Vaig conèixer la Norma Grau fa molt a través d’una amiga. El seu projecte Stillbirth em va tocar el cor i em va descobrir la dura realitat dels pares en dol gestacional.

Stillbirth és un projecte fotogràfic dedicat als nadons que mai van poder ser fotografiats i a les seves famílies en dol. Stillbirth és la paraula anglesa per referir-se als nadons que van néixer morts o van morir al poc temps de néixer. El significat literal de la paraula és “nascut quiet, nascut en silenci” (proyecto-stillbirth.org)

Quins són “els problemes bons”?

“Problemes bons” serien coses que ningú vol fer. Allò que tots coneixem com marrons” o uf, quin pal! Atendre “els problemes bons” demana moltes hores, moltes explicacions sense fi per a coses difícils d’explicar en principi.

Hi ha una frase de la Gabriela Mistral que m’ajuda quan em sento desmotivada en les meves causes: “On hi hagi un arbre per plantar, planta’l tu”.

Deixem-nos d’intencions i passem a l’acció …

És clar! Això de dir: Aquí s’hauria de fer això!… Fes-ho, deixa’t d’històries! Veus que cal fer no sé què? Fes-ho! Intenta-ho!

Hi va haver algú que amb el seu exemple et va motivar.

Sempre hi ha persones que fan les coses amb ganes i fan que semblin fàcils. Persones que no es queixen. M’agraden les persones resolutives que pensen que el que fan té un sentit i, per tant, s’arromanguen i ho fan, sense presumir dels seus esforços.

Quan estava estudiant fotografia em vaig adonar que tots el fotògrafs em queien fatal. Sempre estaven presumint de les seves hores de treball, dels seus grans projectes… Sempre repetien el mateix: el mercat està fatal i la fotografia és molt difícil.

Però hi havia una professora que ens deia: “sí, és molt difícil, però jo ho he fet i , per tant, es pot aconseguir, i ella va ser l’única que ens va explicar com es podia fer: primer com va poder finançar-se la seva carrera i després com es va guanyar la vida amb allò que més li agradava fer. No només em va ensenyar fotografia, sinó una cosa més important: em va ensenyar que es podia.

Amb ella, i a través del retrat, vaig aprendre a descobrir la bellesa d’una persona, la seva evolució des que és jove, coneix algú, es casen, arriben els fills… En definitiva, acompanyar aquest procés vital a través d’un retrat. Fins avui mateix és el que més m’agrada. I gràcies a ella em continuo dedicant a la fotografia, a la part humana de la fotografia que ella em va transmetre.

Llavors, la fotografia et va ajudar també a solucionar “problemes bons”. I va néixer Stillbirth.

La fotografia i la psicologia, perquè també vaig estudiar psicologia. El que més m’interessa de la psicologia són els dols. Tots tenim dols no resolts. Dols de tot tipus.

A través de la fotografia vaig arribar als dols per defunció, i concretament al dols per la mort d’un nadó. Vaig veure que la fotografia podia ajudar en aquests processos. El dol és una cosa molt abstracte i el d’un nadó que no ha nascut ho és encara més. Va ser en aquest moment que li vaig donar una altra aplicació a la foto. Ja no era només recordar quan els teus fills eren petits, ja no era només una funció biogràfica, sinó que la foto d’algú que no va néixer podia donar a aquest algú una identitat.

Donar identitat a les persones que no han estat amb nosaltres. És fort!

Quan una parella està esperant un fill, tot el seu entorn projecta la vida d’aquest nadó. Li compren roba, preparen l’habitació… Després resulta que aquest nen mor i tot queda tallat. La mateixa societat demana als pares que passin pàgina, però ells es queden en què tan sols uns dies abans estaven comprant-li roba… I com que ja no existeix? Llavors el poder de donar als pares alguna cosa per ensenyar –en aquest cas, una foto, ja sigui d’uns peücs o d’una joguina que era per a aquell nadó que no va néixer, o va néixer i va morir- a vegades fa que l’entorn reconegui aquest nen. Perquè va existir i continua existint d’alguna manera.

I aquesta foto es converteix és un sosteniment per als pares?

Aquesta foto més aviat es converteix en un petit esglaó per pujar. Per si sola no fa res, però dóna als pares un punt on aferrar-se, al menys temporalment. Aquesta foto la poden mostrar a les xarxes socials –és el que la majoria fa- i dóna peu a què els altres preguntin i ells puguin parlar del seu fill. Poden posar-li un marc a casa, o donar-la als avis perquè la posin amb les dels altres nets. Tots aquests petits gestos ajuden a sanar. Fins i tot si tenen més fills usen aquestes fotos per parlar-los d’aquest germà que va existir.

Tot això serveix si els pares tenen la necessitat de materialitzar d’alguna manera aquesta paternitat i maternitat que, per les circumstàncies, no poden exercir. Després, amb el temps, evoluciona d’una altra manera i ja no necessiten tenir la foto sempre a mà. Forma part del procés de dol.

Quina és la teva motivació personal per portar endavant un projecte tan especial i “particular” com aquest?

Sentir-te útil. El teu pas pel món, què deixarà? Sentir que sóc part d’una cosa més gran que jo. Vaig començar aquest projecte quan estava fent voluntariats i volia fer alguna cosa per als altres. Tots podem ajudar, però a vegades creiem que si no podem anar a Àfrica no hi ha res a fer.

Amb la meva càmera potser puc canviar la percepció que es té del dol gestacional. Pot ser que mai vagi a abraçar a una persona en dol, però l’estic ajudant d’una altra manera.

A vegades el teu treball ajuda més que els diners. Posant-te en acció fent coses ben variades.

Van passar set anys fins que es van involucrar professionals en el projecte Stillbirth.

Va arribar un punt en què ja donava el projecte per tancat, perquè el meu objectiu era, no només ajudar els pares que ja havien passat per aquesta situació, sinó també a altres famílies que poguessin comptar amb aquest cop demà si mai havien de passar per això.

Aquest últim any he fet xerrades a col·legis de psicòlegs, llevadores i infermeres. He estat en més d’una dotzena de ciutats espanyoles, tot gràcies a les associacions de famílies. I després, els professionals que hi participen les repeteixen en els seus centres.

I és que la fotografia de dol existeix des de sempre.

Gràcies a persones tan concretes com la Norma, avui moltes famílies estan, en certa forma, sanant un dels dols per a mi més difícils que poden donar-se: la pèrdua d’un fill.


Un lloc. Polònia

Un color. Vermell

Una paraula. Pau interior

Un llibre: Middlesex d’Eugenides Jefrey

Raquel Banchio

Fotógrafa Vivencial desde hace 6 años. Colabora en Ciutat Nova con la sección de Historias Vivas y la imagen visual de la revista.

Fotògrafa Vivencial des de fa 6 anys. Col·labora amb Ciutat Nova en la secció d'Històries Vives i la imatge visual de la revista.
Raquel Banchio

Latest posts by Raquel Banchio (see all)