Vint-i-un de juny. Comença l’estiu i la calor asfixiant, però no podem dir que faci un sol de justícia. Alguns, ja planegen les seves vacances, reserves d’hotels per anar a les platges cristal·lines del Mediterrani. D’altres, naveguen pel Mare Mortum per intentar arribar a terra ferma, la Unió Europea (UE), que de ferma no en té res perquè sembla que els seus principis fundacionals s’hagin esvaït. En aquest cas, les vacances són el regal de saber que encara s’està viu, sense saber fins quan.

Comencem pel principi: el dret humà a la vida. Un dret que sembla que s’hagi convertit en un privilegi d’Occident i per als occidentals. Aquest dret és el primer de la Declaració Universal dels Drets Humans i de la llarga llista de drets que es vulneren. Aparentment, sembla un tema de rigorosa actualitat, però les migracions i els desplaçaments són accions intrínseques en l’ésser humà.

Però, parlem clar del context on vivim. La Revolució Industrial ja va ser el resultat de la mà d’obra de la tracta negrera dels segles anteriors i de l’espoli de recursos naturals arreu mitjançant la colonització, que encara dura a dia d’avui (un exemple del neocolonialisme és Françafrique). Aquell progrés dels grans països democràtics, aquells ideals de llibertat, igualtat i fraternitat, en realitat, es van forjar a base d’exclusió, desigualtat i racisme. Però quina era la diferència? Que les aventures colonials i exòtiques passaven més desapercebudes. Des de principis del segle XX fins a la dècada de 1950 es podia transitar, explorar i tornar a casa amb els canuts ben plens. Però, de mica en mica, a partir de 1920, les polítiques de circulació es van relacionar amb criteris econòmics i de nacionalitat, això sí, alguns d’aquests territoris no van deixar de ser països d’emigració fins als anys 1950. Després de la Primera Guerra Mundial, França i la Gran Bretanya van erigir un model de política selectiva, que avui, literalment avui, continua present, però en el seu màxim exponent.

En definitiva, un cop s’han recollit tots els fruits, també durant les últimes dècades, amb mà d’obra d’arreu per a cobrir feines mal pagades i que ningú no vol fer, aleshores es tanquen les fronteres, especialment la vergonyosa Frontera Sud de la Mediterrània. Veiem com s’han construït murs, tanques amb concertines (al capdavant, European Security Fence, una empresa espanyola que desgraciadament lidera aquest “mercat de defensa” per impedir aquella acció tan bàsica i tan humana, moure’s). També veiem càmeres i presons, eufemísticament parlant, camps de refugiats i Centres d’Internament d’Estrangers (CIE).

Un refugiat es diferencia d’un, mal anomenat, immigrant econòmic perquè té el dret d’asil. Al cap i a la pràctica, després de veure la inacció de la UE, això suposa que les persones només poden triar si morir per bombes i atacs de drons o morir-se de gana als països d’origen, o bé a la deriva durant el trajecte. Persones de segona i de tercera categoria, que se les tracta com a mercaderia retornable.

I la situació va a pitjor segon a segon, avui mateix el ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini, s’ha referit als migrants com a “carn humana”, com a “càrrega humana” i ha anunciat que el govern italià no efectuarà més salvaments. I, alhora, ha criminalitzat les ONG, acusant-les de traficar amb humans. Però això no és tot, avui mateix, la Comissió Europea ha avalat un projecte per “externalitzar” el que anomenen “crisi migratòria”, en altres paraules, un tancament encara més impermeable de les fronteres europees, d’aquesta Europa fortalesa. L’objectiu és fer camps de refugiats de triatge de persones, però ho han definit com a “plataformes de desembarcament regional” situats a un país nord-africà, encara per definir, així que no caldrà ni trepitjar el territori europeu. Aquesta idea prové del Primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ideari també de la llei “Stop Soros”, que pretén imposar sancions econòmiques i, fins i tot, penes de presó de fins a un any per penalitzar les persones que ajudin els migrants. Ahir, 20 de juny, era el Dia Mundial de les Persones Refugiades Ahir, 20 de juny, el Parlament hongarès va aprovar aquesta llei per tal d’il·legalitzar l’activisme i la tasca humanitària. Per tal d’il·legalitzar la fraternitat. De la mateixa manera que ho fa el president dels Estats Units, Donald Trump, quan criminalitza els migrants dient que són “persones que infecten el país” o intenta aplicar polítiques que separen famílies amb menors entre la frontera de Mèxic i els Estats Units. Tots aquests discursos xenòfobs, racistes i classistes s’intenten normalitzar i estan donant pas a projectes que vulneren el Dret Internacional Humanitari i que denigren l’ésser humà com a tal. No només les persones que estan en trànsit, sinó que també denigra, a un altre nivell, les persones que vivim en aquesta fal·làcia, on abans que la democràcia es prioritza la seguretat. Bé, la seguretat econòmica d’uns quants en tot cas. I és que vivim amb polítiques de capital, no pas socials. Les xifres parlen per si soles: el pressupost de gestió de fronteres i migració de la UE era de 13.000 milions euros pel període 2014-2020 i es pretén augmentar fins a 34.900 milions euros, és a dir, triplicar la xifra anterior, pel període 2021-2027.

No crec que es tracti d’una crisi de refugiats, es tracta d’una crisi de valors, d’una crisi sistèmica del capitalisme i d’Occident. En català, hi ha una frase feta que ho defineix molt bé, cornut i pagar el beure. A dia d’avui, estem veient esclavatge (també sexual), tràfic humà, assassinats, tortures, robatoris, estafes i altres actes contra persones que fugen de la mort. No es tracta de voler acollir o no. El dret d’asil més que un imperatiu legal és un imperatiu moral. I aquestes mateixes persones, no només reben aquests tractes pel camí (per part de màfies, governs, cossos policials i paramilitars), sinó que ja venen de suportar conflictes, marxen de casa seva perquè no hi tenen esperança de vida, o com a mínim, de vida digna. Però és que, a més a més, cal fer-se la pregunta de perquè hi ha aquests conflictes i qui els finança. Rebobinem: són els mateixos estats europeus que es lucren venent armament a països amb conflictes armats. A títol exemplificatiu, segons l’Informe 29 del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, les exportacions d’armament entre l’any 2006 i 2015 d’Espanya, el setè exportador d’armament a nivell mundial, van superar els 3.000 milions d’euros. I ara, el govern espanyol es penja medalles per acollir un vaixell, deixant tots els altres a la deriva, i tancant les persones d’aquest vaixell a CIES o repartir-les com a fitxes d’escacs per tal de no superar la “quota”, aquest llindar establert en funció del país, que manté les cases buides i les aigües del Mediterrani plenes de morts. I mentrestant, continua venen armes a zones de conflicte, un negoci molt lucratiu amb costos humans.

Les persones no som un delicte ni una mercaderia.


Lectura recomanable: Expandint la fortalesa (Les polítiques d’externalització de les fronteres de la UE)

Judith Jordà Frías

Inquieta, compromesa, apassionada... Casa seva és el món. Escriu sobre el terreny, plasmant en paraules les petjades que la realitat, no sempre justa, li deixa a l’ànima.

Inquieta, comprometida, apasionada... Su casa es el mundo. Escribe sobre el terreno, plasmando en palabras las huellas que la realidad, no siempre justa, deja en su alma.
Judith Jordà Frías

Latest posts by Judith Jordà Frías (see all)

0

La teva cistella