Poques vegades ens aturem per mirar-nos a nosaltres mateixos. Tal vegada, si ho fem, és per posar-nos davant del mirall i veure si fem patxoca. Però no em referia a la auto contemplació externa, sinó més aviat a la visió de la nostra manera de fer i de ser. És una anàlisi que, amb molta facilitat fem dels altres, no sempre encertadament, però ens resulta molt més difícil fer-ho de nosaltres mateixos.

No acostumem a mirar gaire com funcionen les nostres relacions amb els altres, especialment amb aquells que tenen pensaments o sentiments diferents als nostres.  Aleshores és quan es veu si som gent de concòrdia i diàleg, o bé d’enfrontament i disputa.  Aquesta disjuntiva resulta de vital importància perquè és la que ens obre el camí cap a una vida plena o, ben al contrari, ens situa en la mediocritat estèril de la trifulga. Viure en plenitud es manifesta a través  d’una harmonia interior, en primer lloc amb nosaltres mateixos i després amb els altres.  Estar en harmonia amb un mateix, comença per acceptar-nos tal com som. Voldríem ser uns  “fora de sèrie” i resulta que som pura normalitat. Acceptar la nostre realitat, és un pas previ a d’altres, com el de descobrir tots els recons foscos, que cal revisar i millorar, perquè ens dificulten la part mes important: la relació amb els altres.

Ens podem preguntar si en les nostres relacions tenim unes actituds actives o passives.  En l’actitud activa, em faig responsable de la meva vida, sóc jo qui vull fer, sóc jo qui vull ajudar, sóc jo qui vull estimar, etc.  En l’actitud passiva, faig als altres responsables de tot el què em passa. Vull que els altres  estiguin pendents de mi, vull que els altres m’ajudin, vull que els altres m’estimin, sempre culpo als altres de les meves desgràcies. No hi ha dubte que, una actitud activa en l’àmbit del ser, que ens obri la capacitat de relació, la capacitat d’escoltar, la capacitat de pensar, de reflexionar, d’ajudar, d’estimar…ens obre el camí a una segona línia de prioritats, les de l’àmbit del fer.

Les capacitats operatives, la capacitat de gestió, la capacitat de guanyar-nos la vida, la capacitat organitzativa, l’ordre físic, com expressió del nostre ordre intern de prioritats. Després hi hauria un tercer nivell més baix. És el nivell del tenir. Cal tenir allò que és necessari per viure dignament, però no passar-se de rosca i caure en l’espiral consumista. El mateix podríem dir en l’àmbit del fer. Una sobrecàrrega en l’activitat, ens porta a l’activisme, ens porta els neguits, les presses, l’estrès i  resta qualitat a les nostres relacions.  El fer i el tenir, no han de ser mai uns valors finals, sinó uns valors instrumentals al servei de la realització de la persona.

Antoni Pedragosa

Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Radio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de la Eurocamara en temes de medi ambient.

Licenciado en Ciencias Quimicas, Màster en Astronomia, casado con Blanca, dos hijos, cuatro nietos, col·laborador habitual de Radio Estel, de Ciutat Nova i de CAT-Diàleg. Asesoramientos especiales en la Eurocamara,en temas de medio ambiente.
Antoni Pedragosa

Latest posts by Antoni Pedragosa (see all)

0

La teva cistella