Un regal. És un regal treballar en la formació i l’acompanyament dels nens petits. Ho he pogut fer durant anys i encara ara. No és ben bé catequesi en funció de la preparació a algun sagrament; més aviat és transmissió dels valors que Jesús ensenya en l’Evangeli, formació per a ser persones, bones persones a la vida.

Sembla que l’adult és qui hagi d’ensenyar les coses als infants, que, pobres!, no saben res, o gaire res… No és així. Tenim, certament, més experiència, la que els anys de vida ens han aportat. De vegades però, això comporta també un enduriment del cor i dels sentits. En canvi, en els petits, hi ha una puresa innata que evidencia la vocació a l’amor a la qual estem cridats els éssers humans.

Dos fets.

Estic fent manualitats amb els nens i nenes. És Nadal, i preparem unes figuretes de guix del Nen Jesús. Els agrada molt i ho fan amb cura. De sobte, se sent la veueta de l’Elena (5 anys), que pausadament diu: “Qui és Déu? Vull saber aquesta pregunta…”. Ups! “Com li responc?”. En dècimes de segon passen pel meu cap mil pensaments… Com li ho explico? Com destil·lo tot el que podria dir-li com a adulta per anar a l’essència i que ella m’entengui…? No he arribat a articular més que un tímid “Doncs…”, quan el Santi (6 anys), alça el cap de la feineta que estava fent amb els nens Jesús i diu “Déu està al cel i té cura de nosaltres”. No faig més que reblar el clau: “Això és, molt ben dit!”. L’Elena ho ha escoltat atenta, se la veu satisfeta amb la resposta, i continua amb el que té entre les mans.

L’Alberto té 4 anys i és molt mogut, però molt… Fer una sessió d’una horeta amb ell i altres nens i nenes pot ser complicat, perquè et demana una gran flexibilitat i capacitat d’adaptació. Ho reconec: aquests perfils em posen davant dels meus límits d’impaciència. Un dia, estem en aquestes dinàmiques habituals, no només ell, sinó també la Susana, de tres anys… Els dos adults que estem amb els nens sembla que estem a punt de perdre el control de la sessió… La Susana es queixa, no vol fer el joc en qüestió… L’Alberto, mogut com és, s’alça, sembla que va a la seva… i en canvi… agafa el xumet de la Susana i l’hi dona (la mare d’ella el posa a la motxilla per a les situacions d’emergència). M’ha deixat bocabadada: semblava que no ens seguia, l’Alberto, que anava a la seva, i en canvi… Com ha apreciat la necessitat de la Susana i l’ha saciada!

Quines lliçons que ens donen els petits de vegades, oi? No us ha passat mai a vosaltres?

Aquestes personetes que no fan un metre d’alçada ens ensenyen moltes coses. Més encara, és en la relació de confiança i amor mutu entre uns i altres que tots aprenem i fem camí a la vida.

S’entén, doncs, que Jesús digués a l’Evangeli: “Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells.” (Mc 10,13).

Fem honor a aquestes paraules i que a totes les instàncies protegim la innocència i la puresa dels infants.


Trobareu també articles de @AmparoGomezO a l’espai Claraboia

Amparo Gómez

Ciutat Nova és una part de mi. Sóc llicenciada en Filologia Hispànica i amb formació en periodisme, un tàndem ideal per a una amant de les llengües, de les paraules i de la comunicació. Mitja vida a València, on he nascut, i mitja vida a Catalunya, un altre bon tàndem…

Ciutat Nova es una parte de mí. Soy licenciada en Filología Hispánica y con formación en periodismo: un tándem ideal para una amante de las lenguas, las palabras y la comunicación. Media vida en Valencia, donde he nacido, y media vida en Cataluña: otro buen tándem…
Amparo Gómez

Latest posts by Amparo Gómez (see all)