La pregària contemplativa és un estat interior

Xavier Melloni és expert en mística i diàleg interreligiós. Jesuïta, antropòleg, teòleg i estudiós de fenomenologia de la religió. Amb una vida espiritual molt intensa i a la recerca, com a acompanyant espiritual integra elements de diverses tradicions. 

 

Breument. Què és la pregària con­templativa?

Allò que carac­teritza la pregària contemplativa és l’estat de quietud i de silenciament. És un tipus de pregària que arriba en un moment determinat de la vida. Hom no l’escull, si nó que li és donat un desig de més silenci, d’anar a allò que hi ha d’essencial, de romandre només en la Presència de Déu. Ja no calen ni paraules, ni idees ni imatges. Hom es troba en una actitud de recolliment i alhora d’obertura davant d’aquesta Presència. A poc a poc, tot es va posant al seu lloc i la mirada sobre la vida es transforma.

 

La pregària contemplativa, té un origen cristià o procedeix de les religions orientals i ha estat cristianitzada?

La pregària contemplativa existeix en totes les tradicions perquè, com dic, no es tracta d’una tècnica, sinó d’un estat interior, i, naturalment, també existeix en el cristianisme. Si anem als Evangelis, des­cobrirem que darrere de Sant Joan hi ha una persona contemplativa. En el seu evangeli, Jesús diu quaranta­ cinc vegades «romaneu». «Ro maneu en mi tal com jo romanc en el Pare». Aquest romandre és l’essència de la contemplació. Això ho van començar a viure els Pares del Desert i després els monjos; a l’Església d’Orient, la pràctica de la pregària del cor està molt difosa. Una al­tra cosa és que la propagació actual de la pre­gària contempla­tiva hagi estat impulsada per les tradicions orientals. A la meva manera d’entendre, la raó està en el fet de proposar uns exercicis molt concrets i compartibles per totes les confessions, com és l’atenció a la respiració, la repetició d’una paraula, la importància de la postura, la importància de viure en el moment present, etc.

 

No hi ha el risc que aquest tipus d’oració sigui elitista i intimista?

El silenci no abstreu, sinó que desvetlla, et fa més atent, sensible i disponi­ble a tot. Ara bé, el risc és arreu. Tot és susceptible de deformar­se o degradar­-se. En la vida espiritual cal estar sempre alerta, cal ser vigilant. Interioritat no s’oposa a exterioritat, sinó a superficialitat. D’altra banda, el fet que es tracti d’un fenomen tan generalitzat indica que no és elitista sinó que respon a una necessitat del nostre temps. Mai una civilització havia estat sotmesa a un ritme de vida com el nostre, mai l’ésser humà havia rebut tants impactes sensorials i cognitius com avui. Hi ha una necessitat cultural i psicològica d’aturar­-se. Això no és encara pròpi­ament la vida espiritual, la qual comporta un camí de total entrega, però explica el fet que aquest tipus d’oració estigui més i més estesa.

 

En un període de la teva formació vas estudiar a fons la tradició cristiana oriental, va ser en aquell context com vas acostar­te a l’oració contemplativa?

El primer contacte amb l’espiritualitat cristiana d’Orient va ser en la meva adolescència, en llegir Els relats d’un pelegrí rus. Em va produir un gran impacte i vaig començar a practicar la pregària del cor. Després, quan estudiava teologia, vaig poder aproximar-me a l’espiritualitat de l’Església d’Orient en fer la tesina sobre la Filocàlia, la qual acabava de ser traduïda tota sencera del grec al francès. Amb aquest rerefons, la meva estada a l’Índia durant un any, ara ja en fa 18, va suposar un punt d’inflexió. Anys més tard vaig conèixer el P.Franz Jalics, també jesuïta, i en ell vaig trobar la síntesi que buscava.

 

Què t’ha atret d’aquesta oració per exercitar­la quo­tidianament i fins i tot ofe­rir­-ne espais d’aprenentatge en un lloc tan ignasià com la Cova de Manresa?

Els Exercicis de Sant Igna­si es poden abordar des de diferents nivells: en clau penitencial (primera setmana), en clau de dis­cerniment i de seguiment (segona setmana), i també en clau contemplativa, que és on culminen: en la Contemplació per assolir Amor, una pregària que s’obre a la contemplació de Déu en totes les coses. Per tant, crec que té molt de sentit que a la Cova de Manresa, on Sant Ignasi va començar a elaborar els Exercicis, es pugui oferir el darrer estadi. Ell mateix va tenir importants experiències místiques, la més important de les quals va ser el que anomenem «la il·lumi­nació del Cardoner». Aquesta ex­periència respon ple­nament a l’estadi con­templatiu.

 

Què diries a algú que sent atracció o curiositat per aquest tipus d’oració?

No és el mateix l’atracció que la curiositat. Si únicament sent curiositat, no perdria massa el temps amb aquesta persona, però si realment se sent atreta, l’animaria a endinsar-­se sense cap por, ans al contrari, amb plena confiança i generositat, perquè és una crida de Déu i també una necessitat per al nostre món que hi hagi persones que visquin aquesta dimensió.

 

A través de relacions per­sonals i lectures has conegut la figura i l’aportació espiritual de Chiara Lubich. Creus que l’oració contemplativa pot ajudar a la vivència d’aquesta espiritualitat? Per què?

He quedat molt impressionat llegint els escrits de Chiara Lubich. És alta mística el que ella va viure i a això només s’hi pot arribar a través de la contemplació. Em sembla que la vocació dels Focolars és essencialment contemplativa. El vostre caris­ma accentua les relacions interpersonals, però per què aquestes no se saturin, necessi­ten de l’ampla­da i fondària que dóna la contemplació, per què fa transcendir les situacions im­mediates en un horitzó on únicament Déu és el centre.
Alguna vegada t’he sentit dir que aquest tipus d’oració és molt vàlida per al diàleg interreligiós, per què?
Perquè va al cor de l’expe­riència religiosa, allà d’on provenen i allà on tendeixen totes elles. El silenci ens desposseeix de tot. Només desposseïts podem ser posseïts per Déu. La pregària silenciosa és humil, ampla i profunda. Humil perquè ajuda a acceptar tot el que ens queda per saber; ampla perquè eixampla el cor i la ment, i profunda perquè dóna saviesa, la saviesa ne­cessària per reverenciar l’experiència religiosa de les altres tradicions. Les religions estan cridades a trobar­-se per adorar juntes el Misteri. Si féssim veritablement això, les nostres disputes, prejudicis i suspicàcies desapareixerien a l’instant i seríem un testimoni de fraternitat i reconciliació en el nostre món.
Per què consideres que aquest tipus d’oració es va estenent en diversos àmbits secularitzats o no confessionals?
Hi ha molta gent que cerca Déu però no se sent còmoda en el marc d’una religió, perquè les religions tenen el perill de creure que ho saben
tot sobre Déu i tendeixen a desqualificar els qui no creuen com ells. El silenci contemplatiu permet que ca­dascú faci el seu propi procés i anomeni Déu o l’Absolut segons el que honestament senti. Ja en els primers segles del cristianisme es va tenir consciència que Déu està més enllà del que podem pensar o dir d’Ell. Així ho expressava un himne de Sant Gregori Nazianzè: «O Tu, el més en­llà de tot, amb quin altre nom podria anomenar­te? Perquè no hi ha cap paraula que pugui expressar­te, (…)». Déu està més enllà, però també més ençà, les dues coses són inseparables. Això és el que pot unir creients i els qui anomenem no creients, però que senten la proximitat d’una Presència
que no saben anomenar.
Lucas Cerviño | Nòmada d’aquest batec de Vida i Amor que sosté i alimenta la realitat. Teòleg per als àmbits acadèmics. Per als amics, cercador assedegat d’espais interculturals i sapiencials que harmonitzen la diversitat i les diferències.
Entrevista publicada a la revista número 166, de l’agost del 2016.

Ciutat Nova

Revista trimestral. Descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg

Revista trimestral. Descobrimos y compartimos historias y proyectos inspiradores y cercanos para fortalecer #vínculos positivos. #diálogo
Ciutat Nova