Pobreses, femení i plural. Una xacra de la humanitat que es presenta sota aspectes molt diversos i que afecta en major mesura a les dones i als infants. L’erradicació de la pobresa és l’objectiu número 1 dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible) que l’Organització de les Nacions Unides proposa per assolir el 2030. L’enunciat d’aquest primer objectiu diu literalment: Posar fi a la pobresa en totes les seves formes arreu del món. Aquesta és la fita; el camí, llarg; el temps escàs i la urgència extrema.

Les regions on es concentra majoritàriament la pobresa són les de l’Àsia meridional i les de l’Àfrica subsahariana, però es calcula que 30 milions de nens creixen pobres en els països més rics del món. Un 25 % dels infants menors de cinc anys d’arreu del món tenen una estatura inadequada per a la seva edat, com a conseqüència de la malnutrició crònica que pateixen. Un 70% de la població pobre, es considera que són dones. Gairebé 800 milions de persones viuen al llindar de la pobresa amb 1,90 dòlars diaris. Dades, estadístiques. Però la pobresa, les pobreses, no són dades, ni conceptes, ni idees, ni objectius; són persones, homes i dones, que sobreviuen dia rere dia al costat nostre. Sí, al costat nostre. No es necessita massa temps per plantar-se a l’altra punta del planeta a passar-hi uns quants dies. La pobresa és al costat nostre, les persones pobres també.

La pobresa és un problema de drets humans que no es pot combatre només amb el creixement econòmic. De fet, d’això ja en tenim poc o molt, però no ens en sortim. I no avancem en l’erradicació de la pobresa perquè l’actual sistema econòmic genera un creixement no inclusiu, un creixement que perpetua i aprofundeix les desigualtats, condemnant a la situació de pobresa a bosses enormes de la població. I això, és un problema de tots, perquè la desigualtat afecta al propi creixement econòmic i a més posa en risc la cohesió social, la qual cosa provoca tensions polítiques i socials que poden desencadenar inestabilitats i conflictes. Convé doncs no restar insensibles davant una injustícia de la que la humanitat n’és víctima i còmplice alhora.

Però, com que l’ODS 1 es refereix a la pobresa en ‘totes les seves formes’, crec que és bo eixamplar el ventall i fixar també la mirada més enllà de l’estricta pobresa econòmica. Els que vivim al món occidental tenim una percepció diferent d’aquesta realitat. En una societat del benestar que, certament s’està esmicolant, també patim les desigualtats i la pobresa, encara que sigui en una mesura menys dramàtica. Però també convivim amb un seguit de pobreses difícils de qualificar i que, sense negar-ne l’origen econòmic en molts casos, tenen unes connotacions diferents. Podríem parlar de pobreses de l’ànima, de la pròpia persona, dels seus valors més profunds. Cert que en més d’una ocasió hi trobaríem a les arrels de moltes situacions el component econòmic, en modalitats diverses. S’hi afegeixen però, la concepció extremadament individualista de la persona que porta a les soledats més esfereïdores al bell mig de les societats occidentals benestants. Em sorprèn i alhora em preocupa la quantitat de suïcidis que es produeixen, especialment entre els joves. La proliferació d’assassinats, massa sovint en el si de les pròpies famílies. Morts solitàries de persones ancianes. Abandonaments, trencaments, violència, indiferència, desesperació… M’estimo més no continuar amb una llista massa llarga…

Trobo que tot plegat són símptomes d’una extraordinària pobresa humana i comunitària. Hem après a competir i hem deixat de tenir cura els uns dels altres. Les persones soles, tractem de combatre amb teràpies individuals els mals de tota mena que ens neguitegen. Però la malaltia és col·lectiva i necessita solucions col·lectives. Cal recuperar el sentit més profund de comunitat, de fer-nos costat, de bon veïnatge, de sentir-nos acompanyats en el camí de la vida. Penso que també així erradicarem les “pobreses dels rics” i, alhora, serem també més solidaris amb aquelles altres pobreses on els pobres s’hi juguen la supervivència.

Francesc Brunés

Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), pare de dues filles, gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes i, quan cal, conferenciant i tertulià.

Colaborador habitual de Ciutat Nova y también... profesor de economía (jubilado), padre de dos hijas, gerundense de adopción de espíritu universal, defensor de causas más o menos perdidas y, cuando hace falta, conferenciante y tertuliano.
Francesc Brunés

Latest posts by Francesc Brunés (see all)

0

La teva cistella