Al matí Graciela fa classes a la presó i a la tarda dóna classes a nens de primer. Viu a San Francisco (Argentina). Va venir a Barcelona de visita i complint el somni de conèixer Astúries, la terra de la seva àvia.

Què aprens de la presó?
La presó m’ensenya a no jutjar, a veure a les persones que tinc davant com a alumnes, no com a presos. I això m’ajuda també fora, en la meva vida quotidiana. A saber treure’m els prejudicis per veure de veritat la persona que tinc davant.
A tractar d’entendre què la va portar a actuar o no d’una determinada manera. No puc actuar de manera indiferent, i assenyada, perquè aquestes persones necessiten inserir-se, tornar a tenir una oportunitat i creure en la societat que els espera allà fora. Jo represento a aquesta societat que els espera fora. Encara que després aquesta societat tampoc estigui preparada i educada per rebre’ls, per reintegrar-los.

Què t’emportes?
Un pres em va escriure una carta explicant-me el que va significar per a ell aprendre a llegir. Resulta que el dia que va poder llegir per primera vegada un conte va cridar al seu fill perquè porti els seus néts. Volia donar-los una sorpresa. Quan el fill va arribar va llegir un conte a tots, i era la primera vegada a la vida que podia llegir. A partir d’aquell dia cada cap de setmana els néts anaven a la presó perquè l’avi els llegís un conte. Va ser una de les històries més commovedores de tots aquests anys. I encara conservo aquesta carta que llegeixo en públic sempre que puc.

Quan vius aquestes coses deixes de veure un pres. Llavors l’home torna a ser home, a poder tornar a començar. Quan aprenen a llegir veig en ells exactament la mateixa il·lusió dels nens en llegir les seves primeres frases o escriure les primeres paraules. És emocionant.

I amb els nens? Com viuen els nens les diferències? 

A l’aula tenim una bústia on els nens poden deixar les seves impressions o manifestar la seva tristesa per una situació determinada. Quan llegim els paperets de la bústia és el moment de dialogar i explicar-nos allò que ens va fer mal. Crec que els conflictes se solucionen en la mesura que es pot dialogar i s’educa des de petits per poder escoltar l’altre i entendre’l.
Quan vam acabar, al pati, es conviden a jugar i és la seva manera de recomençar de forma natural, sense rancúnies, donant-se una nova oportunitat. Els nens no tenen prejudicis. Tenen curiositat per saber perquè l’altre actua d’una o altra manera. De conèixer d’on vénen, què els agrada. És natural i tot s’aprèn des del joc.
Em parla convençuda, entusiasmada, segura. Parla clar i contundent. Les seves vivències li donen aquesta autenticitat de qui dia rere dia procura fer-ho el millor que pot, perquè tant en els adults com en els nens ella els deixa aquesta llavor, aquesta esperança que demà arribaran lluny i sobretot que mai és tard per créixer, per ser millors, per aprendre.

Raquel Banchio

Latest posts by Raquel Banchio (see all)

0

La teva cistella