Una resposta al Coronavirus, inspirada en una iniciativa arran de l’erupció del volcà Taal a les Filipines.

Amb l`actual versió del Coronavirus (COVID-19) estenent-se arreu del globus, es fa difícil no estar preocupat. Jo no havia estat mai excessivament preocupada per la meva salut, però ara un pessigolleig sobtat a la gola ja em provoca un lleuger atac d’ansietat: serà el virus? Vaig estar massa a prop d’aquella senyora que tossia al metro? Em vaig rentar les mans desprès d’haver tocat aquella barana? Què passa amb els meus pares, que ja són grans i viuen força lluny, a una regió on abunden els casos? Prenen prou precaucions? I si l’economia segueix caient en picat? M’havia d’esforçar per poder controlar-me.

Un matí, tot pregant, vaig prendre consciència del meu propi sentit d’impotència davant de la miríada d’incerteses que el COVID-19 porta a les nostres vides quotidianes. En aquell moment vaig recordar un magnífic relat de la gent de Tagaytay, la comunitat dels Focolars a prop de Manila, a les Filipines. Desprès dels devastadors danys causats per l’erupció del volcà Taal, el passat mes de gener, aquelles persones estaven del tot immerses en la seva pròpia ansietat, tenien tot el poble cobert de cendra i la feina per netejar tot allò era intensa. Però els seus cors eren grans i també podien abraçar les dificultats dels seus amics de Laurel -una població a una mica més de quatre milles del cràter- que encara havien d’esperar força per poder tornar a casa seva.

Van crear un grup de WhatsApp que es va dir “Equip TAAL”, transformant el nom del volcà, que tant de mal havia causat, en l’acrònim “Tagaytaty ascolta (escolta) Laurel”. Un membre de l’equip explicava: “aquest nom ens ajudava a recordar que, per damunt de tot, volíem escoltar la gent, per compartir el seu dolor i descobrir junts com podíem ajudar-los concretament, especialment els patien més”.

L’equip TAAL va ser la primera visita que moltes persones de Laurel van rebre a les seves cases, algunes destruïdes. No els van portar gaire cosa -un pot de farinetes d’arròs, mascaretes i algunes joguines senzilles per a la mainada- però hi havien anat per escoltar amb el cor obert, acollint, sovint amb llàgrimes als ulls, les històries que aquella gent havia patit. “Ressorgim de les cendres -van escriure- amb els nostres veïns”.

I mentre pregava, l’exemple inspirador d’aquest “equip d’escolta” em xiuxiuejava al cor: “Tu també pots fer alguna cosa, no trauràs palades de cendra a les Filipines, però pots ajudar el teu veí: tu també pots formar part d’un equip d’escolta”.

Vaig sentir una calma que començava a substituir les meves onades d’ansietat. A la feina, a la universitat on treballo, aquesta nova calma m’ajudava a ajustar les antenes, fent-les més sensibles per prestar atenció a qui necessitava explicar les seves preocupacions. Al passadís, un col·lega em va parlar de la seva preocupació pel seu pare, ja gran, que estava en quarantena en un altre país i ell no sabia si estaria més segur aquí o allà. I també va expressar el seu disgust per la cancel·lació d’un viatge d’estudis que portava temps planificant. I vaig descobrir que tenia temps per acollir-lo, per escoltar-lo.

Vaig trobar una energia nova per poder compartir les frustracions d’un altre col·lega que, en reunions llarguíssimes, lluitava contra algunes decisions administratives que volien cancel·lar molts programes internacionals. Al despatx, durant una tutoria, vaig descobrir un nivell més profund d’empatia amb un estudiant que m’explicava com les disrupcions causades per les restriccions del trànsit no el deixaven concentrar.

Més tard, amb un grup d’estudiants del meu seminari, vaig descobrir en mi mateixa una nova capacitat per transmetre no tan sols una sensació de calma, sinó també que la meva màxima prioritat era deixar una finestra oberta amb cada un d’ells, o una vídeo conferència, si els nostres contactes havien d’acabar sent telemàtics.

En un altre moment de pregària, mentre feia un repàs de la setmana, m’adonava que, comparades amb els reptes globals, moltes d’aquestes preocupacions nostres eren relativament petites, com el pot d’arròs o les joguines per als nens de Laurel. Però el canvi interior era significatiu i potser aflorava especialment del sentit d’estar connectat a uns “equips d’escolta” que responen a moltes classes de crisis arreu del món.


Amy Uelmen és professora a la  Georgetown Law School, Washington D.C.

Traducció de l’article publicat en anglès a la revista Living City de l’abril de 2020.

Ciutat Nova
Latest posts by Ciutat Nova (see all)
0

Finalitzar Compra