En l’anterior article, proposàvem uns elements que podien donar qualitat i sostenibilitat a les nostres interaccions personals per a la nostra comunicació física i presencial. En aquest article proposem altres elements optimitzadors que ens poden ser útils per donar qualitat, també als entorns 2.0.


La nostra proposta podria resumir-se en dues actituds i conductes psicològiques que haurien de ser ensenyades, practicades i apreses: empatia i metacognició. Dos camins per avançar en l’interessant homo psicologicus, presentat en aquest mateix número de Ciutat Nova com l’esdevenir en l’evolució de l’ésser humà.

La metacognició prèvia, a diferència de la “posterior a l’acció” o de la “simultània a l’acció” (més difícil), seria el que pensem sobre com dir certes idees o realitzar certes accions. O sigui, l’anticipació cognitiva de preparació, ideació, planificació, avaluació prèvia i previsió de les conseqüències.

L’empatia és l’habilitat d’un interlocutor per tractar de percebre segons la perspectiva de l’altre, comprendre segons les seves coordenades conceptuals (empatia cognitiva), i sentir, d’alguna manera, les seves emocions (empatia emocional).

Es diu que la interacció en l’entorn 2.0 incrementa excessivament la relació i observació del Jo amb la seva pròpia imatge: aspecte, cos, etc. L’auto-observació és bona mentre no monitoritzi massa l’activitat espontània. Si les plataformes 2.0 incrementen l’auto-consciència, estem en el bon camí per a la metacognició. Una metacognició que ha de portar a l’empatia i la prosocialitat.

L’ensenyament i l’aprenentatge d’aquests processos haurien de ser un dels pilars de l’educació i de l’escola moderna, que s’hauria de servir del gran regal que les tecnologies han suposat en el motor de l’aprenentatge: la motivació.

En els usos d’algunes plataformes es prodiguen els likes, els m’agrada. Saber aprofitar-los momentàniament com auto-reforços i saber desenganxar-se dels mateixos amb rapidesa, pot exercitar la flexibilitat, la relativització i la dinàmica del “ara jo, ara tu”. La persona pot sentir-se acompanyada amb aquests moments de sentir-se pensada per uns altres. És meravellós: hi ha hagut un moment en què altres, potser molt valuosos per a mi, han fixat la seva atenció en mi.

Una de les ambicions dels enamorats és sentir que l’altre estigui pensant en un la major part del temps.

És important, per tant, disposar de seguidors o d’amics que conec, millor, personalment, i dels qui valoro molt els elogis. No cal que aquests siguin molts, però, potser sí, escollits. Els altres, els que han sol·licitat amistat, però que ni tan sols coneixem, juguen el paper d’un públic interessant en on s’exercita l’aparèixer i el desaparèixer.

Però en l’”ara jo, ara tu”, pot arribar a consolidar-se sobretot l’”ara tu”, dotant-lo de tot el potencial de les actituds i conductes prosocials, amb el qual vindrà més en relleu la cooperació que la competició.


La persona es pot sentir acompanyada en sentir-se pensada per uns altres


Certament seria important l’anàlisi dels escenaris i les seqüències de continguts diversos que es poden ressaltar si s’estudien casos d’interaccions de WhatsApp per acostar-se cada vegada més al “plaer del diàleg intel·ligent”. Presentant alternatives riques en llenguatge sintètic on el saber formular preguntes intel·ligents a l’altre proporcioni cada vegada més recursos de paraules que promoguin i consolidin realitats de continguts per moblar el món psíquic de la persona.

Respecte a prioritzar com aconsegueixo la quantitat de seguidors o amics, d’una banda caldria ajudar a relativitzar-ho enfront de la qualitat que puguin oferir els mateixos. Doncs, efectivament: tenim un límit cognitiu i conductual per atendre bé a més d’un nombre limitat de persones. A aquest problema filosòfic-psicològic l’anomeno “límits de la relació de l’U i el Múltiple

Per més que siguem idealistes sobre les possibilitats d’aconseguir sempre una relació recíproca satisfactòria, ens trobem amb les limitacions estructurals de l’ésser humà i de les seves capacitats relacionals i comunicatives.

Quan es compara la comunicació presencial, offline, amb la comunicació 2.0, online, s’atribueix alguna cosa similar a les dues: es necessita el mateix temps en la interacció al carrer que davant de l’ordinador. Voldria apuntar, però, que si hi ha una bona meta-cognició prèvia un podria pensar prèviament en les millors paraules, potser breus, per donar qualitat a la interacció i probablement estalviaria una mica de temps i per tant podria augmentar les interaccions amb més persones, però tot i així, limitades, no infinites.


ACTITUDS EN L’ENTORN 2.0

  1. Entrenar a prendre iniciativa amb delicadesa a l’iniciar la comunicació amb desconeguts. Es podrien elaborar llistes de paraules i frases col·loquials atractives, elogioses, alegres, que podrien quedar com a repertori propi.
  2. Precedir tota comunicació per la conquesta del nostre pensament a favor del nostre respecte per la dignitat de l’interlocutor. Els elogis sempre sincers propicien i consoliden l’autoestima de l’altre. Preparar-se a ella perquè el nostre pensament no tingui reserves o judicis sobre els altres
  3. Donar profunditat a les nostres converses, atenent bé al que ens diu l’interlocutor, seguint “el seu tema” i fins i tot fent-li alguna pregunta pertinent. Formular preguntes que poden actuar com a comodins per iniciar i mantenir l’interès de la conversa, sempre amb la finalitat que l’altre pugui sentir-se a gust expressant les seves preferències o aficions. Tot això genera empatia.
  4. Aplicar aquestes preguntes i deixar-se portar per l’aventura de veure com respon l’interlocutor.
  5. Cultivar la creativitat en el pensament dirigida a resoldre problemes humans i socials. Procurar tenir persones afins amb qui es puguin avaluar les idees sorgides. Per què no exercitar-nos amb algun dels nostres bons amics online?
  6. Introduir sostenibilitat en qualsevol relació, presencial o online, sempre tractant de mantenir-la, fer-la créixer i millorar-la.

 

Robert Roche

Fundador i director de LIPA at Laboratori d'Investigació Prosocial Aplicada
Investigo des dels anys 80 si la ciència psicològica pot confirmar que estimar els altres és funcional per a la salut integral de la persona i per crear harmonia i unitat en les relacions interpersonals. N’estic convençut.

Investigo desde los años 80 si la ciencia psicológica puede confirmar que amar a los demás es funcional para la salud integral de la persona y para crear harmonía y unidad en las relaciones interpersonales. Estoy convencido de ello.
Robert Roche

Latest posts by Robert Roche (see all)