Els fruits de la llarga dècada entre els dos darrers i més rellevants “no” a nivell europeu semblen despuntar del llarg silenci en què semblava estar sotmesa la Unió. Després del no holandès i francès al projecte de Constitució europea el 2005 i fins a la victòria del Brèxit en temps recents, s’havia consumat una confirmació de les tradicionals pràctiques burocràtiques de la gestió europea. Per primer cop en força temps, el llargament esperat debat sobre la qüestió europea sembla haver-se posat sobre la taula: és a dir, la nocturnitat que envoltava l’aprovació del Tractat de Lisboa ha saltat pels aires amb l’intent de segrest britànic durant les negociacions prèvies al referèndum i que tenien com a objectiu fallit la seva permanència dins de la Unió.

I ho ha fet trencant un tabú. Més enllà de la victòria mediàtica que suposa tot rebuig a la possibilitat que Marine Le Pen arribés a la presidència de la República francesa, la parafernàlia europeista que rodeja en Macron no és només un foc d’encenalls destinat a contraposar els seus punts forts contra el Front National, representa la culminació d’un projecte personal a llarga escala. M’explico: lluny d’utilitzar el discurs europeu de forma oportunista, Macron –objecte polític no identificat ni abans ni després del seu pas pel govern Hollande- ha estat l’únic personatge polític rellevant francès que ha parlat d’Europa i el concepte europeu des del 2014. I aquest compliment –m’agrada veure-ho així- ve ni més ni menys que de Jean Quatremer, corresponsal de Libération  a Brussel•les, recentment famós per haver presentat un debat amb Artur Mas a la seu de la delegació catalana malgrat les pressions de la diplomàcia espanyola, i, en teoria, allunyat políticament de Macron. I això destapa el tabú del qual parlava abans: es pot guanyar unes eleccions nacionals parlant i centrant el propi discurs en el projecte europeu. El tant atès control democràtic sobre l’agenda europea posat a jugar-se el tipus a les urnes.

El que potser ha tingut èxit com a reacció (contra el Brèxit, Le Pen o Trump), pot començar a partir d’ara a plantejar-se en forma proactiva i constructiva en el proper cicle electoral que engega amb les properes eleccions alemanyes i italianes i que arriba fins a les parlamentàries europees del 2019. Com incloure la política catalana al ball pot ser clau tant en cas d’independència com no. Els processos polítics,malgrat que aquestes eleccions semblin lluny i la típica poca ambició del que acusem la política en minúscules, són tendències a llarg termini: el procés (atenció amb la paraula!) que comença amb la publicació del Llibre blanc sobre el futur de la Unió per part de la Comissió, no hauria estat mai engegat amb la permanència del Regne Unit, car hauria prevalgut la política de despatxos i passadissos del triangle institucional comunitari. Tant és així que, i aquí és on podem observar la diferència entre el pes relatiu i la rellevància de països com Grècia i França, ara tothom sembla tenir pressa per discutir i proposar reformes de l’Eurogrup, per flexibilitzar els criteris d’austeritat i la obligació de l’estabilitat pressupostària, etc. El mateix govern Rajoy –el govern Rajoy!- ha avançat una proposta en aquest sentit per intentar contraprogramar la propera visita de Macron a Frankfurt, des d’on probablement ens parlarà en termes de democratització de la presa de decisions i de les estructures financeres de la zona euro; o Sigmar Gabriel, ministre alemany d’Afers Exteriors, que ja s’ha afanyat a intentar fer entrar Macron en l’anomenada òrbita dels “bons” qualificant-lo d’esperança europea. No ens podríem permetre de nou un segrest del debat públic: l’obsessió pel consens ofega la discussió política i és només el diàleg entre alternatives que ens pot aportar solucions noves i originals més enllà del mantra liberal.

El que podem dir del cert és que Macron no és la panacea europea, ni probablement tampoc francesa, i ho tindrà dur de pelar a les properes eleccions legislatives en un context polític altament fragmentat: recordem que no té partit i els resultats de la primera volta varen mostrar un escenari a quatre en qualitat quasi d’empat tècnic, i això es podria fer notar en un escenari on no hi ha només una única cadira a ocupar. Però, de totes formes, és possible que ens trobem davant del primer cap d’estat d’aquesta generació que no pensa en termes estrictament nacionals sinó continentals. A la globalització homogeneïtzadora proposa una concepció de pertinença a una Europa intrínsecament diversa i plural. Sembla igualment evident que, pel pes francès en la praxis narrativa i generativa del “procés” europeu, França està en condicions actualment de proposar una sortida a l’actual fractura nord-sud de la lògica política europea actual. Només a partir d’aquest debat renovat es podrà afrontar també la vocació d’unir el pulmó oriental i occidental del continent, que també representa un altre gran desafiament.

En un cert sentit, però, podríem afirmar que, després de la dimissió de la presidència nord-americana i la controvertida figura d’Angela Merkel, França té de nou l’oportunitat d’apropar-se a una posició central clau de la diplomàcia internacional, posant a Macron en aquesta posició informal de nou cap del món lliure. De moment, però, tot està encara per veure. Esperarem i reflexionarem.


Recomanacions:

Llibre blanc de la Comissió

Discurs d’investidura de Macron

El otro rapto de Europa. Antonio Navalón a El País

 

 

Romà Tersa

Nat a Barcelona el 1990, és politòleg per la UPF i ha estudiat a l’Institut Universitari Sophia a Loppiano (Italia). S’ha especialitzat en estudi dels nacionalismes i de la integració europea. També es dedica al mester de poeta.

Nacido en Barcelona en 1990, es politólogo por la UPF y graduado por el Instituto Universitario Sophia de Loppiano (Italia). Se ha especializado en el estudio de los nacionalismos y de la integración europea. También es poeta en los ratos libres.
Romà Tersa

Latest posts by Romà Tersa (see all)