Ara que entrem en una època en la que per a la majoria es produeix un canvi de ritme, per a d’altres un període descans i de vacances i per a tothom una època de xafogor, pot resultar adient aturar-nos a reflexionar sobre el futur del treball. Especialment perquè s’aixequen moltes veus que no l’hi auguren cap futur, assegurant que cada cop hi haurà menys treball per a les persones i que els robots i la intel·ligència artificial ocuparan el nostre lloc. Ben segur que alguna cosa d’això hi ha, però…

Si mirem enrere en la història, de fet, en èpoques remotes tampoc treballava tanta gent. La major part de la població estava formada per cortesans, nobles, monjos i religiosos, mendicants, malalts, serfs, esclaus o dones. Dit d’una altra manera, els veritables treballadors, així amb totes les lletres, eren més aviat pocs. De fet, l’etapa de treball massiu de les persones, hauria ocupat un espai temporal d’un segle i mig a Occident, no gaire més. Aquesta concepció moderna del treball – invenció de l’humanisme, el catolicisme, la Reforma protestant, el moviment socialista, la cooperació, els moviments sindicals i les ferides dels feixismes i les guerres – ha posat en marxa la més gran cooperació que hagi conegut la història de la humanitat. El treball, tal com l’entenem avui en dia, és fonamentalment una forma de cooperació a gran escala.

Si ho pensem bé, la democràcia és una forma de cooperació que multiplica les oportunitats. El mercat és també una competència cooperativa, desvirtuat per la falsa concepció dels termes competir i cooperar, que se’ns presenten com a contradictoris entre ells, quan en realitat són complementaris. Treballar ha esdevingut la manera adulta d’estimar, la forma més seriosa de contribuir al bé nostre i dels altres. I de fet, tal com assegura el professor Luigino Bruni[i], “dels reptes de present i de futur que se’ns plantegen, només ens en sortirem treballant, treballant molt, treballant millor, treballant junts”.

En el fons, l’evolució que tingui el treball en la societat, posa sobre la taula una qüestió fonamental. Tenim el deure d’atendre les persones necessitades? Quan un es troba en necessitat (sense feina, sense recursos), té el dret de ser atès per la comunitat? Lligar aquest dret – deure legítim de ser atès (per exemple, a través d’una renda garantida) i el dret – deure de treballar, amb el dret de ciutadania resulta extremadament delicat. Una opció és la de considerar prioritari el nexe renda – ciutadania. La segona opció, que comparteixo, és la de prioritzar el binomi treball – ciutadania. L’ordre que em sembla lògic i ètic – d’acord també amb els postulats del professor Bruni – seria: cura de les persones necessitades – ciutadania – treball. Aquí l’ordre sí altera el resultat i, de fet, si ho fem canviarà substancialment la visió que tenim de la democràcia, el treball i la pobresa. Subordinar la renda per viure al treball, faria fràgil la democràcia. És millor separar la renda de l’eventualitat de tenir feina o no i associar-la al fet de formar part del pacte civil, entrant així en la lògica de la fraternitat i dels dons civils i polítics.

Però el treball és molt més que un simple mitjà per tenir ingressos i poder consumir. Pel cap baix, el treball es pot associar a tres aspectes fonamentals de la vida humana: 1) és el ciment de la més gran cooperació de la història, 2) és la manera més seriosa de fer emergir les nostres capacitats i 3) lliga els ingressos econòmics a la reciprocitat. És doncs tan important que, hi ha qui considera el primer deure ètic d’una societat, el de fer possible que els joves puguin accedir a un lloc de treball un cop acabats els seus estudis.

Amartya Sen adverteix que les pobreses, també la pobresa laboral, no és qüestió d’ingressos, sinó de capitals. Generalment els pobres ho són perquè els hi manca capital educatiu, sanitari, social, relacional, familiar… una mancança de capitals que porta a una mancança d’ingressos. Resoldre la feblesa de capitals és una qüestió que demana molt de temps, molt més del que dura un cicle electoral i per això s’acostuma a prendre dreceres que actuen només sobre els ingressos. En qualsevol dels casos, toparem sempre amb una malaltia de difícil curació: l’individualisme. És una malaltia que no es guareix individualment, només és possible des d’una acció col·lectiva de la societat que, especialment en moments de crisi, té la força i la capacitat d’endegar múltiples accions col·laboratives i cooperatives. La història ens en dona exemples i ben segur que ens en continuarà donant en el present i en el futur.

Sembla doncs, que no és veritat que el treball s’acabarà. Sens dubte que farem treballs diferents dels actuals, menys pesats i més de serveis, però haurem de continuar treballant, cooperant, estimant-nos mitjançant el treball. La veritable “riquesa de les nacions” de la societat present i futura serà la suma de relacions mútuament avantatjoses . Mentre ens veiem els uns als altres com a portadors de necessitats i de desitjos encara no expressats i continuem utilitzant la nostra intel·ligència extraordinària i el nostre amor creatiu, hi haurà treball per a molts, potser per a tothom. Ja em sap greu si estronco alguna expectativa de vagarejar…

Seguint un cop més al professor Bruni, podem afirmar que és el treball qui té cura del treball, el qui el salvarà; avui, ahir i ben segur, demà. També els nens i les nenes d’avui tenen dret a somiar què volen ser de grans: una feina, un ofici, una professió. Diferents dels que tenim ara, però al cap d’avall, treball.


[i] LUIGINO BRUNI, Capitalismo infelice (vita umana e religione del profitto), 2018, Editorial Terrafutura


 

Francesc Brunés

Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), pare de dues filles, gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes i, quan cal, conferenciant i tertulià.

Colaborador habitual de Ciutat Nova y también... profesor de economía (jubilado), padre de dos hijas, gerundense de adopción de espíritu universal, defensor de causas más o menos perdidas y, cuando hace falta, conferenciante y tertuliano.
Francesc Brunés

Latest posts by Francesc Brunés (see all)