Tan se val si un es posiciona en contra, a favor, o bé ho viu de forma una mica indiferent, a Catalunya continuem vivint un clima social marcat per l’agenda política i pels diferents escenaris que va generant el moviment independentista. De fet, s’anuncia una “tardor calenta”, és a dir, es mantindrà el pols entre els partits que no estan a favor de la independència de Catalunya i aquells que inclouen la independència en els seus programes electorals i en el seu full de ruta.

Si mirem una mica enrere, podem constatar que, des de l’any 2010, la quantitat de persones que s’ha manifestat a les Diades de l’11 de setembre de cada any, és multitudinària. Molts analistes assenyalen la tensió social que s’ha instaurat, d’altres matisen aquestes expressions, i cada ciutadà va traient les seves pròpies conclusions a mesura que viu experiències diverses en el seu entorn social.

Amb aquest context de fons, em permeto subratllar un aspecte molt obvi de les relacions humanes. En demano disculpes, soc conscient que pot resultat una mica insolent parlar de quelcom tan evident… El “voler és poder” del títol, fa referència a aquella actitud bàsica i fonamental que sembla començar a escassejar en aquests dies: voler, escoltar i sentir l’altre. Considero que moltes persones a Catalunya, i també a molts indrets d’Espanya, han fet el següent recorregut vital: a l’inici es va produir una gran sorpresa i una reacció plena de sentiments i passions contradictòries; llavors es van viure ofenses i desqualificacions mútues, tant a nivell institucional com personal; i tot s’ha acabat rematant amb un atrinxerament conceptual, des del que no estic disposat a canviar ni una coma la meva postura. Aquest breu recorregut vital s’ha produït de forma força ràpida i ens ha portat a la situació actual: un “diàleg de sords” que només pot generar frustració i crispació.

Per això, reprenc la proposta inicial. Considero que podríem experimentar un canvi notable en les relacions entre tots si posem en pràctica el “voler –escoltar– sentir”. Voler és la primera actitud que ens cal confirmar si encara la tenim o ja ha desaparegut. Vull deixar espai en mi a qui pensa diferent? Estic disposat o disposada a obrir una finestra, a moure fitxa, a deixar-me simplement interpel·lar per aquella persona que no pensa com jo? Si la resposta és no, llavors no hi ha res més a dir.

El segon pas és el d’escoltar. Si hem estat capaços de respondre un “sí, vull” sincer, llavors val la pena animar-nos a viure de nou el “sí, vull escoltar-te”. Això suposa blanquejar la nostra ment, obrir el cor i deixar espai per expressar-se a l’altre. No judicar, ni alterar-se, senzillament escoltar amb atenció i paciència. Una cosa que sembla tan òbvia i senzilla, però que no resulta massa habitual perquè “el simple oir, és a dir, percebre amb l’oïda, no és el mateix que escoltar, o sigui, prestar atenció per oir. L’escolta és un exercici que requereix estar present davant d’un mateix i dels altres, sense distraccions. L’acte d’escoltar implica voluntat: cal voler escoltar. Aquesta funció, malauradament, continua essent desconeguda” (G. Cicchese, Entre el yo y el tú, Ciudad Nueva, Madrid 2018, p. 55).

Per tant, només si ens preguntem amb sinceritat si volem escoltar l’altre, podrem intentar posar-ho en pràctica, assumint que es tracta d’un exercici feixuc, poc freqüent en les nostres societats actuals, degut a la superficialitat que genera viure tan accelerats i sempre amb poc temps per a tot.

Finalment, en el supòsit que hi estiguem disposats, és a dir ‘voler’, obrir-nos a l’altre sincerament, escoltar-lo. Llavors podem intentar la tercera navegació, aquella que implica obrir el cor i sentir l’altre. Soc plenament conscient que els sentiments actuals són més aviat de duresa de cor i d’autodefensa per tal de no resultar ferits novament. Però, el desafiament continua sent el de no oblidar-nos que l’altre “és un altre jo”, que compartim la mateixa dignitat de persones i ens mereixem un respecte que inclogui l’acollida mútua.

No és fàcil, però tampoc impossible. Per això, em sembla adequat acabar amb l’experiència vital que m’explicava una amiga: “Escolto moltes tertúlies i llegeixo bastant. És cert que des de fa uns anys no miro canals privats de televisions espanyoles i, darrerament, tampoc la pública. Tracto de centrar-me en aquells canals de televisió i emissores de ràdio que emeten cada dia tertúlies que són molt plurals. De fet, hi sovintegen tertulians independentistes i d’altres que no ho són, fins i tot hi ha presència de posicions franquistes i, rarament, pugen el to de veu…”.

Voler és poder? La resposta depèn de nosaltres. No pot ser una resposta teòrica, sinó que ha de plasmar-se en els nostres gestos, actes, paraules i comportaments.

Aurelio Cerviño

Aurelio Cerviño

Argentino trotamundos y catalán por adopción, interesado desde siempre en el misterio del Amor, un poco existencialista y bastante enamorado de las metáforas, doctor en Teología Moral y profesor en la Facultad de Teología de Catalunya

Argentí rodamón i català per adopció, interessat des de sempre en el misteri de l’Amor, una mica existencialista i força enamorat de les metàfores, doctor en Teologia Moral i professor a la Facultat de Teologia de Catalunya
Aurelio Cerviño

Latest posts by Aurelio Cerviño (see all)