Ja ho deia Pascal: «El cor té raons que la raó no entén».

Avui, quatre-cents anys més tard, la neurociència confirma la intuïció del filòsof francès. Per exemple, pel que fa a la formació de la pròpia identitat, són les conviccions profundes les que componen aquesta identitat més que les raons en elles mateixes. És a dir, aquestes conviccions no són raons, encara que puguin ser raonables, que percebem i desenvolupem a partir del nostre discurs lògic.

Dit d’una altra manera, podem creure que és veritable fins i tot el que està comprovat empíricament com a fals. Per què? Perquè la meva convicció sobre aquest tema em porta a trobar arguments per justificar el que opino o per seguir arrelat en aquesta convicció profunda que marca un tret característic de la meva identitat.

Aquest mecanisme de funcionament ens ha permès, com a espècie humana, desenvolupar la pertinença a grups, la cooperació, el sentit de poble, de nació, les religions, etc.

Ara bé, si en l’esfera de la identitat les nostres conviccions més profundes no depenen de raonaments tan objectius, ni d’idees clares i fàcils de classificar, aleshores haurem d’estar més atents a les nostres emocions.

Convé recordar, d’altra banda, que som un organisme que integra físicament la informació que rep, essent el nostre primer contacte amb la realitat de tipus afectiu, fins que, a mesura que es desenvolupa el cervell, arribem a posseir una “afectivitat intel•ligent”.

Alguns estudis de psicologia evolutiva assenyalen que als quatre anys els nens ja tenen un sentiment de vinculació nacional. A aquesta edat els nens ja prefereixen el seu país enfront d’altres i la seva autoestima també es vincula a l’orgull nacional. Normalment –com  recull José Antonio Marina en el seu estudi sobre els sentiments– la identitat nacional apareix acompanyada del prejudici en contra de les altres nacions. Amb la qual cosa ens trobem amb un sentiment més aviat bel•licós que arrela en conviccions profundes i desenvolupa forts sentiments de pertinença.

Per tot el comentat fins ara, goso proposar alguns punts per desenvolupar un diàleg basat en emocions positives:

  1. Cercar un punt positiu de l’altra nació o cultura, escriure’l i repetir-lo mentalment.
  2. Introduir, en la meva vida quotidiana, algun element positiu o que m’agradi de l’altra nació: un plat típic, una cançó, un símbol, etc. i connectar sentimentalment quan mengi aquest plat, escolti aquesta cançó, vegi aquest símbol.
  3. Preocupar-me per conèixer la història i els costums de l’altra cultura, animar-me a trencar certs prejudicis i deixar sempre un marge d’espai al dubte, no ser taxatiu o rígid en els meus judicis de valor.
  4. Trencar els “cercles viciosos”, quan en un grup d’amics, familiars, etc., es comencen a criticar o a subratllar només els aspectes negatius de l’altra cultura o nació: animar-se i també suggerir o dir alguna cosa positiva.
  5. No oblidar-nos mai de la nostra base comuna: tots som éssers humans i, per tant, banderes, himnes i idiomes no ens fan tan diferents com ens pensem. El repte consisteix a no distanciar-nos dels “altres” perquè aquests “altres” formen també un “nosaltres”.

Finalment, voldria assenyalar un pas important que s’acaba de donar a nivell de líders religiosos, amb una crida a construir una «cultura del diàleg, de la tolerància i del respecte recíproc». Un document que pot inspirar molts a seguir construint relacions autèntiques i sempre més humanes: Fraternitat Humana: per la pau mundial i la convivència comú.

 

Aurelio Cerviño

Aurelio Cerviño

Argentino trotamundos y catalán por adopción, interesado desde siempre en el misterio del Amor, un poco existencialista y bastante enamorado de las metáforas, doctor en Teología Moral y profesor en la Facultad de Teología de Catalunya

Argentí rodamón i català per adopció, interessat des de sempre en el misteri de l’Amor, una mica existencialista i força enamorat de les metàfores, doctor en Teologia Moral i professor a la Facultat de Teologia de Catalunya
Aurelio Cerviño

Latest posts by Aurelio Cerviño (see all)