IDENTIFICA L’EGOISME DEL JO PETIT REFINAT – ELS TRES MOTORS DE LA POR


A mida que passa el temps, el jo petit es torna expert en estratègies per sobreviure. S’afecciona a les històries del personatge, les protagonitza un cop i un altre perquè no sap viure de cap altra manera. S’ha habituat als seus propis posicionaments, de tal forma que el defineixen així: Creu que és com és i no veu possibilitat de ser de cap altra manera. Quants cops hem sentit i potser també nosaltres hem expressat: “sóc així”.

Observa la falsedat d’aquesta definició. Però no et serà possible descobrir-ne la falsedat, mentre l’observis des de l’interior del personatge amb el que vius identificat.

Aquesta manera de viure, que no és pas la teva vertadera essència, segueix essent el que coneixes de tu mateix i el que creus que et defineix. Et defineixes per la imatge que tens de tu, pel concepte que t’has forjat, per com et perceps i per com penses, sents i reacciones. La part desagradable d’aquesta manera de sobreviure tractes de compensar-la amb aquelles petites o grosses addiccions amb les que t’has habituat a sobreviure. D’aquesta manera transcorre la teva vida quotidiana, sumant anys, mentre cerques de satisfer aquelles expectatives amb les que tractes de compensar la rutina, la mediocritat i la buidor d’una vida monòtona i sense gaire sentit. Moltes d’aquestes expectatives són il.lusions d’un millor benestar, d’una vida més còmoda, d’un escapolir-se de les dificultats i sofriments que es presenten de tant en tant, perquè les transcendeixis. Però això de transcendir dificultats, queda molt lluny de la consideració i l’observació per part del personatge.

A mida que satisfàs algunes de les expectatives, en sorgeien de noves, sempre tractant d’assolir aquella falicitat ideal que creus que pots trobar fora, en les persones i les coses que persegueixes. D’aquesta manera les zones de confort que has anat experimentant, et mantenen en un “estato quo” en el que res es mou sobre com penses, sobre com sents, sobre com reacciones davant dels estímuls que la vida et presenta, perquè evolucionis espiritualment.

Habituat a assegurar-te les zones de confort i a atrinxerar-t’hi, quan alguna sacsejada intensa et sobrevé, et desconcerta i et desestabilitza. La teva zona de confort trontolla. Aleshores et sorgeix l’impuls de redoblar els mecanismes que t’assegurin. No t’adones que les zones de confort són simples posicionaments del personatge, la principal característica de les quals és la seva gran feblesa, vulnerabilitat i inestabilitat. Millor si aprofitessis aquestes remogudes, les petites o grans crisis, com l’oportunitat per observar el personatge de torn, i d’aquesta manera s’aniria dissolent.

Es tracta que tornis a l’essència de tu mateix. Es tracta que descobreixis la vertadera zona de confort, que només la trobes dins teu. Per trobar-la, però, has de retornar a tu.

Què vol dir retornar a tu?

Observa que la major part del temps el passes fora de tu, en la ment, en els pensaments, en la idea que no t’agrada de tu i en l’ideal que persegueixes de tu, que et compensi; observa el temps que dediques a tractar de satisfer infinitat d’expectatives i ambicions; observa quan de temps inverteixen en els teus records, donant voltes i més voltes en els teus problemes i dificultats, analitzant, calculant, rebutjant i volent aconseguir; observa quanta energia t’absorveixen els sentiments d’ira, de culpa; observa la qualtitat de pensaments sobre la teva baixa autoestima, la no vàlua, la separació; observa quantes sensacions de neguit, ansietat, angoixa i sofriment ocupen el teu espai interior. Una de les emocions més arrelades és la por. Por de contactar amb el propi interior. Això és estar fora de tu. Dedicarem gran part d’aquest capítol a estudiar la por.

Retornar a tu vol dir observar les conseqüències d’estar gairebé sempre fora de tu fins a ser conscient que aquesta és la causa de tot el teu sofriment.

Les persones prefereixen sortir fora a buscar la solució dels seus sofriments, sense adonar-se que la solució, la pau, mai es troba fora. Buscar fora és l’acte egoista més subtil i enganyós. Per què? Adona’t d’això: Tota la recerca de fora et centra en el nucli d’un egoisme molt refinat. El malestar i el sofriment que arrossegues de sempre, fa que et passis la vida buscant la teva pròpia satisfacció i benestar. Com que tot el de fora no té la capacitat de donar-te la pau serena, profunda, autèntica, el centrament en tu es fa crònic.

Si no descobreixes per pròpia experiència que la pau, l’amor, la felicitat la portes dins teu des que vas ser cridat a aquest món, fins que no t’adonis que forma part de tu, molt abans que el teu personatge, les històries i els sofriments que et fa viure, seguiràs sense despertar del somni en el que el personatge et té atrapat. Escapar del sofriment només té una sortida: despertar l’amor del que estàs fet. Aquest amor és el contrari de tot egoisme. Fins que no retornis al lloc interior on ets amor, sempre estaràs fora de joc.

RETORNA AL TEU INTERIOR I DESCOBREIX QUE ETS AMOR

Un punt clau és identificar la part egoista del jo petit a cada instant en què es manifesta. Sigues conscient que la part fosca no evolucionada del jo petit només està habituada a reclamar, a cridar l’atenció amb totes la seva maquinària: és pur egoisme.

Aquesta part egoista se sostenta en les afeccions (atraccions – aversions) que el personatge ha desenvolupat per al seu plaer, per mantenir-se respectat, valorat, reconegut i present davant dels altres. Aquestes afeccions són essencialment per seguir sobrevivint. Això és pur egoisme.

Quan aconsegueixes identificar aquesta maquinària i comences a observar-la amb les característiques de l’autèntica observació, t’adonaràs que despertes, avances, evoluciones, però sobretot, t’alliberes d’una càrrega feixuga i limitadora. Però has de desactiva la maquinària, treient-li l’energia que sostenta les afeccions del personatge, acumulada al llarg de tota la teva vida.

Moltes persones no aconsegueixen fer aquest trasvassament de l’energia dedicada al personatge exterior, al SER interior.

Molts tenen por al desconegut i prefereixen seguir amb el conegut, reforçats per aquella dita convertida en creença: “Val més tonto conegut que sabi desconegut”.

La por és present en un tant per cent molt elevat en la vida quotidiana de les persones. La por adquireix tot el ventall de matisos que condicionen la vida. La por inhibeix multitud de decisions, frustra moltes vides, paralitza canvis alliberados que no s’arriben a experimentar mai. Però la pitjor conseqüència de la por és l’ofuscament del propi despertar espiritual. Això és el pitjor que li pot passar a una persona.

Estigues molt atent a què el jo petit no utilitzi la por per defensar la maquinària de la seva vergonya. Observa que la por no bloquegi el despertar de la teva consciència. Observa en el profund de cada por, l’arrel egoista que no et deixa desvetllar la teva consciència.

Retorna a tu, perquè tu ets present molt abans que el teu personatge, molt abans que tots els teus sofriments, molt abans que totes les pors que et paralitzen. Per trobar-te a tu has de fes un petit pas enrere i anar cap a tu, cap el teu interior.

L’observar simple i serè és el pas que et permetrà retornar a tu i deixar de fugir de tu.

Moltes persones no s’atraveixen a fer aquest petit pas enrere perquè no saben ni com fer-lo ni amb què es trobaran. Tenen por a no trobar-se més a si mateixos, tenen por de perdrer’s. Aquesta por és una trampa del personatge. Alhora és el peix que es menja la seva pròpia cua, pensant que es menja qui sap què.

Si et diuen que et trobaràs amb el teu SER, molts no saben què és el SER. L’associen a quelcom místic o espiritual i l’espiritual alguns l’associen a religió. Tota aquesta confusió els impedeix despertar.

Tot plegat és qüestió de consciència i del nivell de consciència en el que et trobes. Més que explicar-te què és el SER, que només et serviria perquè la teva ment convertís aquesta paraula en una nova idea o concepte mental, la millor manera de saber què és el SER, és descobrir-lo fent-ne experiència.

Quan comences a observar tota la càrrega mental que s’interposa entre la idea que tens de tu i l’experiència que encara no has fet del SET que ets, de mica en mica experimentaràs el SER, no com un concepte, sinó com aquell espai serè, de pau, de joia, de compassió i d’amor que aprendràs a donar-te a tu mateix, abans de donar-lo als altres. En àmbits religiosos es predica molt sobre l’amor al pròxim. A moltes persones se’ls fa molt difícil estimar els altres, perquè encara no han après a estimar-se de veritat i des de la Veritat, a si mateixes. Sempre se’ns ha dit que no podem donar el que no tenim. Generalment tots tenim molt de personatge actiu. I això és el que solem donar i projectar sobre els altres, contínuament. Què podem esperar d’aquest intercanvi de personatges?

Observa que l’intercanvi de personatges el vius contínuament i els pots observa presents en les relacions humanes a tot nivell. Observa com el personatge de cadascú s’involucra en el joc de personatges dels altres. La convivència humana sovint és un pur intercanvi de jocs. El meu personatge projecta les seves demandes, les seves pors, les seves expectatives sobre els altres. Els altres s’involucren i es posen a jugar amb el meu personatge. Però tots aquests jocs són simplement jocs de personatges, l’objectiu dels quals és obtenir cadascú la victòria. Per obtenir-la cada personatge s’ha especialitzat amb aquella estratègia que més “beneficis” li ha reportat. Així observem el personatge manipulador, el seductor, el controlador, el mentider, el víctima, l’auto compassiu, l’agrassiu, el perfeccionista, l’adulador, el sumís, l’espiritualista, el que “ho sap tot” o “jo sé més que tu”, “jo sóc millor que tu”, “mira com sofreixo”, “mira tot el que faig per tu”, “sense tu no podria viure”, el personatge justicier, el melodramàtic, l’autosuficient, el megalòman, l’intransigent, el rígid, l’incomprès, el culpable, el “no em mereixo”, el que sempre té la raó, el susceptible, el vergonyós, el fals místic, l’orgullós, el negatiu, el personatge sempre enfadat, el depressiu, el neuròtic, l’autoritari, el gelós, el poruc, etc.

Quan projectes el teu personatge sobre l’altre, el convides a entrar en joc amb el teu personatge. L’altre provablement s’hi involucrarà, si no és una persona d’un gran desvetllament de consciència. Quan tu assoleixis un alt desvetllament de consciència, ja no projectaràs cap joc del teu personatge sobre els altres personatges. En la vida corrent, el que més abunda és aquest intercanvi de jocs entre personatges. Els veiem a les tertúlies televisives, als debats, a les converses al carrer, a les botigues, a les discussions familiars, per tot arreu.

Observa com el joc de personatges s’assembla a un intercanvi de cromos. Jo et dono els repes i tu me’ls canvies pels cromos que em falten a mi. I l’inrevés.

Quan comences a despertar la teva consciència de SER, vol dir que el teu personatge cada cop té menys espai per actuar. Va remetent el seu espai i el vas deixant al teu SER. Les teves relacions comencen a millorar perquè cada cop intervé menys el teu personatge. Les persones s’estranyen i et veuen canviat, algunes per a bé i altres per a mal, segons el respectiu nivell de consciència.

En aquest punt és important que observis el següent: A mida que et fas conscient de no projectar el teu personatge sobre l’altre, vol dir que el teu personatge ja no posa en marxa el seu joc de sempre. En canvi el personatge de l’altre provablement vol seguir jugant. De fet et provocarà i intentarà que t’involucris en el seu joc. En aquest punt juga qui menys despert està. Ja no juga qui més despert està.

Aquest despertar és molt interessant. Per despertar hauràs d’estar molt conscient per no deixar-te involucrar en el joc del personatge de l’altre. Posem un exemple: Una noia em comenta a la consulta que la relació amb la seva mare té connotacions especials. És una relació amb els seus punts foscos. Per un cantó la necessita perquè la mare li dóna seguretat. Per un altre cantó aquesta seguretat està molt impregnada de dependència afectiva cap a la mare, de moments en què sent que la mare la controla “pel seu bé”, etc.

Li faig observar que el desvetllament que està fent, és el seu desvetllament, el qual comporta observar els jocs del seu propi personatge i, per tant, pot deixar de participar-hi i abandonar les projeccions envers la seva mare.

Però per altra banda li faig observar que la mare, tot i ser la mare, no fa un procés de desvetllament com el que fa ella. Per tant, la mare, perquè és mare seguirà essent la seva mare, amb el seu respectiu personatge. Li proposo que observi quin personatge de la mare està present en les seves converses, que l’observi fins al punt de no involucrar-se en els jocs que inevitablement el personatge de la mare projectarà, convidant-la a què hi participi. Tenint en compte que qualsevol joc de qualsevol personatge és ego, implica entrar en una dinàmica relacional egoista, en la qual cada personatge vol tenir la raó i vol guanyar el joc.

Per què les relacions familiars sovint acaben malament, sense entesa, discutint, enfadats, tensos, tallant i marxant cadascú pel seu compte?

És el joc dels respectius personatges el que gestiona aquella relació. Cada personatge imposa les seves regles del joc.

La noia em pregunta com actuar davant del personatge de la mare.

A mida que tu et vas desvetllant, vol dir que cada cop ets més conscient del teu personatge i dels seus jocs. Els coneixes molt bé perquè portes tota la vida practicant-los. Quan més els observes, més vas desmantellant aquests jocs. Cada cop deixes més espai al SER dins teu i el SER s’encarrega de desmantellar el personatge, acollint-lo, abraçant-lo, acceptant-lo, permetent que estigui present i tu al seu costat, sense jutjar-lo, sense reprimir-lo. Així és com el teu personatge es va esvaint gràcies a l’amor incondicional del teu SER.

Des d’aquest estat de consciència tu escoltes la teva mare, aculls tot el que et diu, tot. També el que no t’agrada sentir, el que et molesta, el que t’imposa, tot. Aculls el seu personatge de la mateixa manera que portes temps acollint el teu.

Mentre l’escoltes i l’aculls, simplement et fas present a la teva mare des d’una actitud de total comprensió, compassió, absent de tot judici, de tot comentari, de tota opinió; renunciant a voler convèncer-la, a voler tenir la reó, a alliçonar-la; renuncies a qualsevol imput que notis que sorgeixi del teu personatge en extinció. Al començament encara estarà molt present. Amb el temps, la pau interior, la serenor, l’harmonia, la compassió, l’amor incondicional es faran més presents i més poderosos que totes les estratègies del teu vell personatge en procés d’extinció.

Li comento que la seva mare, de mica en mica, en cada nova conversa, s’adonarà que alguna cosa canvia en la seva filla. I li agrada aquest canvi. La pau i l’estimació que li transmetràs, més amb el teu silenci acollidor, que amb les teves paraules, promourà un canvi en totes dues.

Ningú es troba malament quan se sent escoltat, comprès, acollit, estimat incondicionalment. Al contrari. Certament estimar incondicionalment implica procés, exercici, renunciar als jocs de sempre; implica progressar cap a nivells de consciència totalment desperts, profunds, alliberadors; implica desvetllament total de la consciència.

Aquest exemple de la relaciço amb la mare, el pots aplicar a qualsevol relació humana, a qualsevol nivell. Quan l’apliquis i n’experimenetis els resultats, sabràs que els canvis són segurs, profunds, perquè els produeix l’amor. Res canvia, ni en nosaltres, ni en els altres, per via de forçar, exigir, imposar el canvi. El produeix per si sol, l’amor, l’acolliment, l’acceptació, el respecte, el deixar l’altre completament lliure de tu i del teu personatge, lliure de les expectatives i jocs del teu personatge.

Per tant, podríem dir que es tracta d’aprendre a deixar de jugar els jocs dels personatges. S’aprén a través de l’observar en profunditat els jocs del teu personatge i renunciar jugar-hi.

Afrontar aquest despreniment, és com perdre una intensa afecció al propi personatge. Aquí sorgeix la por que el propi personatge activa com a mecanisme de defensa. Per això ens dedicarem a observar la por com a mecanisme de manipulació de l’ego, personatge.

Tot això venia de retornar al teu interior. Encara que de moment et ressoni com una idea mental, comença a deixar-te ressonar en primera persona i dins teu, el següent:

  • El SER és l’espai de consciència que comença a ser conscient.
  • A mida que observo aquest espai, descobreixo que jo sóc el SER.
  • Descobreixo que l’únic regidor-gestor de la meva vida és el SER.
  • Jo escullo el que sóc des de sempre: SER
  • Observo que no sóc un personatge no vàlid, no mereixedor, que només buscar ser valorat, que s’apropia de les qualitats del SER i de tot el que és el SER.
  • Observo els guions del meu personatge i els miro amb amor.
  • Observo i m’adono que jo no sóc aquest personatge.
  • Observo que jo puc escollir.
  • Puc pensar, sentir i experimentar tot tipus de sensacions, però més a fons del aquest que pensa, sent i experimenta, hi sóc jo, pensant, sentint i experimentant.
  • A mida que observo, em converteixo en el testimoni-observador.
  • Reconec que fins ara m’he deixar portar per aquest personatge egoista.
  • Reconec que després em sento culpable.
  • Ara observo que sóc innocent.
  • Tots els errors que comet el personatge, són un hàbit recurrent d’auto atac.
  • Sempre que em trobo en aquest punt del bucle, abandono l’atac. Deixo d’atacar-me perquè és l’única manera de sortir del bucle del personatge.
  • Deixo de criticar-me, de jutjar-me, d’auto agredir-me, abandono l’auto indulgència.
  • Reconec l’hàbit de fer-me l’equivocat, el que comet errors, el culpable. Tot això és auto indulgència. Prou!
  • Sóc innocent.
  • El que ha passat no podia ser de cap altra manera. Ha passat per ignorància del personatge. Prou de criticar-me. Prou de donar-me cops contra el mur i contra mi mateix.
  • Observo aquests auto atacs i descobreixo que són un joc recurrent del personatge.
  • Ara m’adono que aquesta maquinària és l’arma recurrent del personatge.
  • Deixo de donar-me cops, d’auto compadir-me, de colpejar-me. Deixo de sentenciar-me a mi mateix.
  • Ara sé que mentre segueixo colpejant-me, és perquè encara estic en el personatge.
  • Reconec que tots els cops que rebo dels altres, són cops que jo he escollit donar-me a mi mateix.
  • Reconec que els altres em retornen el que jo els projecto.

A continuació observo la por a enfrentar-me amb el meu personatge, perquè si vull retornar al meu centre, he de travessar els esculls de la por. Ara sé que la por té tres motors que l’activen. Aquestes tres motors requereixen un treball.

ELS TRES MOTORS DE LA POR

La por és com una olla a pressió, plena a rebentar. La por sempre és una amenaça que sorgeix d’un judici sobre quelcom que va passar en el passat i que es pot tornar a reproduir en el futur. La por sempre genera una expectativa amenaçadora:

  • I si no es compleix el que desitjo?
  • I i si es compleix el que temo? Por.

La por sempre és present, faci el que faci.

Heus ací els tres motors de la por:

  1. JUDICI. És el primer motor de la por. Com qualsevol judici, en aquest cas el judici té a veure amb el que hauria de ser i no és. Amb el que hauria d’haver estat en el passat i no va ser així. Amb el que vull que sigui en el futur i tinc por que no sigui.
  2. EXPECTATIVA. És el segon motor de la por. El judici corresponent a cada por genera una expectativa relacionada i vinculada amb la por que experimento a cada moment. L’expectativa ve definida per una aversió i una atracció. Ambdues són fruit d’una afecció. L’expectiativa es manifesta mitjançant el desig que passi el que vull que passi o que no passi el que no vull que passi. Per altra banda, l’expectativa sempre va acompanyada d’una amenaça.
  3. AMENAÇA. És el tercer motor de la por. Vinculada a l’expectativa i al judici corresponent. Tinc por que passi X (expectativa) degut a què allò que m’ha passat “hauria d’haver passat d’una manera diferent o no hauria d’haver passat”. O també tinc por que no passi X (expectativa) degut al judici que estic fent sobre que “això hauria de ser així”, i tinc por que no sigui com el personatge vol.

La por és una energia de l’ego, del personatge. Qui té por sempre és el personatge. La por del personatge sempre és una por a què no es compleixin aquelles seves expectatives que desitja, que considera beneficioses per a ell; i també té a veure amb les expectatives que es compleixi quelcom que no vol que passi.

Una manera de treballar la por i observar-la és agrupar les pors per energies similars. Poso dos exemples de llistes vinculades a la vergonya (no vàlua) i la culpa.

EXEMPLES DE PORS REAGRUPADES PER ENERGIES SIMILARS

LLISTA DE PORS VINCULADES A L’ENERGIA DE LA VERGONYA

  1. Por a no ser estimat: Por a sentir-me abandonat, no valorat, rebutjat, sol.
  2. Por a no merèixer i por als seus oposats: por a no merèixer amor, estimació; por a merèixer càstig, rebuig, exclusió, humiliació.
  3. Por a no ser prou bona persona. Por a no ser el bon nen, la bona nena i derivats: Por a ser castigat per això, por a no fer bé les coses, por a defraudar l’altre, a no fer les coses com vol l’altre, per tant, por a no complaure. Por a perdre l’estimació d’aquesta persona, l’amistat, por que m’abandoni, que em castigui, que em renyi, que s’enfadi i llurs conseqüències.

 

LLISTA DE PORS VINCULADES A L’ENERGIA DE LA CULPA

  1. Por el càstig de Déu: Per no haver fet les coses tal com m’han explicat que s’han de fer per acontemptar a Déu, perquè Déu no s’enfadi, perquè Déu no em castigui.
  2. Por als NO. Aquesta por sol estar vinculada a experiències en les quals el “NO” que el nen o la nena ha rebut, l’ha experimentat com a càstig, com a rebuig, com a “no ho fas bé”, com a “no ets capaç”, “no ets prou bo”, com a invalidació, incapacitació. També està relacionada aquesta por, amb el to amb què s’ha rebut el NO. Evidentment quan el NO surt, per exemple, d’un pare o d’una mare enfadada, cridant, amenaçant, insultant, reprimint, anunciant possibles càstigs (p.e.: “no serveixes per res”, “sempre cometent els mateixos errors”, “no aprendràs mai”, “no a l’ordinador o al mòbil que t’havíem promès, etc.). O quan està vinculat a comparacions: “El teu germà o germana sí que és bon nen, bona nena, sí que és obedient, mai se li han de repetir les coses, tot ho fa bé a la primera, no t’hi assembles en res positiu, etc. Qui diu germà, diu amic o amiga, o un familiar (cosí, veí, etc.)
  3. Por vinculada a un sentiment fort de culpa, per haver comès “errors morals”, equivocacions. Per tant, por al càstig i al rebuig si se sabés l’error moral comès, Por a la vergonya si l’error comès se sabés. Por a les conseqüències que se’n puguin derivar d’aquests errors, escàndol, càstig, humiliació, rebuig total.

 

COM TROBAR LES LLISTES

Si vols treballar els tres motors de la por, fes la teva llista de les pors habituals en les que et sents atrapat des de fa anys. Els dos exemples et poden orientar a trobar les teves pors més habituals i recurrents.

Quan facis la llista, deixar anar tot el que et vingui. Pasa-ho per escrit fent una pluja d’idees. Després ordena per grups de pors similars.

Finalment t’adonaràs que les teves pors tenen l’arrel en dues o tres de les emocions de l’ego. Identificaràs fàcilment els grups entre les emocions negatives que van de l’orgull a la vergonya, en el Mapa de la Consciència.

COM ES TREBALLA LA POR

Observa el trio de la por:

  1. Identifica i reconeix la por immediatament que l’experimentes. Amb la pràctica, les detectaràs immediatament així que les expimentis.
  2. Posa’t a observar la por immediatament. Això implica identificar i observar el judici, l’expectativa i l’amenaça. No esperis fer aquest treball quan tinguis temps, en un moment en què estiguis més tranquil, més serè. No posterguis el treball. Observa’t de seguida. Observa i reconeix el judici immediatament. Observa seguint les característiques de l’observar. L’exemple del final del capítol t’ajudarà a observar les teves pors. Repassa el tema sobre l’observar i aplica’l a cada por. Experimenta que sense fer res de més, el SER desfà el judici, l’expectativa i l’amenaça, per tant, desfà la por.

Quan hagis fet la llista dels grups de pors, sintetitza’ls amb un títol que resumeixi el contigut de les teves pors. En l’exemple que et proposo sobre les energies de la por, hi trobes dues grans energies de l’ego, que serien:

  • Vergonya: En aquesta energia hi trobes totes les conseqüències de sentir-se sol, ignorat, abandonat o amb por a l’abandó, a no ser, a no valer, a no ser reconegut.

Exemple de títol sintetitzat sobre els judicis referents a les pors derivades de la vergonya:


Els meus judicis del passat o els judicis del “no ser”.

(aquí em refereixo als judicis derivats de la vergonya)


En la guia-meditació d’aquesta part observa el RECONEIXEMENT dels judicis que es refereixen a les pors derivades de la vergonya. Es tracta de concretar el RECONEIXEMENT de cada un dels judicis que recordis, que et siguin familiars per haver-los sofert i viscut durant molts anys. Que no vol dir que tu te’ls repeteixis, sinó que simplement et ressonen en el fons del teu personatge.

  • Culpa: En l’energia de la culpa hi trobes la por a la represàlia deguda a la culpa.

Exemple de títol sobre els judicis del grup de les pors derivades de la culpa:


Els meus judicis de “causa” derivats de la por a la culpa.

(aquí ens referim als judicis derivats de la culpa)


En la guia.meditació d’aquesta part observa el RECONEIXEMENT dels judicis que es refereixen a les pors derivades de la culpa.

Seguint amb els dos exemples de pors que et proposo, un cop tens el títol que sintetitza les pors derivades de la vergonya i el títol que sintetitza les pors derivades de la culpa, queda’t amb aquesta síntesi per fer el treball d’observació. Aquest títol sintetitzat et facilitarà l’observació d’aquestes pors. Quan fas bé l’observació, el propi SER dissolt les pors, sense que tu hagis de fer res més.

MEDITACIÓ – ORACIÓ MATINAL

Cada matí observa les llistes que has elaborat i queda’t amb la síntesi que has fet. Inclou-les en la teva pregària matinal.

Dedica cada matí 5, 10, 15, 20, 30 minuts, segons la teva disponibilitat, a fer la teva pregària-meditació, seguint tots els passos de l’observar. Segueix el model que trobaràs al final d’aquest capítol. Encara que sigui poca estona, no deixis d’observar.

Durant el dia ves practicant sobre la marxa, a cada instant en què et trobis davant d’una situació de vergonya o de culpa, que són les dues creences que proposo com per observar.

Observa i sigues conscient de no deixar-te atrapar en les mentalitzacions del personatge. Per tant, cada moment que et trobis atrapat en una mentalització, observa-la i deixa que el SER la dissolgui.

Tingues en compte que quan més et comprometis a fer cada dia la pregària-meditació, el SER et posarà de manifest els aspectes de la vergonya i culpa que has sintetitzat al començament. Se’t faran més evidents perquè tu t’hi estàs obrint i el SER t’ajudarà a fer-los conscients. Tingues en compte que no és un fet negatiu que se’t facin més evidents aquestes emocions, sinó tot el contrari. El fet que aquestes emocions se’t facin més evidents, potser més intenses, fins i tot punyents i dolorós, és un bon senyal. Vol dir que l’observar s’aprofundeix, en conseqüència aquestes energies s’esvairan més depressa.

OBSERVO ELS JUDICIS SOBRE LA POR (VERGONYA-CULPA)

A continuació segueix l’exercici pautat observant la por.

  • Escull una por concreta que experimentes sovint. Sintetitza-la amb títol en el que t’hi sentis identificat.
  • Farem l’exercici utilitzant el següent exemple: Si detectes por a “no ser” (que és una manifestació de l’energia de la vergonya), comença a observar aquest judici que et fas a tu mateix, pensant i sentint que “no ets”i que projectes sobre els altres, sense adonar-te’n.

PARA’T

  • Em paro davant d’aquest judici amb la intenció d’observar-lo sense fer res més.
  • Començo a observar el judici que hi ha al fons d’aquesta por.

Recorda que el judici sempre obeeix a “això no hauria de ser així”. Per tant, observa que al fons de la por hi ha un judici que diu: “això no m’agrada que sigui així, hauria de ser d’una altra manera”. El primer que has de identificar és el judici.

No cal nombrar el judici que identifiques cada vegada. Un cop has fet la llista inicial i l’has sintetitzat en una frase breu, no cal repetir-lo cada vegada perquè la ment, el subconscient ja els té registrats. La ment, el subconscient automàticament se’n va a la llista prèviament identificada. L’important és haver-la identificat bé.

ACULL

  • Acullo aquest judici. Potser é la primera vegada que l’observo conscientment i el puc acollir.
  • Prenc consciència d’aquest judici. El tinc present.
  • Me’l miro en silenci i el contemplo.
  • A mida que l’observo hi poso la intenció de mirar-lo amb compassió, encara que al començament em sembli difícil sentir compassió vers aquest judici.
  • Li faig espai dins meu mentre el miro sense cap intenció.
  • L’acullo sense jutjar, sense etiquetar, sense interpretar.

Aquest mirar el que es mou dins teu, sigui el que sigui, potser et representarà una dificultat, sobretot al començament. Tingues en compte que mirar un pensament de por, un sentiment d’angoixa o de no vàlua, una sensació de neguit o tensió, no és agradable. Davant d’aquests situacions sempre has fet el contrari: has tractat d’evitar el malestar, l’has defugit, ignorat o reprimit. Això és el que has après. Ara et proposo una actitud totalment oposada. Per això en els primers exercicis estigues molt atent a no repetir l’hàbit repressor. Sàpigues que reprimint o ignorant el que se’t mou dintre, l’únic que fas és emmagatzemar i acumular aquesta energia negativa que vols evitar. Mai és tard per aprendre com tractar adequadament les mogudes del personatge. A mida que facis l’experiència veuràs molt aviat els resultats d’aquest canvi d’actitud.

DIALOGA AMB AQUEST JUDICI – PARLA-LI AMB AMOR, PARLA-LI D’AMOR.

Una imatge que ajuda a molta gent, a l’hora d’acollir i abraçar un sentiment negatiu, és el de l’infant em braços de la mare o del pare. Hauràs vist sovint aquests pares joves que porten al seu fill enbolcallat i ben agafat sobre el pit. D’aquesta manera van a tot arreu, caminant, passejant, sempre amb el fill ben sostingut al pit. Aquests pares mai deixarien caure el seu fill. El fillet sent el batec del cor del seu pare o la seva mare, i dorm tranquin i segur. Rememora aquesta imatge tendre i amorosa.

  • Et miro i t’abraço. Et sostinc en el meu pit. El meu cor batega amb tu i per tu.
  • Deixo que t’expressis. Fins ara només et rebutjava, et reprimia o t’gnorava, perquè em feies mal.
  • Estic content de portar-te proc del meu cor i que sentis el batec d’amor per tu.
  • Estic amb tu, al teu costat per acollir-te, per deixar que t’expressis, per dir-te que t’abraço perquè sempre has format part de mi, encara que no n’era conscient. Ara ho sé.
  • Ets una part de mi.
  • Ara sé que et manifestes perquè mai t’has sentit acollit per mi.
  • Sempre t’has sentit jutjat i rebutjat.
  • Ara t’abraço, t’estrenyo i et sostinc entre els meus braços, sobre el meu pit.
  • Vull que sentis el batec del meu cor.
  • El meu cor batega per tu.

LIMITA’T A SOSTENIR

La imatge útil per a sostenir, és la del tros de gel. L’agafes a les teves mans, el sostens, l’alces en actitud d’oferiment davant dels raig del sol. Utilitza la imatge que més t’ajudi a sostenir aquesta por.

  • Començo a sostenir l’energia d’aquest judici “no valc”, “no sóc”, “no sóc prou digne”.
  • Imagino que agafo en les meves mans, (com si fos un tros de gel) aquesta energia negativa que em fa sentir que “no valc”, que “no sóc”, que “sóc no-res”.
  • Sostinc aquesta energia com si l’oferís al sol. El gel es desfà per si sol.
  • Sostinc el temps que calgui aquesta energia.
  • Renuncio a l’expectativa que se’n vagi i que desaparegui el malestar.
  • Estic atent a tots els pensaments contraris a sostenir que em venen.
  • Tal com venen els observo i també els acullo. M’hi faig present.
  • Observo, acullo i sostinc el valor, el significat i la importància que he atorgat a aquest judici.
  • Durant molt de temps he cregut que era veritat. Ara m’adono que és un error.
  • És possible que encara ara cregui que el judici que em faig de “no valc”, és veritat, de tant profundament arrelat que està en el subconscient de la ment.
  • Ara em faig responsable d’haver cregut en aquest error, per ignorància.
  • Sostinc aquest error sense jutjar-me.

Aquest judici, automàticament activa l’expectativa i la por. Si fent aquest exercici t’adones que aquest judici està molt present i molt fortament arrelat, cosa que al començament sol passar, simplement persisteix en observar-lo. Aquesta persistència et demana una actitud humil.

SIGUES HUMIL, OBSERVA I NO FACIS RES MÉS QUE OBSERVAR.

Observar és una actitud humil. L’actitud humil implica que jo abandoni l’hàbit de voler controlar aquest judici i voler controlar el dolori el malestar que em provoca.

  • Mentre observo, a la meva consciència s’hi obre un espai diferent de quan rebutjava aquest judici.
  • Observo aquest hàbit i l’acullo.
  • Abandono l’expectativa de voler fer fora aquest judici.
  • Abandono l’impuls de controlar, perquè aquest control segueix essent un hàbit del personatge.
  • Amb humilitat m’adono i observo que m’he afeccionat a aquest judici. Observo que li he donat un significat.
  • Observo que hi estic molt identificat. Tant que m’he cregut veritablement que no “no valc”.
  • Humilment observo que quan més rebutjo el judici, més afeccionat hi estic.
  • Accepto que he cregut en aquest judici d’aversió-atracció durant molts anys. Forma part del meu passat i jo no ho sabia. Accepto que això és el que jo creia, però ara sé que només és un judici del personatge.

SITUA’T EN AQUEST ESPAI DE CONSCIÈNCIA – FES-T’HI PRESENT.

  • Observo com el judici “no valc” es mou dintre d’un espai de consciència.
  • Aquest espai no el genera el personatge, sinó el fet de ser-ne conscient.
  • Qui és conscient de tot el que es mou en aquest espai?
  • M’observo a mi present en aquest espai, observant el judici “no valc”.
  • Jo sóc aquesta consciència conscient que observa el judici “no valc”.
  • Observo el judici “no valc” en aquest espai.
  • Observo que aquest és l’espai on tot el que s’hi mou, és perquè jo ho observi.
  • A mida que observo aquest espai em converteixo en testimoni de tot el que s’hi mou.
  • M’agrada observar tot el que es mou en aquest espai de consciència.
  • Observo tot el que es mou en aquest espai, amb compassió i amb amor.
  • A força d’observar tot el que es mou en aquest espai, em converteixo en testimoni de tot el que observo.
  • Ara s’hi mou el judici “no valc” i l’observo, l’acullo, el sostinc amb amor i compassió.
  • Observant aquest judici, em converteixo en testimoni del judici. No em confonc amb el judici. Deixo de ser aquest judici.
  • Aquest espai em permet diferenciar qui observa de la cosa observada.
  • Qualsevol cosa que entra en aquest espai, l’incorporo a la meva observació.

Si mentre fas aquest exercici, apareix en aquest espai un pensament o sentiment de por, d’ansietat, si sorgeix una interpretació, un nou judici, una etiqueta, un malestar, sigui el que sigui que entra en aquest espai, és meravellós, perquè això vol dir que realment comences a permetre’t observar qualsevol cosa que es mou en aquest espai. Simplement posa’t a observar amb la mateixa actitud, tot el que es mou. Incorpara-ho al teu observar.

Tingues en compte que les resistències de l’ego se’t presentaran al llarg d’aquest exercici. Tindràs la sensació que aquest observar és interminable, que no s’acaba mai. És una de les temptacions-trampa de l’ego perquè et desanimis i abandonis l’observar. L’inconscient és una olla immensa. Adona’t que el judici és present en tot el que penses, sents i fas: és present en la comunicació amb tu mateix, amb els altres, amb el món, amb Déu, però no fins ara no te n’adonaves perquè està profundament enterrada sota capes i capes de falses creences.

OBSERVA L’EXPECTATIVA I L’AMENAÇA VINCULADES AL JUDICI.

  • Observo l’expectativa que descobreixo al fons d’aquest judici “no valc”.
  • Observo la creença que vaig comprar de petit, que sempre m’ha fet creure que jo “no valc”.
  • Observo quan fidel he estat tota la meva vida a aquesta creença.
  • Ara la faig conscient i l’acullo sense jutjar-la ni jutjar-me per haver-hi cregut.
  • Sostinc aquesta creença que ha desencadenat una expectativa permanent: “he de fer el que sigui per demostrar que valc”.
  • Observo i acullo tot el que he fet per valdre.
  • Observo l’amenaça que acompanya a aquesta expectativa.
  • Observo la por a seguir fracassant en l’intent de demostrar que valc.
  • Accepto que he viscut amb por.
  • Accepto que ja no puc canviar res del que he viscut.
  • Ara estimo tota la història que he viscut. L’accepto com una història d’amor que Déu ha permès, per portar-me al nivell de consciència que Ell ha escollit per a mi.
  • Jo no escullo el nivell de consciència. Deixo que l’esculli Ell per a mi, perquè Ell sap quin és el nivell des del qual vol fer-me servidor seu. Jo me’n fio totalment d’Ell. M’entrego del tot a la Seva guia.

QUI ÉS EL QUE OBSERVA?

  • A mesura que observo, em pregunto “qui és el que observa”?
  • M’adono que qui observa és diferent de la cosa observada.
  • M’adono que qui observa sóc jo.
  • M’adono que tot allò que observo és diferent del jo que observa, que sóc jo.
  • Em permeto adonar-me d’aquesta diferència entre jo que observo i la cosa observada.
  • Aquesta diferenciació em relaxa i em tranquil.litza.
  • Ara m’adono que he viscut molts anys identificat amb tot el que es mou en l’espai de la meva consciència.
  • Ara sé que qui observa és present des de sempre en la consciència.
  • Ara sé que la meva consciència és abans que tot el que es mou en ella.
  • Gràcies a adonar-me que jo només sóc qui observa, em vaig convertint en el testimoni.
  • Sóc el testimoni que observa. Ja no m’identifico amb les coses observades.
  • M’estimo per tot el que he estat, per tot el que he viscut. M’estimo tal com sóc. M’estimo essent simple testimoni.
  • M’estimo perquè sóc una consciència conscient des del primer instant en què la Preesència divina va pensar en mi i em va dur a l’existència.
  • Déu m’estima amb el seu immens Amor, gràcies al qual, Déu m’ha portat a l’existència i és el fonament segur que em permet reconèixer la meva història, la meva vida, tot el que sóc.
  • Ara puc adonar-me del propòsit per el qual Déu m’ha creat: ser servidor de la LLUM.

Aquesta consciència subjectiva infinita que ets des de sempre, és abans que tot el que es mou dins l’espai de la consciència. És des d’aquesta consciència conscient que ets, que comences a reconèixer la teva pròpia essència. Gràcies a la consciència subjectiva infinita de la que vens, pots ser conscient de qui ets.

El teu origen és aquesta consciència subjectiva infinita. Cada cultura li ha donat el seu nom particular. Els noms que es donen a aquesta consciència subjectiva infinita són molts: energia divina, còsmica, universal, Jo superior, prana, energia, consciència divina, presència divina, Ser, Déu…

Anomena-la de la manera que et ressoni millor a tu. Tots som fills de la nostra cultura. És normal que l’indú, el musulmà, el budista, el cristià, a cada un li ressoni millor el nom amb què la seva mare li ha parlat o li ha transmès la seva relació amb l’espiritualitat i el transcendent. Fins i tot l’agnòstic té la seva manera d’anomenar o de rebutjar la seva dimensió espiritual.

El Dr. Hawkins, investigador del mapa de la consciència, l’anomena la Presència del diví a l’interior del ser humà. El mot “Déu” té connotacions diverses en cada persona en funció de l’experiència que ha tingut en la seva relació amb Déu. En general, la gran majoria de persones de totes les races, cultures i religions, han adquirit conceptes antropomòrfics sobre Déu, per tant erronis, degut a les interpretacions errònies dels anomenats “mestres espirituals”.

La realitat és que la dimensió espiritual és present en tots els éssers humans, des del primer instant de la seva existència. Que després en siguin conscients o no, depèn del nivell de consciència que desenvolupa cadascú. La dimensió espiritual és ineludible, és subjectiva, que vol dir, més enllà de la dimensió material del temps i l’espai. La dimensió espiritual és no dual, no lineal, per naturalesa espiritual, que es descobreix per experiència i per gràcia.

Per tant, quan comences a sentir-te el testimoni de tot el que es mou en l’espai de la teva consciència, el que se’t posa de manifest és la naturales espiritual d’aquesta consciència subjectiva infinita.

Per entendre’ns necessitem anomenar aquesta energia espiritual d’alguna manera. Sigues conscient que qualsevol nomenament és un concepte, per tant és mental. Essent conscient d’això, a mida que experimentes que ets el testimoni observador de tot el que es mou, fàcilment pots identificat el testimoni que ets, amb aquesta consciència subjectiva infinita que a mi m’agrada anomenar-la SER. Aquest SER és la Presència divina dins de cada ésser humà.

Aquesta Presència divina és immensament amorosa, compassiva, acollidora, respectuosa. Té el poder de transformar-ho tot, perquè és amor incondicional.

ESTIGUES PRESENT I DESIDENTIFICA’T

  • L’espai de consciència subjectiva infinita és present i molt abans que el judici “no valc” fos present a la meva vida.
  • Observo, des de la Presència divina dins meu, el personatge que judica.
  • Observo la presència de l’expectativa i de l’amenaça del judici, des de la Presència divina que sóc.
  • Observo la por generada per aquest judici, des de la Presència divina que sóc.
  • Obervo els tres motors de la por, des de la Presència divina que sóc.
  • Deixo que la Presència divina que sóc aculli aquests motors de la meva por i els dissolgui.
  • Des de l’espai que la Presència divina genera a la meva consciència començo a desidentificar-me de judicis, expectatives, amenaces i pors.
  • A mida que la Presència divina dins meu em desidentifica de les pors del personatge, em converteixo en el testimoni-observador del buit que es genera a la meva consciència.
  • Progressivament la Presència divina dins meu omple aquest buit de la seva pau, amor, compassió, harmonia, equilibri, serenor.
  • Aquest espai entre jo com a testimoni i la cosa observada (judici, expectativa, amenaça i pors) s’omple de la Presència divina dins meu.
  • Aquesta Presència divina és l’essència del meu SER.
  • El testimoni que sóc és el meu SER.
  • Ara tot el que es mou en l’espai de la Presència divina en mi, simplement travessa l’espai i res no l’altera.

A mida que m’obro a la Presència divina que sóc, es desfan totes les projeccions. Observa que els judicis són una projecció de com el teu personatge vol que sigui l’altre, perquè no l’accepta com és. Tot judici és una pura conveniència de l’ego.

Quan et reconeguis a tu mateix, tal com ets (amb judicis, expectatives, amenaces i pors), podràs reconèixer els altres. Si no et reconeixes com el SER COMPLET que ets, és impossible que t’estimis. En conseqüència és impossible estimar els altres com a tu mateix. Aleshores, on és el propòsit de l’amor incondicional? De quina manera pretens ser un servidor de Déu, si vius en l’amor condicionat? Amb quina trampa t’enganyes a tu mateix?

 

TU ETS LA PRESÈNCIA DIVINA – TU ETS L’ESPAI DE SILENCI

  • Observo la Prescència divina dins meu.
  • Em recloc en l’espai de la Presència divina que sóc.
  • Observant tot el que es mou en l’espai de la Presència divina dins meu, em converteixo en testimoni d’aquesta Presència i de retruc em converteixo en Presència.
  • El testimoni que sóc s’uneix a la Presència divina.
  • La meva vida té sentit unida al SER que sóc.
  • La Presència divina, el SER, cuida de mi amb amor immens.
  • Quan més unit estic al SER, a la Presència divina dins meu, més experimento que jo no sóc ni els pensaments, ni els sentiments, ni les sensacions del personatge.
  • Presència divina, essència del meu SER, guia’m fins al nivell del teu amor incondicional i la il.luminació.
  • M’obro completament al teu immens amor per mi.

RENDEIX-TE – DEIXA DE LLUITAR CONTRA EL PERSONATGE

  • Em rendeixo completament davant els judicis, les expectatives, les amenaces i les pors del personatge.
  • Deixo de lluitar amb ell per canviar-lo, defugir-lo o ignorar-lo.
  • Em rendeixo humilment davant de tot el que observo del personatge.
  • Entrego les armes de la lluita davant la Presència divina, davant del meu SER.
  • Em rendeixo davant de Déu

DE TOT AQUEST SOFRIMENT, EN VULL MÉS

  • Observo tot aquest mecanisme sobre els tres motors de la por.
  • A mida que em converteixo en testimoni, demano més de tot això.
  • Canvio la perspectiva i l’enfocament sobre la gestió de la por.
  • Si en demano més d’això, no és per masoquisme. És per esgotar del tot aquesta energia del personatge.
  • En vull més i més i més.

Sabem que aquest enfocament és paradoxal. Però sabem que és la manera de resoldre totes els mecanismes i posicionaments del personatge. Quan en vull més de tot això, es produeix un gir de 360 graus a la consciència. Suposa un canvi tan radical, que desmunta completament el personatge.

CONVERTEIX-TE EN SILENCI

  • Observo que aquest gir radical evapora les energies del personatge.
  • Observo que l’espai de la Presència divina dins meu, s’omple de silenci.
  • Observo que la ment calla.
  • Reconec que hi ha en mi una tendència a la mentalització molt forta.
  • Observo que és una forma de no reconeixement de mi mateix, d’opinar de mi mateix, de percebre’m a mi mateix.
  • Observo que és un judici, un llenguatge constant, recurrent, limitador, invalidant de mi mateix, de com penso de mi.
  • Obervo tot el que penso i opino de mi mateix sense judicar-me, sense interpretar-me.
  • Deixo a la Presència divina dins meu, totes les opinions sobre mi mateix.
  • Aquesta mentalització que s’ha fet crònica, l’arrossego sense adonar-me’n i em bloqueja.
  • Reconec que aquesta part de mi és pura mentalització, generadora de continues opinions, conclusions, judicis.
  • Entrego aquesta forma de funcionar des de la ment. Deixo anar tota mentalització a la que hi estic tan habituat i no me n’adonava. Sóc fill d’un Pare l’essència del qual és Amor Incondicional Infinit. D’aquesta Essència Seva en sorgeix el Deure d’Amor, que, perquè és AMOR, és la màxima llibertat.

Una manera de mentalització és la recerca constant de reconeixement i de valoració.

  • Observo i reconec que busco reconeixement.
  • Observo que la necessitat de reconeixement sorgeix de la creença “no valc”.
  • Entrego aquest reclam de reconeixement a la Presència divina dins meu.
  • Quan la ment calla, del fons d’aquest espai de consciència emergeix el silenci que sóc.
  • Callo, guardo silenci, entrego tot reclam de reconeixement, i m’abandono humilment  al reconeixement que el meu Déu d’Amor té de mi.
  • El meu reconeixement cobra tot el sentit en el reconeixement de Déu Amor.
  • I en mi es fa silenci.
  • Obervo aquest silenci de la ment que finalment calla.
  • Observo aquest silenci del SER que finalment parla.
  • És el silenci ple de pau, de compassió, d’amor incondicional per a mi i per a tothom.
  • És el silenci de la Presència divina que omple tot l’espai del Seu Silenci.
  • Acullo aquest silenci, que no el produeix ni el meu esforç ni la meva voluntat.
  • És el fruit natural de deixar espai a la Presència de Déu dins meu.
  • Així em desvetllo a la vida i el SER omple l’espai interior de la pau de Déu.
  • És el CONEIXEMENT EXPERIENCIAL DE LA CONSCIÈNCIA SUBJECTIVA INFINITA.
  • Esdevinc CONCIÈNCIA CONSCIENT.
  • Me’n vaig al meu interior i faig silenci. M’hi recloc, m’hi abandono i em sostinc en l’Amor incondicional de la Presència divina.
  • No al silenci ferit i ressentit, ple d’orgull, d’ira.
  • Em connecto amb el silenci de l’Essència, de la humilitat, de la neutralitat, de l’acceptació, de l’amor incondicional. Aquest és el vertader silenci, el silenci del SER, que només s’expressa des de la joia humil i plena de confiança.

Cal molta humilitat per exercitar aquest silenci que implica renunciar a cercar el reconeixement de fora.

EL TEU ORIGEN ÉS EL SER DIVÍ

La majoria de la gent creu que són la seva personalitat, les seves emocions o algun altre tipus de consideració, per això es confonen en tot el que no són. En realitat l’individu és la part conscient que únicament s’ha identificat en totes aquestes idees. Si poguessis superar aquestes identificacions i arribar a l’origen de tot, a la font, trobaries la teva part conscient, la teva part divina. Només llavors podries dir que veritablement has conegut qui ets tu. Sense aquest descobriment sempre tendiràs a avaluar-te pel que creus que ets, i no pel que veritablement ets des de sempre.

La personalitat, el jo petit, l’ego, el personatge mai no els has de considerar com a aspectes absoluts o immutables, ja que sempre estan canviant. Les “petites veritats” que experimentes i descobreixes en tu, en la teva ment, en els teus records, són sempre i només imatges, pensaments, emocions, sensacions.

En canvi la teva essència, és immutable, immòbil, perfectament conscient, eterna i en una condició d’unió amb tots els altres éssers. Tu ets un individu unit als altres i pots experimentar aquesta unió. Aquesta experiència es coneix com a il·luminació o consciència de l’experiència mística o la realització de la teva veritable naturalesa.

No són només paraules boniques.

L’experiència és de veritat alliberadora.

Si la fas, ho comprovaràs per tu mateix.

FES-TE RESPONSABLE DE TU – RESPON DEL SER INFINIT QUE ETS

  • Responc observant tot el que em passa, sense analitzar-ho, ni etiquetar-ho, ni interpretar-ho, ni ignorar-ho, ni reprimir-ho.
  • Responc acollint tot el que em passa.
  • Responc donant-me permís per mirar, observar tot el que es mou en l’espai de la consciència infinita que sóc.
  • Responc sostenint-t’ho tot, abraçant-t’ho tot, estant present en tot allò que em molesta.
  • Responc donant-me permís de fer aquesta experiència.
  • Responc mantenint-me en aquest exercici observador fins que experimento que les energies negatives se’n van soles, sense fer res perquè se’n vagin.
  • Això és fer-me responsable de mi.
  • Observo i reconec la part conscient del personatge que diu que vol evolucionar cap el SER.
  • Observo i reconec la part inconscient del personatge que s’hi resisteix.
  • Observo aquestes dues parts en mi i me’n faig responsable.
  • Observo i reconec la dualitat en la que em té atrapat el personatge.
  • Observo i reconec quan identificat estic amb les dues parts del personatge.
  • Em dono permís d’observar sense interpretar, ni jutjar, ni analitzar, ni d’etiquetar, ni lluitar.
  • Em dono permís de crear l’espai entre jo, el SER, i el que observo, el personatge.
  • Em dono permís d’ampliar aquest espai amb cada observació.
  • Em dono permís de sostenir el malestar enfront de tot el que observo.
  • Em dono permís de desidentificar-me dels pensaments, sentiments, emocions observats.
  • Jo no sóc els pensaments, sentiments, sensacions que observo.
  • Jo sóc l’observador totalment diferent i lliure de les coses observades.
  • Jo sóc el SER que observa.
  • Jo sóc la Presència divina que observa.
  • JO SÓC EL TESTIMONI.
  • JO SÓC EL SILENCI OBSERVADOR.
  • En l’essència de Déu Amor hi trobo l’espai on Déu es troba amb mi i jo amb Ell.
  • Guia’m amb el teu Esperit, en tots aquests viaranys de l’ego.
  • Guia’m perquè sol em perdo.
  • Guia’m per ser servidor teu, humil, dòcil i lliure en el deure d’estimar.

“Com la cèrvola es deleix per l’aigua, així, Déu meu, es deleix per TU, la meva ànima” (Salm)


 

Joan Maria Bovet

Psicòleg clínic at Centre Gestalt-Fis
Especialista en Psicologia Clínica
Director del Centre de Psicologia Clínica i Fisioteràpia, Gestalt-Fis, Família i Salut
Treballa en el nivells de consciència i evolució espiritual del Dr. David Hawkins.
Imparteix cursos de Formació sobre el Mapa de la Consciència i acompanya processos d’evolució espiritual.

Especialista en Psicología Clínica
Director del Centre de Psicologia Clínica i Fisioteràpia, Gestalt-Fis, Família i Salut
Traja en los niveles de conciencia y evolución espiritual del Dr. David Hawkins.
Imparte cursos de Formación sobre el Mapa de la Conciencia y acompaña procesos de evolución espiritual.
Joan Maria Bovet

Latest posts by Joan Maria Bovet (see all)