’espai del SER, l’espai de la Presència.
  • Observant el dolor-sofriment que experimento i es mou en aquest espai, de mica en mica em faig present a la Presència, i la Presència m’acull, m’abraça, m’estreny en els seus braços amorosos.
  • Aquesta abraçada d’amor culmina la unió amb la Presència.
  • La repetició d’aquests actes d’unió em converteix en Presència, per tant, en amor compassiu i misericordiós.
  • Sóc Presència.
  • La Presència de Déu en mi, ha estat present des de sempre. Des que em va cridar a l’existència.
  • Déu, com a Presència, té cura de mi.
  • La Presència em cuida amb un AMOR immens, infinit.
  • Des d’aquesta Presència puc dir-me: no sóc aquest dolor-sofriment que experimento, no sóc el que penso, no sóc el que sento referent a aquest dolor-sofriment.
  • Tot el dolor-sofriment que experimento només és la cosa observada.
  • Simplement estic present amb el que sóc, amb el que experimento, amb el malestar, amb el neguit, amb el dolor-sofriment.
  • Els acullo i els sostinc davant la Presència del meu SER, del meu Déu.
  • Simplement em rendeixo.

RENDEIX-TE – DEIXA DE LLUITAR

  • Em rendeixo completament davant d’aquest dolor-sofriment que experimento.
  • Rendir-me vol dir: deixo de lluitar, abandono les armes del judici, abandono voler canviar el que em fa sofrir.
  • Em rendeixo humilment a aquesta experiència de dolor-sofriment que observo.
  • Entrego les armes de la lluita a Déu.
  • Em rendeixo del tot a DÉU.

D’AIXÒ EN VULL MÉS

  • De tot això que experimento, en vull més.
  • Quina paradoxa!
  • Sigui el dolor-sofriment que sigui que es mou en l’espai de la consciència, em dono permís per fer un pas més en profunditat.
  • Un pas de consciència a gran profunditat: “D’aquest dolor-sofriment que observo i que experimento, en vull més”.
  • No és un acte masoquista. Al contrari, és un acte humil de fe i de confiança.
  • És un acte de consciència que capgira el significat que el personatge dóna al dolor-sofriment: fugir-ne, evitar-lo quan més aviat millor.
  • Ara sé que defugint el dolor-sofriment, genero una resistència que l’incrementa i el cronifica.
  • Quan en vull més, faig un canvi radical a la consciència.
  • Quan en vull més li estic dient a la ment, que no únicament deixo de lluitar per fer fora el dolor-sofriment que es mou dintre, sinó que ara, en vull més, i més, i més.
  • Aquest canvi radical i paradoxal elimina completament el judici, la lluita, el rebuig.
  • I, oh sorpresa, tot allò del que en vull més, desapareix, s’evapora per si sol.

CONVERTEIX-TE EN SILENCI

  • A mida que l’observar evapora totes les resistències generadores de dolor-sofriment del vell model del jo petit, experimento que l’espai s’omple del silenci de la Presència de Déu.
  • És el silenci de la ment, que finalment abandona les armes de la resistència.
  • És el silenci del SER, que finalment parla.
  • És el silenci ple de pau, de compassió, d’amor incondicional per mi mateix i per a tothom.
  • És el silenci de la Presència divina que omple tot l’espai d’Ella mateixa.
  • Acullo aquest silenci, que no el produeix el meu esforç ni la meva voluntat.
  • És el fruit natural de deixar espai a la Presència de Déu dins meu.
  • Així em desvetllo a la Veritat.
  • El SER omple l’espai interior de la pau de Déu.
  • La Presència divina dissolt tota resistència al dolor-sofriment. I aquest es dissolt.
  • Esdevinc CONCIENT de ser CONSCIENT.
  • Gràcies Déu meu, de la teva Presència dins meu.

 

Joan Maria Bovet

Psicòleg clínic at Centre Gestalt-Fis
Especialista en Psicologia Clínica
Director del Centre de Psicologia Clínica i Fisioteràpia, Gestalt-Fis, Família i Salut
Treballa en el nivells de consciència i evolució espiritual del Dr. David Hawkins.
Imparteix cursos de Formació sobre el Mapa de la Consciència i acompanya processos d’evolució espiritual.

Especialista en Psicología Clínica
Director del Centre de Psicologia Clínica i Fisioteràpia, Gestalt-Fis, Família i Salut
Traja en los niveles de conciencia y evolución espiritual del Dr. David Hawkins.
Imparte cursos de Formación sobre el Mapa de la Conciencia y acompaña procesos de evolución espiritual.
Joan Maria Bovet

Latest posts by Joan Maria Bovet (see all)