Poesia escrita des de Nablus (Palestina) el 17 d’octubre de 2015, esperant que militars israelians demolissin una casa. El motiu? Havien detingut un membre de la família a una manifestació, no sabien perquè, ni on es trobava el jove i ni tan sols si era viu o mort. A més a més, els hi demolien la casa, un bloc de quatre pisos amb dues cases/famílies a cada pis. Un total de vuit famílies es quedaven al carrer. I, de pas, s’esborrava la seva existència d’aquella parcel·la, d’aquella terra. Aquest poema explica sensacions d’aquell capvespre en aquell pati, de com aquelles persones contemplaven el què havia estat la seva vida fins aleshores, de com es destruïa, de com s’esvaïa en un segon la lluita de tantes generacions.

Aquesta és una realitat freqüent per als palestins i molt sovint desconeguda o ignorada pels mitjans de comunicació. Es tracta de demolicions de cases on viuen famílies senceres, es tracta d’un càstig col·lectiu. No denunciar-ho és una forma de col·laboracionisme, al meu entendre. No intento estigmatitzar ni crear confrontació entre palestins i israelians, al contrari, desconstruir discursos massa arrelats i explicar el què passa, el què s’amaga sistemàticament com ara: les demolicions, tirar líquids de fems amb cisternes a manifestants, les detencions administratives a nens inclosos (d’era colonial i il·legals), no comunicar a les famílies si els “detinguts” estan presos (ni a on) o si són vius o assassinats amb una bala per tirar una pedra a una manifestació. Pedres contra bales.

La meva ànima exiliada

Entre ombres, siluetes i perfils,

l’àvia, coberta amb el vel blanc

remuga al porxo.

Angoixada i amb la mà al cor,

pateix amb una sola lletra,

l’únic bri que li queda:

ah… crida incessant,

aah… amb foc amb la mirada,

aaah… i li diuen que calli.

aaaah… i em diuen que és muda.

És muda i li diuen que calli.

Amunt i avall, es mou, s’aixeca,

camina, torna i ja no hi és.

Entre la llum i la foscor, desapareix,

com el seu nét,

pel qui fa setmanes que es lamenta,

pensant si és viu o és mort,

“desaparegut”, en diuen,

a mà i arma dels militars.

I per això són aquí ara,

no és prou càstig no saber si és viu o mort,

per a anar a una manifestació,

que volen demolir la casa de tantes generacions.

Volen exterminar la presència d’aquestes generacions,

passades, presents i futures,

demolir la seva lluita i la seva persistència,

demolir la seva existència.

Pel pati, corredisses de nens i nenes,

descoberts i occidentalitzats de vestimenta,

juguen, sense ser gaire conscients del què passa.

Al fons, banderes i fulles espeteguen,

el vent no s’emporta res aquí.

Ancorat i encastat,

el terror es perpetua en aquesta terra.

No goso dir parets perquè espero,

espero que em diguin que ja està,

que els buldòzer estan demolint la casa.

En nom d’ “Israel”,

el delicte és viure, voler viure lliure.

El delicte és ser palestí.

En diuen terrorista, de qui tira pedres.

Pedres contra bales.

Recargolat, entravessat i capgirat

tot puntal de nitidesa i respecte.

Quart creixent i cel d’esglai.

Marxo de la casa,

per últim cop.

Camino per Nablus,

entre mesquites verdes enceses.

Una altra pregària,

una altra lluna.

La mateixa lluita

per intentar desarmar aquesta tortura,

la meva ànima exiliada.

J.J.F.

Nablus, al capvespre del dia disset d’octubre de dos mil quinze.

A les divuit i quaranta minuts.

Judith Jordà Frías

Inquieta, compromesa, apassionada... Casa seva és el món. Escriu sobre el terreny, plasmant en paraules les petjades que la realitat, no sempre justa, li deixa a l’ànima.

Inquieta, comprometida, apasionada... Su casa es el mundo. Escribe sobre el terreno, plasmando en palabras las huellas que la realidad, no siempre justa, deja en su alma.
Judith Jordà Frías

Latest posts by Judith Jordà Frías (see all)

0

La teva cistella