Per descriure la importància de la música en l’esser humà i la seva força de transformació social, per entendre-la en tota la seva essència, ens hem de referir a una pregunta del tot essencial: què és la música?  

Al llarg de la història del món, hi trobem diverses respostes. Música prové d’un terme grec que significa  “l’art de les muses”. Pitàgores  va generar  una concepció musical que el va portar a entendre l’escala musical com un element estructural del Cosmos, donant així a aquest art una categoria científica i metafísica alhora. També podem dir que és l’art d’organitzar de manera sensible, lògica i coherent els sons i els silencis. 

Per la seva banda,  Plató deia que la música era un art educatiu per excel·lència, que s’insereix en l’ànima i la modela en la virtut. Kant la va entendre com a forma i expressió sublim de la raó. Beethoven, en un dels seus escrits, va afirmar que la música era la mitjancera entre la vida espiritual i la dels sentits. Com veiem, el concepte ha anat variant des del seu origen; no existeix una única postura i sempre ha suscitat la reflexió filosòfica. Tanmateix, sempre s’ha arribat a la conclusió que no podem arribar a una vertadera i essencial definició de la música. Si ens preguntem què és l’amor, generalment, associem una primera resposta a una acció; la música, de manera similar, és indefinible:  perquè pugui ser entesa cal que sigui viscuda. Aquesta vivència no es dona només tocant un instrument o cantant, sinó que també pot ser experimentada a través de l’escolta. I així es recrea i experimenta la màgia i el fenomen del so i del silenci, parts estructurals i relacionals de la música.  

L’art del que és simple

Per abordar aquesta complexa qüestió, intentaré articular la fenomenologia del filòsof alemany Edmund Husser, l’aplicació que va tenir la seva teoria a través del gran director d’orquestra Celibidache, amb la fenomenologia de la música. Aquesta és  “l’art del que és simple”, i va ser utilitzada per l’esmentat director, que va establir una relació directa amb la fenomenologia filosòfica que, des del principi del segle XX, havia començat a desenvolupar-se com a filosofia corresponent a les ciències. En poques paraules, implica descobrir com funcionen les coses, la ciència de la simplicitat i de la complexitat de l’ésser humà, del natural i de lantinatural, i com això es manifesta en la Unitat de l’Ésser. És, en definitiva, l’estudi de l’objectivació de la sonoritat i com influeix el so en la consciència. És impossible diferenciar el que és essencial en la música del que és essencial en la vida mateixa. La música, en aquest sentit, és una clara manifestació de les estructures vitals, en forma de relacions de so. Podem estudiar el so com a fenomen físic, però el més important és la seva repercussió en la consciència humana, entesa com un procés actiu que es pot assimilar a l’experiència subjectiva del coneixement mateix i de la realitat. 

Alguns corrents de la filosofia consideren que la consciència és la facultat humana que ens permet decidir quines accions duem a terme i fer-nos responsable de les seves conseqüències, d’acord amb la concepció del bé i del mal. En percebre els sons, la consciència estableix relacions entre els sons més importants. El més important, i cap a on apunta una obra musical, és el resultat relacional entre els sons que formen l’u.   

Silenci i so

La relació primària es troba entre el silenci i el so. Aquest episodi es pot exemplificar de la manera més simple: el primer batec d’un nadó. El silenci i, després, la vida. Arribem a la conclusió que  no hi ha so si no hi ha silenci 

Al seu torn, si no hi ha silenci, no hi ha un primer so de vivència; per tant, després del silenci arriba el so, i ve un altre so, i després un altre. A l’escoltar, es crea un vincle relacional entre els sons i ja no només amb el silenci, i és aquí on evidenciem una evolució. El so evoluciona, se sent, es viu de manera diferent. És fascinant el fet que encara que el primer so sigui “igual” al segon, de tota manera, es viuen de manera diversa. Els sons són iguals però la vivència és diferent. Per això, un altre principi que és important posar en relleu és que la repetició no és mai “el mateix”.  Tenim la vivència i arribem a descobrir que no hi ha dos moments iguals en la música. Tot es troba en un estat d’evolució radical. L’esser és un esser en constant evolució. Tot canvia i tot és singular. Cada persona té un passat i un únic futur, amb una evolució única i irrepetible.  

La naturalesa de la música no és de tipus mental, no és de pensament lògic, sinó que és pura vivència. No és possible explicar-la, tot i que sí que podem aproximar-nos a alguna cosa. En la música aprenem que  nhi ha dos concerts iguals, però que sempre perseguim el mateix. El món d’avui està inundat pel canvi. I l’essència és també relativa. El que és físicament igual, no ho és en la vivència. Hi ha un procés de l’esdevenir que és imparable i, encara que s’emprin els mateixos motius, les mateixes notes, és sempre diferent.   

Unitat i música

En la música, l’ obra persegueix la unitatja que és el que dóna sentit a tot. Les nostres consciències estan fetes de tal manera que tendim a la unitat, no a la multiplicitat. Busquem el que som perquè volem ser conscients del que som, per això sempre trobem la unitat.    

Crec  que la meva professió exemplifica de la millor manera aquesta vivència. El director d’orquestra és un conductor, ja que condueix per treure el millor potencial de l’altre, però depèn totalment de l’alteritat. És un sistema de comunicació plenament recíproc. Parlo de conductor perquè la paraula director, en català, s’acosta etimològicament a “regnar”, per la seva derivació del llatí. En canvi, el terme que millor indica la funció és el que hem esmentat anteriorment i que trobem a la llengua anglesa: “Conductor”. Aquest és un unificador de consciències, però no busca la uniformitat ja que unitat i uniformitat son dues coses molt diferents. La darrera implica convertir el pensament, sentir el mateix, mentre que la unitat implica respectar la individualitat i  “fer-se u” amb les diferents individualitats que es posen al servei del resultat comú.   

Aquesta dinàmica de col·lectivitat s’exemplifica magníficament en l’orquestra o cor com un conjunt. I això, portat a l’àmbit de l’educació, és en diversos països una forma d’inclusió, en síntesi, una cèl·lula de transformació social. La música, a través del seu ensenyament, mitjançant la seva disciplina, la seva vivència, dona pau.  Com porto sostenint, la música és inexplicable, inefable.    

Aquest art canvia vides, toca l’ànima, no és explicable amb paraules. Com va dir el  mestre Abreu, fundador de El sistema veneçolà, “Un nen materialment pobre esdevé ric espiritualment a través de la música; la seva ment, la seva ànima, el seu esperit estan preparats per sortir endavant. El miracle que produeix la música mitjançant els acoblaments, sigui el que sigui, és una esperança viva dun món en el qual es prioritzi l’escolta, la fraternitat i l’objectiu de fer música plegats  pot esdevenir una realitat. 

En aquest vídeo podeu veure a Pablo Bonacci dirigint. Si voleu seguir la seva feina de més aprop, podeu fer-ho aquí.

 

Loading...

Loading…

Pablo Bonacci. Director d’Orquestra. Vaig estudiar a l’ESMUC de Barcelona i a la Universitat Catòlica d’Argentina. Crec en el miracle de la música, que pot transformar vides, amb un efecte, no només estètic, sinó també social i humà. Actualment sóc director assistent de la Banda Sinfónica de la UNAM (Mèxic).

Instagram: pablo.bonacci / Twitter: @bonacci_pablo

 

Ciutat Nova

Revista trimestral. Descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg

Revista trimestral. Descobrimos y compartimos historias y proyectos inspiradores y cercanos para fortalecer #vínculos positivos. #diálogo
Ciutat Nova

Latest posts by Ciutat Nova (see all)

0

La teva cistella