Ja no se sentien invencibles, ni els hi venia de gust malgastar esforços lluitant en contra de l’evidència. Però ara gaudien d’una lucidesa renovada en la mirada, una consciència de la fragilitat humana que, contràriament al que havien previst en el passat, els alleugeria la càrrega. Hi havia quelcom de natural en reconèixer certes complexitats sense resposta, en afirmar-ho tot de costat, de refiló, donant més pes a les intuïcions que a les certeses. Deixant espais en blanc que restarien per omplir, tal vegada per sempre. Descrivint a pinzellades gruixudes una realitat confusa, polièdrica, deixant que els colors se sobreposin amb la (im)precisió que només brinda l’atzar. Jugar a comprendre. Mirar-s’ho tot al final i dormir tranquils a les nits. Som dels afortunats que podem prendre’ns aquests luxes, i alhora, puc entendre que aquestes línies resultin ofensives per a molts. Tampoc vull rentar-me’n les mans, però com tots, tendeixo a veure el que m’encaixa per trajectòria viscuda. Ningú és totalment lliure del seu bagatge.

I d’aquí el repte d’entendre’ns i empatitzar; adonar-nos que d’haver viscut la vida de l’altre, seríem l’altre. Com a mínim, una versió prou similar. Que si haguéssim crescut en la seva família, que si ens haguessin educat les mateixes persones en els mateixos contextos amb les mateixes condicions, difícilment diferiríem massa entre nosaltres. I per això crec que val la pena esforçar-nos en escoltar, en trobar-li el sentit als esquemes aliens en base a les trajectòries alienes. Identificar-ne la coherència interna. Reconèixer, per més contraintuitiu que ens pugui semblar, que l’altre no està boig per pensar el que pensa, per fer el que fa. Que simplement és una conseqüència lògica de la vida que ha viscut, del tipus de gent amb qui s’ha envoltat. I aquesta comprensió, que no és exigible ni eximeix de responsabilitats o condemnes, sí que penso que facilita enormement la compassió, el perdó, el trobar-se en un punt mig. Sobretot amb aquells a qui estimem, que solen ser també aquells que tenen més capacitat per ferir-nos.

En el moment en què comprenc d’on provenen les ferides alienes, el dolor que l’altre aboca en mi, aquest dolor ja no és només meu sinó compartit. Els retrets i la ràbia que sentim cap a la persona que ens ha fet mal es dilueixen perquè costa culpabilitzar a un somnàmbul que no sabia el que es feia. Un somnàmbul que ataca sense voler-ho perquè també ell és vulnerable. És aleshores, quan prenem consciència d’això, que tendim molt més cap a la cura mútua, l’enteniment recíproc, el voler posar-me a la teva pell per saber què necessites, com et puc ajudar. I tot aquest procés, en certa manera, ens desposseeix de nosaltres, de les nostres pròpies ferides. Dels nostres esquemes interns i formes de fer. Aprenem a veure la vida a través dels ulls dels altres i recordem que no tot és com nosaltres ho concebem. Que allò intuïtiu és relatiu, i el que donem per descomptat i sabut no té per què ser-ho per tothom.

Que les expectatives que dipositem en les persones del nostre voltant, i el com volem tractar als altres i que ells ens tractin, no tenen per què coincidir amb les seves expectatives. “Fes als altres allò que vols que et facin a tu” seria una guia moral fantàstica si tots volguéssim el mateix, que no és el cas. Així que hem d’aprendre a moure’ns entre aigües i a jugar a aquest equilibri entre el que jo vull i el que l’altre vol, a tenir cura dels que ens estimem mirant pel que els hi convé sense deixar de ser nosaltres ni abandonar els nostres valors. Respectar les distàncies o aprimar-les, fer un pas enrere o un pas endavant, empassar-se les paraules o escopir-les; depenent d’on es trobi cadascú.

Trobar la intersecció entre totes aquestes variables crec que és un dels exercicis de coneixença més enriquidors que es pot compartir amb una persona. I com més diferents siguin aquests esquemes interns entre dos individus que s’estimen, més ampli l’aprenentatge i més miraculós que aconsegueixin trobar-se en un punt mig. Que cada part s’esforci per acostar-se a la forma de veure les coses de l’altra, i que sigui cada vegada més natural actuar espontàniament tal i com ho faria el company o la companya. És probable que aquesta interacció amb la diferència acabi per acostar-nos més a tots plegats al nostre propi centre.

“Que el que jo soc i el que tu ets

poc a poc s’acosten més

per poder-nos estimar

en un punt mig.

Per aprendre’ns a cuidar

i permetre’ns la llibertat

en un punt mig.”


Aquest article ha estat publicat en primer lloc al blog de l’autor: algunsaprenentatges

Lluís Moregó

Escric per recordar, per agrair i no perdre de vista el que importa de veritat. Si ho tinc present, la resta fa baixada. El millor que he fet en 22 anys de vida ha estat envoltar-me de les persones amb qui he decidit compartir-la.
----
Escribo para recordar, para agradecer y no perder de vista lo que de verdad importa. Si lo tengo presente, el resto va cuesta abajo. Lo que mejor he hecho en 22 años de vida ha sido rodearme de las personas con las que he decidido compartirla.
Lluís Moregó

Latest posts by Lluís Moregó (see all)

0

La teva cistella