Cap contracte, per més detallat que sigui, podrà preveure com realitzar una activitat laboral, ja que aquesta també depèn d’habilitats, capacitats i valors que aportem gratuïtament. És aquest un component essencial del treball el valor del qual no és mesurable.


Quin sentit té el treball? Poques vegades tenim el temps de reflexionar sobre això. Hi ha una marcada tendència a considerar el treball com qualsevol altre recurs o producte del qual cal reduir el cost per ser eficients. Es deu a aquesta versió reductiva del treball l’ús d’expressions com “recursos humans”, que hauríem de desterrar.

Treballem amb i per als altres

La nostra manera de treballar i de considerar el treball diu molt de nosaltres mateixos. Encara que la nostra vida no es pot reduir al treball, aquest constitueix una bona part d’ella. Hi aboquem els nostres coneixements, experiències, talents, capacitats, intuïció, creativitat, la nostra manera de socialitzar-nos. Malgrat la mentalitat individualista que impera, el treball és en ell mateix un dels principals àmbits de cooperació. N’hi ha prou en constatar que tot treball depèn d’altres: la nostra empresa necessita de materials que produeixen altres, per anar al treball fem servir el transport privat o públic, que a la vegada depèn d’estacions de serveis per al combustible, de tallers per a la manutenció dels vehicles…

Un altre aspecte de suma importància és el fet que el nostre treball té sentit perquè hi ha d’altres que el reben: el pa que produïm, la classe que preparem, el servei que donem, etc…, tenen destinataris. Pots semblar una constatació molt banal, però pensem en això quan treballem i és possible que es modifiqui la nostra manera de treballar.

Precisament la dimensió social del nostre treball el diferencia del que no és treball. Per exemple, un hobby és sens dubte una activitat amb molts elements del treball, però dirigida al nostre entreteniment, a nosaltres mateixos. Aquesta referència als altres fan que també siguin treball activitats que normalment no són remunerades, com les del voluntariat o el treball de la llar. Durant dècades no s’ha considerat treball el que fan les mestresses de casa, pel fet de no ser remunerat, però, quin valor té! Tanmateix és treball (i tampoc remunerat) el dels avis que en prendre cura dels seus nets, sovint, permeten que els pares treballin. Poques vegades es valora degudament aquesta aportació.

Treball i gratuïtat

Quan s’analitza la dinàmica del treball, s’acostuma a pensar que aquest depèn essencialment dels termes pactats en el contracte, els que determinen prestacions i contraprestacions. És a dir, es realitzen determinades tasques, en certes condicions i a canvi d’una remuneració. Per descomptat que aquests són aspectes necessaris i importants. Però no són els únics ni els essencials.

En primer lloc el treball s’alimenta de gratuïtat. Sense aportacions voluntàries i gratuïtes no és possible que hi hagi treball. La raó és que un contracte treball_2podrà definir més o menys detalladament el tipus d’activitat que haig de fer, però mai podrà establir el grau d’intuició que haig d’aportar a la meva tasca, el grau d’empatia que abocar en l’atenció als clients d’una botiga, el grau de dedicació, d’entusiasme, de creativitat, d’experiència, etc. És a dir, aportacions que poden transformar notablement la qualitat del treball prestat i fins i tot determinar l’eficiència de l’empresa. Encara que sense cometre errors o caure en praxis dolentes, puc realitzar el meu treball d’una manera totalment freda i distant del seu sentit més profund i d’aquesta manera continuar fent les coses com sempre s’han fet, sense innovar, sense comprendre millor el procés del qual formo part, sense establir lligams amb els clients i companys, limitant-me al que estableix el contracte.

De fet, la vaga més eficaç és realitzar el treball segons el reglament. És a dir, atenent-nos purament i exclusiva als protocols d’actuació. No hi ha dubte que res pot funcionar d’aquesta manera. Cap equip de treball pot tenir bons resultats amb persones que es limiten al que els correspon.

I què és la gratuïtat? Són comportaments que realitzem no perquè rebem quelcom a canvi, sinó perquè es una cosa bona a fer, perquè assumim que això fa una aportació positiva a la nostra tasca. Un somriure sincer, l’empatia en resoldre el problema d’un client, la paciència amb la que busquem un error que no apareix, la tenacitat amb la que insistim en un procés que no ha donat resultats, la cura amb la que preparem una classe… És el que ens fa bons treballadors, bons professionals, bons companys de treball i pot transformar radicalment el clima del nostre equip.

Valor infinit

La gratuïtat d’aquests comportaments, a més de ser clau per a la fluïdesa de tota relació contractual, ens diu també que aquesta aportació que ve del més profund i bell del nostre ésser no pot ser mesurada amb diners. Gratuïtat no vol dir que el seu valor és nul, sinó que és infinit, per tant, retribuir-lo significa desmerèixer-ho. Quantes innovacions productives han sorgit de l’experiència d’algú i han millorat un procés productiu. Pensem també en la confiança que ha generat la persona que ve a casa nostra a fer neteja i que sabem que mai s’apropiaria d’alguna cosa nostra. Quant val aquesta confiança? Això ens diu que mai un sou podrà mesurar per complet el valor del treball d’algú. Per això, hauríem de desterrar la consideració del treball humà com un recurs i el seu cost com el de qualsevol altre input de l’empresa. No ho és i aquest debat segueix sent pendent.

D’aquesta manera, l’activitat productiva adquireix una “història” rica en valors que s’incorporen a aquest bé o al servei produït. Aquest moble, aquest aparell, aquest artefacte és molt més que el valor que li assigna el mercat, perquè s’alimenta d’una història de persones i de treball.

En temps en què l’eficiència i el nivell d’utilitats semblen ser l’única lògica que mou les polítiques empresarials, si volem construir una veritable cultura econòmica i del treball, hem de canviar el registre per a dignificar la nostra tasca i així dignificar l’economia.

Sempre es pot treballar bé

Una darrera consideració. Més enllà de les problemàtiques referides a l’ambient laboral, no podem esperar les condicions ideals per treballar bé. Sense perjudici que exigim l’entorn necessari, les eines adequades i un sou digne … l’absència de tals condicions no és motiu per treballar malament. No perquè em paguen malament, conduiré l’autobús com si transportés bestiar o atendré de mala gana als clients. Els altres no en tenen la culpa i es mereixen que ho fem bé.

L’escriptor italià Primo Levi, que va sobreviure al camp d’extermini d’Auschwitz, contava que va poder salvar la seva vida gràcies a un paleta que va compartir amb ell durant mesos part de la seva ració especial d’aliments. La hi donaven per fer tasques de construcció. Levi es va fixar en el detall que els murs aixecats per aquest paleta estaven ben fets. Per descomptat, aquest obrer detestava Auschwitz i tot el que significava. No obstant això, la feina ben feta que realitzava parlava de la seva dignitat, eren un cant a la vida fins i tot enmig d’un context de mort. Sempre podrem treballar bé.


Autor: Alberto Barlocci

Article publicat a l’edició número 601 de la revista Ciudad Nueva Argentina

Ciutat Nova

Ciutat Nova

Revista trimestral. Descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg

Revista trimestral. Descobrimos y compartimos historias y proyectos inspiradores y cercanos para fortalecer #vínculos positivos. #diálogo
Ciutat Nova

Latest posts by Ciutat Nova (see all)