Radicalisme religiós

Els atemptats terroristes que hi ha hagut recentment a Catalunya han activat la sospita  que hi pugui haver en el si de les religions, i no tan sols a l’Islam, una llavor potencial de conflictivitat social.

Segons la lectura majoritària que se’n fa avui, hi ha latent el risc  que aquesta llavor surti a la llum com un organisme capaç d’atemptar contra vides humanes innocents si es radicalitza. Per tant, segons això, la religió per ser bona hauria de ser moderada.

Les religions, especialment les  monoteistes, són acusades d’intransigents, de dogmàtiques, de sostenir idees fixes i de voler-les imposar. I ara representen, a més, un perill si es radicalitzen.

Aquestes afirmacions es veuen frontalment contradites quan es constata que tots els actes terroristes realitzats a Europa associats, a l’Islam per haver-se cridat Al•lahu-akhbar! ‘Al•là és el més gran’, han estat comesos per gent que, si bé pertanyen d’una manera o altra  a la comunitat musulmana, no havien llegit mai l’Alcorà, no tenien  els coneixements fonamentals d’aquesta religió i  descuidaven les pregàries del culte, com també les normes dietètiques i altres.

No hi fa res. El radicalisme religiós els hauria contagiat igualment d’alguna manera misteriosa. Tal seria la capacitat destructiva d’aquesta llavor religiosa.

Cal doncs una reflexió serena i aprofundida. Com entendre el radicalisme religiós?

Natura de la religió

Arribats a aquest punt, cal reconèixer que la religió, totes les religions, són radicals per naturalesa. Simplement perquè el seu objecte d’interès, Déu, és un absolut, un Bé absolut.

Tota eventual relació amb aquest Ésser que anomenem Déu, exigeix aleshores del creient una resposta totalitària, radical.

És considerat sant, justament, aquell la coherència del qual amb el seu Déu l’ha portat a viure les virtuts de forma heroica, és a dir, amb radicalitat; d’aquesta manera ha aconseguit participar existencialment de la categoria de santedat pròpia de Déu.

Així, doncs, el radicalisme de les religions, en realitat, el que fa és estimular al màxim les capacitats de la persona per dedicar-les al bé.

L’home religiós, de totes les latituds i èpoques, sent que totes les activitats professionals, familiars, en els problemes de la societat,  hi ha d’haver una coherència i han d’estar en consonància amb el Bé total, en què descobreix el sentit de la seva vida.

Cal precisar que una relació plena amb Déu no està limitada als fidels d’una determinada  religió. La història ens mostra exemples de persones pertanyents al cristianisme, a l’Islam, al hinduisme, a l’hebraisme que han viscut aquesta tensió envers l’Absolut de forma radical. Fins i tot hi ha hagut personatges al marge de tota confessió religiosa, fidels a Aquella veu que parlava a la seva consciència i que percebien com a superior no tan sols a les simples tendències biològiques sinó que també orientaven el seu obrar envers un Bé suprem.

El fet d’associar  la religió a qualsevol acte de violència contra un altre ésser humà és simplement un absurd.

L’Islam

Certament, avui l’Islam és la religió que surt més malparada a l’hora de jutjar-la.

Com qualsevol altra religió, també aquesta exigeix viure amb radicalitat, cosa que equivaldria al terme que s’ha divulgat de jihad. Però això no vol dir que s’hagi d’anar pel món tallant caps!

Especialment a l’inici, l’empenta psicològica que la nova religió va donar als seus fidels va fer que es difongués i es contagiés no solament al  nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà sinó a tot Àsia on, per exemple,  l’Índia és el país del món amb un nombre  més gran de musulmans. Però és clar que la causa d’aquesta difusió no va ser el fet de forçar les consciències de ningú. De fet, segons l’Alcorà, les altres religions monoteistes tenen tot el dret a coexistir amb l’Islam. El cristianisme s’ha mantingut en tot l’Orient Mitjà també sota l’imperi turc durant segles.

Islam vol dir ser del tot obedient a la voluntat de Déu en la seva vida, tant en els esdeveniments joiosos com en els dolorosos.

Les cinc pregàries diàries de tot musulmà són una concessió que va fer Mohamed ja que va entendre que la grandesa de Déu exigiria una pregària contínua.

Una característica que ve molt en evidència en l’Islam és en l’objectiva solidaritat entre tots els creients, seguint el manament de l’Alcorà, cosa que va fer que les propostes d’adhesió al comunisme per part de Lenin a les repúbliques musulmanes de l’URSS els resultés incomprensibles.

És un fet que per allà on passa l’Islam desapareixen les castes.

On podem aleshores situar les causes d’un risc de comportaments radicals violents?

Les religions en la societat

Els missatges religiosos penetren en les societats molt lentament en el temps  No existeix avui en dia cap col•lectivitat on tots els seus membres visquin seriosament la seva religió. Les persones religioses conviuen amb aquelles que senzillament l’únic anhel és obtenir objectius temporals.

Això fa que veiem al llarg de la història els diferents grups humans lluitar entre ells, amb el sol objectiu d’ocupar tan d’espai com sigui possible. En aquests enfrontaments veiem associat un grup humà amb la religió amb què més s’identifica. Però, certament, no ha estat mai la religió la motivació de l’enfrontament i sí, en tot cas, una excusa per obtenir més adhesió dels seus membres.

Per exemple, sembla evident que si el nostre rei Jaume I va conquerir Mallorca –amb l’ajut financer dels jueus–, i en la presa de Palma es va fer una carnisseria espantosa de musulmans no va ser el catolicisme el que ho va  promoure. Si bé va aconseguir que el papa declarés la campanya com a creuada..

La radicalització de la política

En el dolorós cas dels recents atemptats a Catalunya, constatem que el principal responsable d’haver posat idees destructives al cervell d’una colla de nois clarament immadurs, era simplement una persona de mala vida que, si feia d’imam, no era amb objectius religiosos.

A més, l’economia  del grup estava per sobre de les seves possibilitats: viatges a França i Suïssa, lloguer de cotxes i de cases, etc. Això fa que les causes reals no solament siguin alienes a tot projecte religiós, sinó que cal cercar-les més enllà de les simples dades de què disposem els simples ciutadans.

L’únic que sembla clar és que el podem associar a l’actual conflicte que es porta a terme  a l’Orient Mitjà des de fa anys on tot és prou embrollat. Entre els elements inexplicables apareix el naixement de l’ISIS com un bolet, fundat per soldats mercenaris que es dediquen a fer la guerra i a matar en primer lloc a musulmans, que ningú sap qui els finança ni qui els ha armat, que comencen a fer negoci amb el petroli dels pous que arriben a controlar, el qual entra tranquil•lament en el flux mundial del comerç del petroli. Activitats clarament alienes a tot objectiu transcendent religiós i sí en canvi pròpies del més fosc món polític.

A aquest punt, insistir constantment a parlar de radicalisme religiós com les causants del terrorisme ens sona fins també sospitós. No podríem veure en aquesta campanya com una manera de desviar les mirades esquivant tota sospita del veritable autor final que s’amaga fins avui en l’anonimat?

No hauríem de parlar en canvi de radicalització del laïcisme?

Jordi Marjanedas

Latest posts by Jordi Marjanedas (see all)