La Mar tanca els ulls abans de respondre. M’ha sobtat, però després ho he entès: primer cal escoltar-se, tancar la porta, per poder donar una resposta que surti de dins, que sigui autèntica. Tota una lliçó en un món que sempre mira enfora. Una entrevista contemplativa.


Jo sempre havia fet gimnàstica i música. Estudiava violoncel i piano, però tothom em deia que tenia molt bona veu i vaig acabar fent cant. Més tard vaig estudiar Belles Arts i seguia amb el cant al conservatori, però un dia vaig sentir que ja no podia cantar més, necessitava trobar la “meva” veu i totes les tècniques que havia après no la deixaven sortir. Paral·lelament, un professor de la universitat em va donar l’empenta que necessitava. Vaig deixar el cant i vaig començar un camí propi.

TRAÇAR

I et vas posar a “traçar”…

Sí. Per retrobar-me amb la meva veu i el meu ritme; amb mi. El traç deixa un rastre d’allò que em mou i que vull dir. Per mi un traç és el rastre d’un estat creatiu que pot ser tant en forma d’un so, un moviment o un gest que deixa un rastre gràfic sobre tot tipus de superfícies diferents: aire, aigua, terra, paper, fum…

[tanca els ulls] El traç m’ajuda a veure i a entendre, em serveix per netejar-me i, un cop m’he descarregat, per cantar allò que vull cantar, allò que et vull dir, però en contes de cantar-t’ho, t’ho traço. Et mostro allò que està passant dins el meu cos. Però no tots els traços són vàlids, perquè han de néixer d’un estat creatiu.

I com hi arribes?

Abans de traçar em preparo el cos, el físic, la ment i l’esperit, a través d’exercicis que he après de la gimnàstica, la música i la plàstica que em permeten sentir-me en harmonia.

També preparo l’espai on treballaré, escullo la roba amb cura i el material que demana l’espai. Quan em poso en aquest espai, l’escolto i em permeto traçar allò que sento.

Tot un ritual!

Efectivament, les preparacions no deixen de ser rituals que et preparen per arribar a un estat de connexió amb… En el meu cas, jo no parlaré de Déu, però quan traço visc aquesta connexió amb tot, que tot flueix i té un sentit. Posa-li el nom que vulguis.

La Hildegarda von Bingen, una mística medieval, també preparava les seves monges, però ella ho feia escrivint cançons perquè, a través del cant i la respiració poguessin entrar en estats alterats de consciència i connectar-se amb Déu.

Penso en els dervixos, aquells monjos sufís que fan danses hipnòtiques.

És una mica el mateix. Ells es “connecten” i, a través dels cercles, entren en estat meditatiu. Jo, quan traço, medito i estic en harmonia.

Un dia el director de la meva tesi doctoral em va dir: “Tu, Mar, estàs fent eurítmia. La tesi es dirà “Eurítmies del traç: cos, pulsió i dicció gràfica”. Li vaig preguntar què volia dir tot això. “Ara investiga-ho”, va respondre.

Doncs ara que ets doctora, i cum laude, ja deus saber què és…

L’eurítmia és una paraula d’origen grec. “Eu” es pot traduir com “harmonia” o “bellesa” i, per tant, ens parla del ritme de la bellesa.

[ulls tancats] Per mi la bellesa és un concepte molt ampli, on hi cap tot. Les polaritats, la separació entre allò que “és bo” i allò que “és dolent”, desapareixen i tot té el seu lloc.


“L’estat d’harmonia  que experimento  a través de l’art, l’intento traslladar a la meva vida quotidiana”


Tot té sentit.

Del tot! La meva obsessió és fer visible aquesta connexió, aquesta harmonia, a través de les meves obres. Penso que reivindicar la bellesa és la posició més radical que es pot tenir actualment. La meva política és la bellesa, la bellesa davant de tot… Si perseguíssim la bellesa se’ns acabarien totes les…

Jo ho poso en pràctica a través del meu treball artístic, mirant d’estar en harmonia amb mi mateixa i amb el meu entorn per poder connectar amb el meu moviment i fer-lo visible. Aquesta pràctica passa a ser la meva forma de conèixer el meu entorn i a mi mateixa.

L’estat d’harmonia que experimento a través de l’art, l’intento traslladar a la meva vida quotidiana. Vull que tenyeixi la meva vida, que no hi hagi distinció entre art i vida.

INVESTIGAR

Així doncs, per tu, l’art sembla que és una eina per comprendre la vida…

Sí. De fet, cada vegada que creo una peça nova, busco que hi hagi algun límit per superar que em permeti descobrir i descobrir-me. La meva observació és com la d’un científic. Molt analítica. Pere exemple, quan, fa unes setmanes, em vaig tancar 8 hores a l’aparador de la llibreria 22 de Girona, volia posar a prova la meva claustrofòbia, observar com reaccionava el meu cos, les meves emocions…

I sense menjar, amb la gent passant pel carrer…

Les primeres 6 hores les vaig passar de pressa, però després el cos va reaccionar amb tremolors, gana… I és en aquest espai crític, quan surten les necessitats físiques i sembla que ja no pots més, on jo volia entrar. L’última hora va ser dura.

I d’on vas treure les forces?

Només m’havia portat una poma per menjar i era com la temptació. Me la menjo? O no? I vaig començar a mirar-me-la, a traçar-hi, a meditar-la.

Trec forces d’anar sentint i observant, connectant amb el meu cos a través del traç. Això m’obliga a sentir-me i, a partir d’aquí vaig entenent com funciona el cos, el cervell… Vaig investigant. Ho faig a través de la creació artística, però el que m’interessa és la vida. I observant el que vaig traçant el paper em fa de mirall i m’ensenya com funciona la vida. No és un procés científic, sinó artístic, però en realitat és una investigació per entendre com funcionem, què som. La pregunta, al final, és qui som nosaltres. Aquesta és la pregunta que em mou a descobrir-me, a descobrir-te i a descobrir-nos. A través del que faig sento l’altre, ell em rebota, veig com reacciono, com reacciona ell… Em torno una observadora absoluta de tot el que està passant i podríem dir que estic en un estat meditatiu d’observació.

Em sento una investigadora espiritual. L’art és l’eina que tinc i que he anat conreant perquè m’ajudi a entendre qui soc.

I com a persona, això et va ajudant?

Em va humanitzant. M’ensenya sobre el món i sobre mi. I viceversa. I anem creixent…

I si alguna vegada no pots entrar en aquest estat creatiu?

Ara ja no m’atabalo. Jo treballo des d’on soc. Estic així. Que tremolo? No passa res! I  des d’aquí, acceptant com estàs, on estàs, s’obre la porteta màgica. Amb l’acceptació tot s’abaixa i ja no tens aquell neguit de com “hauria de ser”. No hi ha una idea, sinó una acceptació del moment.

Sempre ha estat així?

No. El meu traç ha anat evolucionant. Cada projecte, cada traç, ha estat una experiència diferent. Abans eren unes experiències més viscerals i ara, en canvi, l’experiència és més subtil. Darrerament, amb la malaltia de la meva mare, necessitava assimilar el procés, acceptar-lo i m’he passat moltes hores traçant com si resés. Anar-ho visualitzant tot, anar-ho acceptant, anar-ho sentint, anar paint.

I a vegades se’t desperta la veu i se sent una cançó…

Sí. Acceptar i estimar la meva veu, el cant, és el meu repte vital. Quan aconsegueixi plantar-me i cantar tal i com soc, ja estarà tot fet. Ja em podré asseure a una cadira i viure tranquil·la. Després, només viure.


Pàgina web: marserinya.com

Seguir a Instagram: @mar.serinya


 

Josep Bofill

Josep Bofill

Director at Ciutat Nova
En Josep va estudiar magisteri i filologia anglesa. Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.
Josep estudió magisterio y filología inglesa. Tras una amplia experiencia en el mundo de la enseñanza, actualmente está en la dirección de la revista Ciutat Nova.
Josep Bofill

Latest posts by Josep Bofill (see all)