cn168_05-rellotgeEn les relacions entre humans no hi ha cap temps que es pugui qualificar de «perdut»: una mirada, una paraula, arribar puntual a una reunió o un acte de gratuïtat amable poden arribar a resoldre situacions ben complicades.

Aquesta tardor, el Papa Francesc, es va reunir amb 106 nuncis  apostòlics, els ambaixadors del Vaticà. Els havia cridat per fer un parell de dies de formació, però sobretot per «mirar-se als ulls». Bergoglio, de fet, els coneix a tots pel nom, s’interessa per la seva salut, la seva feina… En un moment del seu discurs els va dir: «Hem d’estar disposats i contents de passar (potser fins i tot perdre) temps amb els bisbes, els capellans, els religiosos, les institucions culturals i socials, perquè en aquest tipus d’ocasions es creen les condicions per aprendre, escoltar, comunicar missatges, conèixer problemes i situacions personals o de govern que, després, es poden afrontar i resoldre. I no hi ha res que faciliti més el discerniment i l’eventual correcció que la proximitat, la disponibilitat i la fraternitat. No es tracta d’una estratègia per recollir informació i manipular realitats o persones, sinó d’una actitud que s’escau amb qui no és només un diplomàtic de carrera, sinó un Pastor amb capacitat interior de testimoniar Jesucrist.»

Disposats i contents de perdre el temps: com pot ser això? Podríem arribar a estar d’acord en «passar temps», però, això de perdre’l? I, a sobre, disposats i contents de fer-ho… Que ens hem tornat bojos?Però, en canvi, és precisament aquí on rau la malaltia més greu del nostre món occidental, la xacra que ens fa anar de caps a un pou de conflictes i guerres: la indiferència. Vist així, «perdre temps» amb els altres es converteix en un antídot contra la guerra, en un camí privilegiat cap a la pau. Un camí racional i eficaç, perquè permet  «aprendre, escoltar, comunicar missatges, conèixer problemes i situacions personals o de govern… que s’afronten i es resolen»: trobar i conèixer les persones, no amb un correu electrònic o un informe, sinó cara a cara, en el seu ambient, és un acte de previsió. Perdre temps ens fa entendre situacions, permet penetrar en la realitat i, si és possible, també contribueix a encaminar-la cap al bé. «Perdre temps», no per instrumentalitzar l’altra persona, per conèixer els seus secrets o escoltar les seves confidències, per «utilitzar-la», encara que sigui per a un fi noble, sinó simplement per esdevenir més humans, per establir vincles forts amb els altres, per esdevenir constructors de pau. Les festes de Nadal poden ser una bona ocasió.

Editorial de la revista Ciutat Nova 168 (desembre 2016 / gener 2017)

cn168-portada-web

 

Ciutat Nova
Latest posts by Ciutat Nova (see all)
0

Finalitzar Compra