La Raquel Banchio, que és fotògrafa vivencial, busca sempre la part més pura i natural de l’ésser humà en les seves fotografies

 

Soy un cúmulo de melancolías multicolores que me ayudan a vivir en presente, siendo consciente que este no vuelve. […] Lo que importa es lo que permanece desde siempre inalterable en mí. El amor a la vida, a las personas, a la naturaleza, al presente…” D’aquesta manera tan ensucrada es descriu a si mateixa la Raquel Banchio en la seva pàgina web. Ella, nascuda a la província argentina de Córdoba, va arribar a Barcelona fa 18 anys. Va ser en aquesta ciutat on va descobrir, ara ja fa 15 anys, quina era la seva vocació: Ser fotògrafa, tal com explica en l’entrevista que en Mohamed El Amrani, col·laborador intermitent de Ciutat Nova i fundador d’Azahara, li va fer en el programa “Són 4 dies” a Radio4.  

La Raquel, que col·labora amb Ciutat Nova des del 2017, és una amant de la quotidianitat i de les emocions. És per això que la bellesa de les seves fotografies no només recau en les textures, els colors i la tècnica empleada, sinó també en la voluntat de plasmar la part més natural i pura de l’ésser humà. Ella fa el que s’anomena fotografia vivencial, és a dir, fotografiar la vida i les persones de manera holística, fent que el fotògraf formi part del moment per poder copsar-ne l’essència. “De hecho, muchas veces priorizo tanto a la persona y el momento que la foto técnicamente no es la mejor, pero este es el encanto”, explica la Raquel.  

Aquesta determinació cega en trobar la bellesa en cada instant que tant caracteritza el treball de la Raquel, li va venir quan se’n va adonar que no tenia fotografies de la seva infància. Ella, tal com ha explicat a Ràdio4, té més records de quan era petita guardats al cor, que no en un àlbum de fotos. Recorda la seva mare estenent els llençols a l’estiu i ella jugant a mullar-se la cara amb ells. Recorda els camps on es va criar i la sensació de tenir els peus plens de fang quan jugava sota la pluja. Però, de tot això, no en té ni una foto. I així, volent per les seves filles el que no havia tingut per ella, va començar a captar a través de l’objectiu la quotidianitat de la seva pròpia maternitat.  

En cada sessió de fotos que fa, ara ja convertida en professional, la Raquel aconsegueix canviar quelcom, per petit que sigui, en la persona a la qual fotografia. “La fotografía puede cambiar a las personas. Cuando le haces fotos a una mama primeriza, te dicen: yo no estaba segura si estaba siendo una buena madre, mirando las fotos pude ver que lo estaba haciendo bien”. D’aquesta manera tan senzilla però tan pura d’utilitzar una càmera de fotos, la Raquel, amb el seu riure sincer i les seves ganes contagioses de viure, demostra durant tota l’entrevista que quan alguna cosa es fa amb il·lusió, està ben feta, que cuando fotografías con amor, puedes ver que en el día a día pasan cosas buenas, hay cosas buenas”. 

 

Podeu escoltar l’entrevista sencera aquí a partir del minut 28.

Mireia Baró

Periodista per vocació i també en formació a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Observadora, apassionada per conèixer històries noves i una mica somiatruites, m’agrada escriure pensant que les meves paraules poden ajudar a crear un món millor. He crescut rodejada de llibres tota la meva vida, per tant, l’art d’escriure ha marcat, des de sempre, el meu camí.

Periodista por vocación y también en formación en la Universidad Pompeu Fabra (Barcelona). Observadora, apasionada por conocer historias nuevas y un poco soñadora, me gusta escribir pensando que mis palabras pueden ayudar a crear un mundo mejor. He crecido rodeada de libros toda mi vida, por lo tanto, el arte de escribir ha marcado, desde siempre, mi camino.
Mireia Baró