Què té en comú el municipi de Salt (30.600 habitants) amb Nova York o Chicago? Segurament poca cosa, però n’hi ha una d’important: una forta comunitat musulmana molt diversa entre ella i, per tant, amb uns reptes molt semblants.

Ho vam descobrir el divendres 14 de juny a l’ateneu de la Coma Cros. L’associació Azahara amb el suport del Consulat dels EUA va organitzar un cafè taula rodona amb Zainab Zeb Khan, una personalitat emprenedora d’aquelles que sorgeixen tant sovint de la societat civil nordamericana: grans ideals, un objectiu clar, valentia i concreció. Amb orígens afganesos, es va criar a Chicago i ara viu a Nova York on hi ha la seu de MALA, la Muslim American Leadership Alliance que presideix.

Artista i psicòloga clínica, tot treballant de terapeuta Khan es va adonar que moltes dones d’entorns musulmans li explicaven les seves històries. Uns relats sovint tràgics dels que, com és d’imaginar, elles n’eren les protagonistes i les víctimes: matrimonis forçats, violència… i també empoderament. El sol fet d’explicar-les ja era terapèutic, però, a més, podien servir a moltes altres persones. Així va néixer MALA fa 15 anys. Aquesta entitat, entre altres projectes d’inclusió, recull històries orals –més de 600–, les difon per la ràdio pública i queden arxivades per a les següents generacions a la biblioteca del Congrés de Washington. Són històries que trenquen tòpics i estereotips sobre l’Islam. Històries lliures en tots els sentits, a cor obert. Històries explicades per als altres.

De tot això ens va parlar Khan, però, com ja va explicar prou bé Míriam Díez en el seu article setmanal a El Nacional, a ella li agrada més escoltar: “Segur que vosaltres, com a dones, joves i musulmanes, també teniu reptes prou forts i m’agradaria escoltar-los”. Amb l’ajuda de la moderadora de l’acte, Salima Abdessamie, coneguda activista social saltenca i membre d’Azahara, en van anar sortint uns quants: mutilació genital femenina, casaments arreglats, pressió de la comunitat, por a manifestar-se públicament com a musulmà…

Més o menys tenim els mateixos reptes”- resumia Khan.

“Molts fills de pares migrants tenen un conflicte d’identitat que sol aparèixer a l’adolescència –explica Sokayna, també membre d’Azahara–. Volen agradar tothom a casa, al carrer i a l’escola, però són ambients tant diferents que moltes vegades acaben portant dues vides, de portes endins i de portes enfora. Molts joves encara no veuen que ‘has de ser tu’ i el xoc identitari encara és molt fort. Les famílies a vegades s’encarreguen de pressionar: ‘no facis això, no et passis de la ratlla…’ I, penso jo, la comunitat autòctona i molts mitjans de comunicació també pressionen, d’una altra manera, però és pressió.

“En la qüestió identitària sí que observo una diferència entre Europa i el meu país –explica Zainab Zeb Khan–. Als Estats Units, fundats en la diversitat, hi trobem més fluïdesa entre les identitats. Aquí, en canvi, sento que les identitats són més rígides. No hi hauria d’haver cap problema en tenir vàries identitats, no hi hauria d’haver un xoc. Als EUA pots ser marroquí, dona, americana… En canvi aquí hi ha un conflicte: o ets espanyola o ets musulmana o marroquí…”

“Sí –afegeix Salima–, encara no es concep que una dona amb mocador sigui espanyola. Encara es fa estrany…”

I Sokayna: “Quan ens veuen el color de la pell o el mocador al cap, encara ens imaginen estrangeres i massa sovint hem de sentir: ‘Doncs sí que parles bé el català i el castellà’. –Sí, és que vaig néixer aquí–, pensem”.

Em passa pel cap que potser els que no tenim orígens tan diversos hauríem d’aprofitar la presència de totes aquestes persones amb identitats múltiples com una oportunitat per desfer la nostra rigidesa. Podria fins i tot ser una de les aportacions positives a la polarització que està bloquejant alguns aspectes cabdals de la nostra societat?

La maduresa d’aquestes noies joves que saben mantenir un equilibri sa i constructiu entre el sentit de pertinença a la seva comunitat d’origen, a la seva religió i, a la vegada, veure amb ulls crítics alguns dels reptes que han d’afrontar és una lliçó per als que no tenim tantes finestres des d’on mirar el món.

La Sokayna ho va deixar molt clar: tot i les dificultats els joves sabem el que volem i vamos a por ello.

Josep Bofill

Director at Ciutat Nova
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.
Tras una amplia experiencia en el mundo de la enseñanza, actualmente está en la dirección de la revista Ciutat Nova.
Josep Bofill

Latest posts by Josep Bofill (see all)

0

La teva cistella