En l’edició anterior -Ciutat Nova 170- proposava l’abraçada cognitiva com una via prosocial per apropar persones i ments i fins i tot, de vegades, per augmentar l’empatia emotiva, emocional. No obstant això, sovint les diferències també desencadenen els conflictes.

Fins i tot les paraules, comunicació humana sempre limitada, poden fer més problemàtic un conflicte, en lloc de dissoldre’l. En un acte comunicatiu no es transmeten tan sols significats, també circulen valoracions sobre el nostre interlo­cutor. Si aquestes valoracions no són bones, no estan afinades, és molt probable que, malgrat que les paraules fins i tot puguin ser maques, s’estigui transmetent una falta de sinceritat latent o deixant transparentar aquestes valoracions deficients sobre els nostres interlocutors.

Per prevenir aquestes comunicacions desvaloritzadores és important tenir ben resoltes, i he dit afinades, les nostres apreciacions sobre els altres, i que aquestes a més estiguin alineades amb els nostres valors i actituds, els quals, sent prosocials i d’estima, han de poder transmetre una apreciació positiva.

Però també pot succeir que l’abraçada cognitiva no sigui suficient per afinar i ajustar les nostres emocions, els nostres sentiments, amb aquests valors i actituds ideals. Això pot passar si no hi ha una força molt potent que ens empenyi.

Pensem en el conflicte actual a Cata­lunya y Espanya. Sigui quina sigui la resolució política conjuntural, serà suficient una pretesa abraçada cognitiva entre les parts (siguin aquestes grupals, interpersonals o polítiques)?. Percebo un risc impor-tant que es forgi un conflicte intern, emocional, que pot trigar molts anys a ser estroncat i cu-rat. Els últims esdeveniments fan presagiar que, el que inicialment eren unes diferències d’identitats de pobles o de nacionalitats i de polítiques, es converteixi en un risc de distància afectiva no només entre elles, sinó en el si mateix de les associacions, comunitats, ciutats, pobles o fa-mílies. Més greu encara entre famílies.

Estem veient en l’àmbit social i polític una polarització d’arguments tots ells a la “defensiva” i “a l’atac”. És evident que gairebé no hi ha ni tan sols coneixement real, ni escolta de la postura de l’altre. I molt menys dels orígens i causes de cada posició. Ens trobem, doncs, molt lluny de l’abraçada cognitiva que suposaria tractar i desitjar comprendre d’on dimonis sorgeix aquesta posició tan contradictòria respecte a “la meva visió”. Però fins i tot si ens acostéssim una mica a l’”abraçada cognitiva” arribant a una certa comprensió de la perspectiva de l’altre, és possible que la distància afectiva, emocional, persistís.

Què podem fer si de veritat volem tancar aquestes ferides i transformar-les en font d’acostament i de concòrdia?

Hi ha d’haver alguna cosa que vagi més enllà de les percepcions, pensaments, emocions, desit-jos, visions i perspectives. Alguna cosa que ens guiï, acom­panyi i estimuli a la superació de tot això. I “aquesta cosa” només pot estar basada en unes conviccions molt fortes que assumeixin, integrin i resolguin allò que és complex, múltiple, divers, diferent. Potser les religions, encara que no exclusivament aquestes, podrien oferir aquesta presència. N’hi ha que han compromès la seva vida en aquesta possibilitat. Ens caldran mediadors d’quests.

 

Robert Roche

Fundador i director de LIPA at Laboratori d'Investigació Prosocial Aplicada
Investigo des dels anys 80 si la ciència psicològica pot confirmar que estimar els altres és funcional per a la salut integral de la persona i per crear harmonia i unitat en les relacions interpersonals. N’estic convençut.

Investigo desde los años 80 si la ciencia psicológica puede confirmar que amar a los demás es funcional para la salud integral de la persona y para crear harmonía y unidad en las relaciones interpersonales. Estoy convencido de ello.
Robert Roche

Latest posts by Robert Roche (see all)