Segon article sobre Europa que tanca les dues aportacions dels nostres col·laboradors per aquesta campanya electoral


Durant aquest mes de maig celebrem dues efemèrides molt importants per a tots els europeus: la primera, el 8 de maig de 1945 la rendició alemanya marca el final de la II Guerra Mundial sobre territori europeu i, la segona, també estretament relacionada, el 9 de maig celebrem el Dia d’Europa, en commemoració de la Declaració Schuman de 1950, el primer pas de la integració europea. És evident que Europa ha canviat molt des de llavors, però un dels elements definidors d’aquella idea de Schuman (i dels altres pares d’Europa) continua essent vàlid avui dia com a característica preciosa de la Unió: la capacitat de viure a la frontera.

Què significa viure a la frontera? Es tracta de la trobada entre persones i cultures diferents, que generen formes de viure i identitats múltiples, i que fan “habitables” les fronteres. La «frontera», tanmateix, potser no significa el mateix per a tots: la frontera és més que la simple ratlla administrativa que delimita dues entitats, és “un àrea de pas i on aturar-se, un lloc de trànsit on es fa l’experiència del canvi”, ens diu Stefano Zamagni, un dels màxims exponents de la nova economia civil. Les fronteres són esponges que permeten que realitats diferents entrin en contacte. D’aquesta forma podem dir que, amb l’establiment de l’espai de lliure circulació de persones a Europa (el famós espai Schengen), la frontera és molt més que un espai físic –la duana o el control de seguretat de l’aeroport- sinó que ha fet que siguin totes les ciutats i els barris d’Europa, els llocs on podem desenvolupar una cultura de la trobada que vagi més enllà de les barreres culturals: això és Europa. No és un espai lliure de fronteres, sinó una frontera ella mateixa.

A qui encara no hagi convençut aquesta explicació, li demano que em deixi posar un exemple. Per jugar a escacs fan falta essencialment dues coses: el joc (és a dir, el tauler i les peces) i un segon jugador. En un món sense fronteres seria com si no existís aquest segon jugador. No existiria l’Altre, doncs hauríem eliminat totes les diferències entre persones i seríem productes d’una cadena de muntatge. Però qui volgués imposar barreres i alçar murs per defensar la seva particularitat tindria quasi exactament el mateix problema: potser hi hauria dos jugadors, però un voldria jugar a escacs i l’altre a les dames i no es posarien mai d’acord. No serien més que individus aïllats incapaços d’entrar en contacte els uns amb els altres, que és la visió que ens imposa el consumisme.

Estic parlant, evidentment, de tendències portades a l’extrem, però si donem una ullada al passat, podem veure que els nostres avantpassats han desenvolupat, de vegades fins a l’extrem, moltes qualitats: a Europa ha nascut la filosofia, però també el nihilisme i l’idea de l’absurd; s’hi ha desenvolupat el cristianisme, però també l’ateisme; ha creat la Inquisició i la persecució religiosa, però també ha engendrat el concepte de tolerància i de la llibertat de pensament; ha vist néixer les teories liberals i quatre Internacionals marxistes; hi ha crescut la democràcia, però també el feixisme; hem construït els camps d’extermini i hem estats els primers a redactar els drets humans. Què vull dir amb aquesta llista, per força incompleta? La característica d’Europa al llarg dels segles no és només la diversitat, sinó la forma de viure-la. És la complementarietat, que ens ha ensenyat que caure en els extrems no porta res de positiu.

Què n’hem tret de tot plegat? Potser de forma una mica idealista (perquè el risc de caure cap als extrems hi és sempre, un dels petits desavantatges de la llibertat), diré que l’experiència de tots aquests segles no ens ha ensenyat a tenir la raó, sinó precisament “a no tenir-la”. Acceptar l’altre com és implica poder reconèixer –recíprocament- que hi ha vegades que no tenim la raó. Aquesta és la base de la convivència. Aquesta hauria de continuar essent la base de la Unió per avançar amb tots els riscos que sempre tindrem en aquesta deliciosa aventura de caminar plegats vers l’horitzó inassolible, ja que com va escriure María Zambrano, «el paisatge europeu és pur horitzó». Bon dia, Europa!


 

Romà Tersa

Nat a Barcelona el 1990, és politòleg per la UPF i ha estudiat a l’Institut Universitari Sophia a Loppiano (Italia). S’ha especialitzat en estudi dels nacionalismes i de la integració europea. També es dedica al mester de poeta.

Nacido en Barcelona en 1990, es politólogo por la UPF y graduado por el Instituto Universitario Sophia de Loppiano (Italia). Se ha especializado en el estudio de los nacionalismos y de la integración europea. También es poeta en los ratos libres.
Romà Tersa

Latest posts by Romà Tersa (see all)