El fundador de la xarxa internacional Disseny per a la Innovació Social (Desis), assegut al seu despatx d’Elisava, explica que la ciutat no es canvia mirant-la i planificant-la des d’un helicòpter, sinó des de baix, amb les activitats i iniciatives de petits grups. Col·laborador també al Politècnic de Milà, i les universitats xineses de Tongji (Shanghai), i Jiangnan, de Wuxi.


Vostè es defineix com un “optimista professional” i afirma que, junt amb totes les evidències de la “catàstrofe”, està emergent una nova civilització. Quins són aquests senyals positius que vostè veu i com podem cultivar-los?

El món, tal com el coneixem avui, està caracteritzat per la difusió, -i en aquests moments també per la seva crisi-, dels models econòmics, de les idees i pràctiques polítiques del neoliberalisme. Una manera de pensar i d’actuar que ha estat tan invasiva que és impossible no veure-la i no veure la catàstrofe a la qual ens està portant. De fet, en colonitzar la innovació tecnològica, aquesta manera de fer i de pensar està concentrant en poques mans enormes quantitats de poder i de riquesa i està comprometent de manera irreversible els ecosistemes en els quals, i gràcies als quals, vivim. Tot això entra en la nostra vida quotidiana no només com a crisi ambiental, sinó també com a atur, treball precari, marginació i, com a reacció, en la forma d’involució antidemocràtica a la què estem assistint en diverses parts del món. A més a més, en voler reduir tots els aspectes de la nostra vida a la categoria de competició i d’eficiència econòmica, està afavorint els processos de disgregació social, de desertificació de tot el que és públic i relacional i de mercantilització dels béns comuns.

Però, per més invasores que siguin la manera de pensar i de fer neoliberals, no ocupen tota l’escena. Una mirada més atenta a la realitat contemporània ens permet observar un paisatge social complex i dinàmic en el què existeixen altres maneres de pensar i de fer. Són el resultat de la iniciativa de persones creatives i emprenedores que, quan es troben amb un problema o amb una oportunitat, imaginen i posen en pràctica noves solucions dotades de valors individuals i socials a la vegada. Des dels grups d’ajuda mútua fins a comunitats de cura, des de formes de producció a petita escala fins a la regeneració de béns comuns de la ciutat. Aquestes iniciatives tendeixen a (re)connectar les persones amb el lloc on viuen i a regenerar confiança recíproca i capacitat de diàleg. I, actuant així, a crear noves comunitats.


Per veure el canvi cal connectar els punts i que aparegui la imatge d’altres mons possibles. Cal una mirada optimista, però no simplista o ingènua, sobre les coses.


Amb el temps, aquestes activitats, fruit en un principi de la iniciativa de petits grups d’entusiastes, s’han estès, han evolucionat i han trobat un reconeixement institucional fins a perfilar tendències contràries que es poden observar en tots els àmbits de la vida quotidiana: serveis socials col·laboratius, formes de producció descentralitzada i oberta, benestar cooperatiu, xarxes alimentàries basades en una nova relació entre productors i consumidors i propostes ciutadanes encaminades al bé comú. El tret comú a tot això és que les persones implicades trenquen amb l’individualisme proposat per la cultura dominant i decideixen col·laborar per arribar, tots junts, a resultats que valguin per a cadascú i per a tots. És a dir per als que hi participen i per a la societat en el seu conjunt.

Aquest conjunt d’activitats que parteixen de la iniciativa de petits grups i poden arribar a incidir sobre les institucions i també sobre la política a gran escala, és el que podem anomenar amb l’expressió innovació social: un terme que s’ha usat molt en els últims anys, donant-li diferents significats.


Canvi social: un canvi del sistema sociotècnic, la natura del qual i els seus resultats tenen també un valor social, amb el doble significat de solució als problemes socials i de (re)generació dels béns comuns físics i socials.


Certament, la primera part del concepte està en clar contrast amb la segona: com poden compaginar-se aquests dos punts de vista? La pregunta és legítima. Però hi ha una resposta plausible: el món actual, en la seva complexitat, no pot ser explicat amb una sola història. Per això cal desenvolupar la capacitat de portar endavant diverses narracions al mateix temps, posant en relleu, a la vegada, el dramatisme de l’actual estat de les coses, amb les seves tendències nefastes dominants, i l’existència d’un univers de persones, grups, organitzacions i, també, sectors d’institucions que es mouen en sentit contrari. És cert que aquest arxipèlag de maneres de fer i de pensar sostenibles encara té poca visibilitat, però a mi em sembla que és tan real i concret com la tendència catastròfica dominant. I és, en potència, igual de capaç d’incidir en el món.

Però per veure-ho, cal connectar els punts i fer sorgir la imatge d’altres mons possibles. Fer-ho significa, segons la meva opinió, tenir una mirada optimista, però no simplista o ingènua, sobre les coses.

Per tant, quan dic que sóc “un optimista professional”, vull dir que sóc o tracto de ser, una persona que reconeix la natura catastròfica de les tendències actuals, però també la realitat concreta de les tendències oposades i que tracto de treballar sobre aquesta base.

Crec que aquesta manera de veure les coses hauria de ser adoptada per tots aquells que volen encarar la vida enfocant-la com un projecte. I pels joves en primer lloc.

Al programa “Design for city making” que vostès estan portant a terme a Elisava, hi ha un projecte sobre els “invisible makers”. Què entén per “invisible maker”?

Amb l’expressió “invisible makers” vull referir-me a totes aquelles persones que, a la ciutat, treballen en cicles productius que sovint no són considerats amb tota la seva importància, que no és només econòmica, sinó també social i cultural: dels artesans que treballen en activitats productives tradicionals, a tots aquells que s’ocupen de la manutenció i reparació de les cases i de les coses. Dels que treballen dins del marc d’una economia formal, als que treballen en l’economia informal, de l’ajuda mútua i del “fes-ho tu mateix”.

Com deia, tots aquests productors tenen una rellevància econòmica, però també social i cultural: de fet participen a la producció i reproducció de l’ecosistema urbà. I, en la seva multiplicitat i diversitat, contribueixen a donar-li més cohesió i resiliència.

Observar amb més atenció aquesta constel·lació d’actors, i treballar per donar-los veu i visibilitat, avui és especialment important. I ho és per dues raons complementàries.

Per una banda en aquests anys, les maneres de veure i pensar neoliberals han envaït la ciutat amagant tot el que no era coherent amb les seves Manzinipràctiques i les seves idees, és a dir, totes les activitats que, valorades segons els seus paràmetres, no són competitives -com el petit artesanat- o que no es poden transformar en productes de mercat, com moltes de les activitats de manutenció i cura. Per contra, canviant el punt de vista, es pot observar fàcilment que són activitats de primordial importància, com ja hem dit, perquè creen i mantenen la cohesió social i la diversitat de l’ecosistema urbà.

La segona raó és que en aquests mateixos anys s’ha desenvolupat el filó de les activitats dels makers i dels tallers de fabricació digital (fablabs), activitats productives que, utilitzant les tecnologies digitals i les oportunitats obertes per la gran reducció del tamany de moltes màquines i eines, permeten realitzar sistemes productius que, per les seves dimensions i per no ser invasius, poden situar-se dins el teixit urbà. Aquesta innovació tecnològica, integrant-se amb les innovacions socials paral·leles, obre la possibilitat de repensar els models productius utilitzats fins ara, basats en les regles de l’economia d’escala, per dissenyar un nou model productiu, la producció descentralitzada, coherent amb el model econòmic de les economies d’objectius.

D’aquesta manera ens podem imaginar un escenari on la tendència cap a la producció descentralitzada, tal com la proposen els fablab -els podríem anomenar els visible makers- pugui trobar-se amb la constel·lació d’activitats productives que encara existeixen als barris de la ciutat, els que hem anomenat “invisible makers”, fent aparèixer un nou escenari urbà i productiu: la nova manufactura urbana. Això és: la re-generació del teixit productiu de la ciutat.

Quins són els principals reptes I oportunitats que vostè veu a la Ciutat de Barcelona avui en dia?

Aquesta és una pregunta massa difícil per a mi! He arribat fa poc i encara em costa distingir els meus somnis i els meus preconceptes del que veritablement és la realitat d’aquesta ciutat. M’explico més bé. Quan se’m va proposar treballar aquí per un temps, vaig estar molt content. De fet pensava que, si acceptava, tindria l’oportunitat d’aprendre molt: Barcelona, amb la seva història social i urbanística i amb el seu present de projectes avançats, podria ser un lloc òptim per experimentar l’escenari de la ciutat col·laborativa que, com a DESIS Network, estem elaborant.

Després de sis mesos, encara tinc la mateixa idea, però no puc dir que l’hagi verificat amb dades concretes. Dit això, continuo pensant que Barcelona té una possibilitat extraordinària de ser proposada com a ciutat col·labotiva. El repte que veig és aconseguir portar endavant aquest extraordinari experiment social en moments difícils com el que tots, a Barcelona, però no només aquí, estem travessant.


E Z I O  M A N Z I N I. Treballa en disseny d’innovació social. Iniciador de DESIS Network. Actualment col·labora amb Elisava (Barcelona), Politècnic (Milà), Tongji (Shanghai), Jiangnan (Wuxi).

Última publicació: “Cuando todos diseñan”. Experimenta, 2015.

Properament: Politics of the Everyday. Bloomsbury (Febrer 2019)

Josep Bofill

Josep Bofill

Director at Ciutat Nova
En Josep va estudiar magisteri i filologia anglesa. Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.
Josep estudió magisterio y filología inglesa. Tras una amplia experiencia en el mundo de la enseñanza, actualmente está en la dirección de la revista Ciutat Nova.
Josep Bofill

Latest posts by Josep Bofill (see all)