En el meu trajecte cap al Clot, on havia quedat amb el Jan, em vaig imaginar com seria ell. És una cosa que sempre m’agrada fer amb les persones a les quals he d’entrevistar i fotografiar,  però sense posar etiquetes perquè, si hi ha alguna cosa que m’agradi més que deixar volar la meva imaginació és deixar que les persones es vagin descobrint a poc a poc. I això és just el que em va passar amb el Jan: la seva personalitat i l’artista que porta dins s’anaven entrellaçant entre elles i, fins i tot, en algun moment, ambdues van ser un tot.

Qui ets?

Sóc en Jan Garrido, educador social de professió. He treballat durant molts anys en centres de menors i he estat músic tota la vida, de fet, sempre hi ha hagut música en la meva vida. Soc una persona que ha canviat molt al llarg dels anys. Encara que sempre he estat un cercador, m’he centrat en el que realment m’agrada i crec que he vingut a fer en aquest món: Dedicar-me a les persones, a la música, a la teràpia i a l’educació social. Sóc un nen de carrer de Barcelona, concretament del Clot. A mi no se’m desenganxa viure en el món, estar amb els meus als carrers i a les places. Bàsicament estar en contacte amb la comunitat en la qual visc.

I què fas?

Tinc un grup de música, Xiula. Amb ells, hem inclòs l’educació social i la teràpia en la música que fem. Creem espectacles familiars i també anem a escoles i instituts per fer tallers contra el bullying, per exemple, i acabem creant una cançó. També creem cançons per a entitats.

Quants sou?

Som quatre i cadascun és bo en allò que fa. Jo sóc bo en trobar les melodies i la visió, en Rikki s’encarrega de les lletres perquè és realment bo, i l’Adrià i en Marc aporten la música al grup, però música sense infantilitzar. A vegades la música infantil és qualsevol cosa que faci “clin clan clon”, però per a nosaltres la música hauria de ser per a tothom i simplement hi ha moments més tranquils i moments més moguts.

Aleshores tothom ho gaudeix molt!

En el show s’arriba a viure una experiència molt potent de cohesió entre les famílies i els nens. L’emocionalitat puja molt en els espectacles, és un concert en el qual es balla i sobretot es comparteix.

Quin és el secret?

Fem cançons que tinguin un contingut educatiu i també abordem temes quotidians: de la vida, de la família, de l’escola, dels valors… Des de nens fins a adolescents. D’aquesta manera tothom connecta, tant pares com nens, perquè ambdós troben la manera de reviure i expressar emocions, donar sentit a vivències que moltes vegades no són fàcils de parlar i compartir, i la música és aquest canal que fàcilment ens pot acostar, unir i portar-nos al mateix lloc i podem cantar tots junts des d’aquest mateix lloc. També que, en el grup, ens estimem bé. La majoria de grups de música tenen molts problemes d’ego de grup. Són moltes hores de vivències amb l’altre. Vivim bé el grup. Ens coneixem del barri, de tota la vida.

I com va néixer Xiula?

Vam focalitzar en allò que se’ns donava millor, que era l’educació, el món de la teràpia i la música. Ara mateix fem uns 130, 140 espectacles l’any.

Ets un músic que viu de la música?

És la primera vegada en la meva que estic vivint d’un projecte meu i que mengem d’això.

Com s’aconsegueix?

En el cas dels músics, estar oberts a fer moltes coses. En la meva opinió, el defecte del músic moltes vegades és voler triomfar, voler fer que el projecte i la cançó triomfin. Això porta que la mirada se centri en l’èxit i no en el procés, ni en la vessant humana ni tan sols en el gaudi. Els músics que diuen que viuen de la música són els que es poden diversificar. Fan un “bolo” encara que hagi fallat el bateria i després se’n van a un altre amb una orquestra i després van a fer classes a un noi i per acabar fan una xaranga. No tots els músics estan disposats a treballar tant ni tan variat. A vegades no es tracta d’esperar que es valori la teva obra d’art, sinó de picar molta pedra i valorar que estàs fent el que t’agrada i quan fas el que t’agrada, et falten hores.

És el cas de Xiula?

Nosaltres hem empleat una d’hores que ni t’explico, però no estem pensant en quina serà la cançó que triomfarà. Nosaltres fem de tot. Portem l’equip de so, anem fins al poble, muntem, fem el concert, parlem amb el client, fem les factures i les nòmines, ho fem tot! Jo em considero un obrer de la música i tot el que això comporta. Jo vaig a les escoles a conèixer les famílies, estic en contacte amb alguna cosa més que no sigui la música. Es nota qui ve de baix i qui vol estar ja a dalt de tot.

I el nom de Xiula, com va sorgir?

Se’m va ocórrer a mi. És una mica el meu caràcter: afrontar les coses amb certa alegria. Xiula té varis significats. Gairebé tothom pot xiular, xiular és un instrument musical dins del cos. Hi ha una frase feta que diu: quan tinguis problemes, xiula. És com una manera d’avisar a l’altre: Ei, que tinc problemes. De fet, el grup és una invitació a l’altre, és un missatge per l’altre, és estar en relació amb l’altre, és complicitat, sempre amb l’altre. Aleshores hi ha un tercer significat, que és que puguis traspassar totes les dificultats xiulant, és com no esquivar els problemes, però sí poder traspassar la por acompanyant-te a tu mateix. I hi hauria un quart significat que seria xiular com a protesta.


Un color: Blau
Un lloc: Índia
Una paraula: Aire
Una cançó: Graceland de Paul Simon
Un record: Quan vaig creuar els Pirineus caminant de mar a mar

 

Raquel Banchio

Fotógrafa Vivencial desde hace 6 años. Colabora en Ciutat Nova con la sección de Historias Vivas y la imagen visual de la revista.

Fotògrafa Vivencial des de fa 6 anys. Col·labora amb Ciutat Nova en la secció d'Històries Vives i la imatge visual de la revista.
Raquel Banchio

Latest posts by Raquel Banchio (see all)

0

La teva cistella