Em disposo a escriure aquest article. Títol, full en blanc a la pantalla de l’ordinador i… de sobte, avís! S’activa la pantalla del telèfon mòbil. Missatge entrant, cal fer una prova. Instal·lar una aplicació, compartir-la, fer-hi canvis, veure si funcionen… Han passat vint minuts. Reprenc la tasca. Ep! Un moment. Correu electrònic urgent. Cal respondre. Tornem-hi! Podria semblar només una anècdota. En el fons, he estat víctima de la tècnica i això no és una banalitat.

Avui en dia, la tècnica no és només un instrument important de la nostra existència, sinó que ha esdevingut el mitjà on es desenvolupa la nostra vida. Vivim submergits en la tècnica, malgrat alguns es vantin de ser-ne al marge, mentre programen el microones a la cuina.

Ningú dubte de la importància sociològica que la tècnica ostenta actualment. Només cal anar pel carrer i fixar-se en què fa la gent. Com es mou a ritme de semàfor sincronitzat i com camina erràticament pendent dels més diversos aparells electrònics que portem al damunt. A més, però, ha esdevingut també un fet antropològic. Si entenem la llibertat com la capacitat d’escollir responsablement tant les finalitats que volem assolir, com els mitjans per arribar-hi, haurem de concloure que la tècnica té molt a veure amb la llibertat de la persona. La tècnica no és neutra, se’n desenvolupa una o una altra, en funció del model de progrés que vulguem assolir. La tècnica, no és mai només tècnica. Condiciona profundament la relació de l’home amb el medi ambient i encarrila el progrés en determinada direcció. Compte doncs! Convé preguntar-nos: què és i, sobretot, què ha de ser això de la tècnica per a la humanitat?

Actualment la frontera entre la ciència i la tècnica es força borrosa. La ciència s’associa més al coneixement, de tal manera que sembla que tot el coneixement és científic, com si no n’hi hagués cap altre. La tècnica i la tecnologia s’entenen més com un conjunt de procediments operatius útils des del punt de vista pràctic per a determinades finalitats. De fet, la tecnologia representa un determinat nivell de desenvolupament de la tècnica, en la qual l’aliança amb la ciència introdueix una característica fonamental. Tant és així que l’estreta relació entre tècnica i ciència ha fet que, des del darrer quart del segle XX, es parli de tecnociència. La presència d’aquest fenomen en les nostres vides ha estat cada cop més aclaparador. Raimon Panikkar deia:

“avui, si un no creu en la ciència, l’excomuniquen”.

Sembla com si fora de la ciència i de la tècnica no existís res. S’interpreten les dades de la ciència com si donessin compte de la realitat.

Potser no n’hauríem de fer un dogma d’aquesta ciència moderna que no és ni neutre, ni universal. Un científic reconeixia en una conferència que això de la velocitat de la llum, doncs, sí però… Tots estem segurs que és de 300.000 quilòmetres per segon, però es veu que en realitat haurien de ser 297.792,458 quilòmetres/segon i a més, sembla que cada cop que la mesuren dóna una xifra diferent. La realitat és polièdrica, la matèria no ho és tot, només l’adequada i fructífera relació entre les diferents dimensions de la realitat, pot apropar-nos a la universalitat de l’experiència humana, aquella que obra les portes a l’esperança i és garantia de llibertat.

Davant el drama que la vida humana ja sigui quelcom interior a la tècnica, són molts els pensadors que hi han dedicat part de la seva obra (Ortega i Gasset, Martin Heidegger, entre d’altres). El filòsof protestant  francès Jacques Ellul ho anomena “fenomen tècnic” i considera que el mitjà on es desenvolupa la vida de l’home, és un “mitjà tècnic”. Titlla la tècnica d’ambivalent per quatre motius:

  1. tot progrés tècnic suposa costos,
  2. el problema tècnic planteja problemes encara més complexos que els que resol,
  3. els efectes negatius de la tècnica són inseparables dels positius i
  4. els efectes de la tècnica són imprevisibles.

D’aquestes consideracions se’n podria derivar la conclusió errònia que cal iniciar una croada contra la ciència i la tècnica. Combatre la tecnologia. Res més lluny del meu propòsit. Crec fora de qualsevol dubte que els avenços científics, el progrés de la tècnica i el desenvolupament de la tecnologia són potencialment generadors de benestar en la vida de les persones i així ha estat al llarg de la història. La seva preeminència absoluta però ha de provocar reflexió, debat i especialment diàleg en la societat.

El filòsof de la ciència, Jordi Pigem, en una entrevista afirmava:

“S’està enfonsant el Titànic i nosaltres ens dediquem a caçar Pokèmons a coberta”.

Certament ens pot està passant una cosa d’aquesta mena. És possible que davant la complexitat del món actual, puguem caure en el sectarisme de pensar que la tècnica ens traurà de l’atzucac. En aquest sentit, m’agradaria destacar dues aportacions que la Doctrina Social de l’Església ha ofert al llarg del temps. La primera és un recordatori essencial: la tècnica és un mitjà i no una finalitat. A més, cal que sigui un mitjà que serveixi per assolir cotes cada cop més elevades de progrés per a tothom. Només és útil en la mesura que permeti un més gran benestar, una major justícia, més igualtat i llibertat per qualsevol home o dona del planeta, per a tothom i per a tots els pobles de la terra. La segona aportació és un avís: la tècnica té una perillosa tendència a l’autonomia.

És fàcilment constatable que la tècnica tracta d’autojustificar-se moralment, portant-nos a l’engany que  tot allò que tècnicament és viable és moralment bo i cal portar-ho a terme. Posar-hi obstacles seria tancar-se al progrés, terme equívoc que intenta associa el que és nou amb el que és bo.

Ara, que estem arribant als darrers capítols d’aquesta sèrie dedicada al pensament social, ens continuem trobant temàtiques obertes al diàleg, al pensament plural, a la multidisciplinarietat i la interdependència que exigeixen un món col·laboratiu, més que no pas competitiu. Per cert, us deixo que el mòbil treu fum…


Aquest article és el penúltim de la secció sobre Pensament Social que s’ha anat publicant a Ciutat Nova i també es poden llegir online gratuïtament en aquest enllaç del blog del seu autor. Degut al canvi de format de la revista, aquest article no es va publicar en paper.

Francesc Brunés

Francesc Brunés

Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), pare de dues filles, gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes i, quan cal, conferenciant i tertulià.

Colaborador habitual de Ciutat Nova y también... profesor de economía (jubilado), padre de dos hijas, gerundense de adopción de espíritu universal, defensor de causas más o menos perdidas y, cuando hace falta, conferenciante y tertuliano.
Francesc Brunés

Latest posts by Francesc Brunés (see all)