Les converses telefòniques, en aquest temps de Coronavirus, sembla que s’orienten sempre en la mateixa direcció.

En aquests dies d’emergència vírica i de confinament domèstic, les converses telefòniques, ja, més o menys, arreu del planeta -la potència de la revolució digital! – i multiplicades exponencialment com el coronavirus, semblen que estan canalitzades en un model amb seqüències bastant similars. Ho he pogut comprovar en nombroses trucades personals des del Líban, on visc, a països com Noruega, República Democràtica de Congo, Canadà, Hong Kong, Suïssa, Itàlia, Espanya, Bolívia, Estats units, Nova Zelanda. En definitiva, una mica a tots els continents.

La seqüència comú, constatada després d’haver-la comentat amb amics i col·legues, és, més o menys, aquesta:

  • Salutacions convencionals inicials: més o menys llargues i caloroses, segons la pròpia cultura, Hong Kong no és el Congo. Ja no es pregunta «¿on ets?»;
  • Preocupació: s’informa a l’interlocutor de l’evolució de l’epidèmia al país; es manifesten inquietuds o pors per la pandèmia, acompanyats d’opinions personals, referències més o menys precises, previsions més o menys fundades (més aviat, gairebé mai), amb anècdotes i coses variades.
  • Activitats: després es passa, inevitablement, a explicar les de cada un, les d’abans i les noves en la vida a casa obligada; els descobriments que s’han fet i les limitacions més difícils.
  • Desdramatització: bé, és el comentari comú; és dur però, en el fons, és una ocasió única per a un retrobament amb la nostra pròpia vida, per recuperar aquest temps nostre que ens havia estat robat per un capitalisme desenfrenat.
  • Tranquil·lització: no et preocupis, no corris riscos, proveeix-te d’això i d’allò, menja moltes taronges…
  • Compromís: sempre i inevitablement és la conclusió: queda’t a casa, #StayHome o alguna cosa semblant; en resum, compromís expressat recíprocament;
  • Salutacions convencionals finals: com en el punt 1.

En aquesta seqüència mostra un moviment comú, un moviment repetitiu, sovint consolador, que fa pensar. De la passivitat (preocupació) es passa a l’activitat (ocupació), després a la consciència d’un mateix (desdramatització), i d’aquí a l’altruisme (recomanacions), per acabar amb la responsabilitat (compromís). Observem que aquesta seqüència de moviments, comuns tant a Pequín com a Buenos Aires i a Nairobi, és la dels moviments típics d’una sana “cultura del diàleg“, d’una autèntica “cultura de la trobada”, de la qual tant es parla en aquests temps d’èxit del narcisisme, de la solitud, de l’individualisme sovint nihilista i de curt recorregut. És el moviment de la maièutica i de la reciprocitat. Res de nou però…

Ciutat Nova
Latest posts by Ciutat Nova (see all)
0

Finalitzar Compra