Si la vida fos una obra de teatre tots n’hauríem de ser protagonistes i espectadors a l’hora. De fet, allò que passa és també allò que ens passa. Esdeveniments, coses i persones estem vinculats per lligams tant reals com poc visibles.

Sense saber com, ens ha estat atorgada a cadascú una entrada per a l’espectacle de la vida. Tan bon punt ens disposem a seure a la butaca que tenim assignada, tan se val si és a les primeres files o a les darreres, tindrem la sensació d’estar sols. Tremendament sols en un pati de butaques farcit de gent. I l’espectacle que no comença! Asseguts a la butaca 12 de la fila 3, sols enmig d’una multitud, ens anirem adonant que els protagonistes som nosaltres. Que això no va de mirar, sinó de mirar-nos.

La fragmentació del coneixement, de la persona, de les relacions humanes, de la cohesió social, de les crisis i els fràgils equilibris, semblen haver assignat un paper a cadascú. O som espectadors o som protagonistes. Les sensacions de desemparament i de solitud ens ensenyaran que això no va així, que tot està connectat, tot està relacionat. Que habitem en una realitat que ens inclou i fa que siguem espectadors i protagonistes alhora. I que ens toca integrar els fragments en què hem esmicolat la realitat, tot un repte que comporta una ètica fonamental en la qual, com afirma el teòleg Romano Guardini, “el qui actua esdevé contínuament allò que fa: tothom, des del líder responsable d’un estat al tècnic, des de l’artista a l’agricultor…”

La gran acceleració que patim ens instal·la en una insatisfacció per l’aquí i l’ara, i és el motor centrifugador que escampa, disgrega i fragmenta en bocins allò que constitueix un única realitat, perfectament integrada entre qui som, on som i en quin moment ens trobem. Escapolir-nos d’aquest remolí, desaccelerar-nos, ens permetrà fer-nos conscients que estem protagonitzant la vida, que ho fem juntament amb molts altres i que no es tracta de trobar una bona obra, sinó de trobar-nos. No n’hi ha prou en sostenir l’espectacle, sinó que ens caldrà sostenir-nos.

Article publicat en la revista 175 – Sostenir-nos. Disponible a l’iQuiosc

Il·lustració: mbofill_art

Francesc Brunés

Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), pare de dues filles, gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes i, quan cal, conferenciant i tertulià.

Colaborador habitual de Ciutat Nova y también... profesor de economía (jubilado), padre de dos hijas, gerundense de adopción de espíritu universal, defensor de causas más o menos perdidas y, cuando hace falta, conferenciante y tertuliano.
Francesc Brunés

Latest posts by Francesc Brunés (see all)

0

La teva cistella