Ja fa gairebé mig any que es va anunciar la fi del roaming entre els països de la Unió. Una decisió de la Comissió Europea que, contràriament al que es pugui pensar, té més de cultural que d’econòmica. Per què? Com bé sabem, els canvis culturals no es fan a curt termini, sinó que són tendències de fons que no es consoliden -per molt que les institucions les promoguin- si els pobles no les accepten com a pròpies i, per tant, les insereixen dins la seva experiència cultural, el filtre que tenim per viure i entendre el món. Les polítiques culturals no són decisions de poca volada que es puguin prendre fàcilment d’un dia per l’altre: no són poques les iniciatives d’aquest caire que la Unió ha volgut promoure i que, o bé han trobat el refús dels Estats membres – sempre interessats a mantenir un perfil propi en aquests assumptes -, o bé han caigut en l’oblit.

En canvi, podem considerar com iniciatives culturals algunes de les polítiques no directament encaminades en aquesta direcció: per exemple, la lliure circulació de serveis, persones i mercaderies tenia com a objectiu principal, en una Europa de post-guerra que necessitava reconstruir-se, facilitar la creació d’una àrea d’intercanvi no restringida als mercats estatals. Només posteriorment, amb l’ampliació en molts horitzons de la Unió i l’arribada de la tecnologia suficient per eliminar les altes barreres d’entrada al mercat de l’aviació (ras i curt: estic parlant de l’aparició de les companyies aèries de baix cost), això ha representat una xarxa de connexions i desplaçaments d’alta freqüència que ens permet sense gaire problemes esmorzar a Amsterdam, dinar a París i sopar a Roma en un mateix dia, quan fa dos-cents anys es trigava mesos. La proximitat i la facilitat han permès crear una imatge cultural d’Europa més o menys precisa, i només cal veure el mapa de rutes de les companyies de baix cost més populars per fer-se’n una idea.

Però, tornant al roaming, la situació és encara més exagerada. Quants de nosaltres hem volgut trucar a casa i l’única solució que teníem era esperar, amb poca o molta sort, que a l’hotel hi hagués una wi-fi lliure i que funcionés bé? En el meu cas personal, que resideixo fora de Catalunya, haver mantingut el meu telèfon de prefix +34 em permet des de fa uns mesos, amb gran alegria de la meva mare especialment, trucar a casa més sovint del que ho feia anteriorment sense haver de témer pel cost o haver de trobar el temps necessari per  fer una trucada virtual que, a força d’extraordinària, em feia sentir molt més lluny de casa del que realment estic.

Malgrat que la globalització faci cada cop més difícil la creació d’identitats sòlides entre el món local i la fraternitat humana, sembla que Europa pot ser capaç de desenvolupar un projecte d’èxit per a què un dia puguem dir: “Benvinguts a Europa! Benvinguts a casa!”

Romà Tersa

Nat a Barcelona el 1990, és politòleg per la UPF i ha estudiat a l’Institut Universitari Sophia a Loppiano (Italia). S’ha especialitzat en estudi dels nacionalismes i de la integració europea. També es dedica al mester de poeta.

Nacido en Barcelona en 1990, es politólogo por la UPF y graduado por el Instituto Universitario Sophia de Loppiano (Italia). Se ha especializado en el estudio de los nacionalismos y de la integración europea. También es poeta en los ratos libres.
Romà Tersa

Latest posts by Romà Tersa (see all)