Imagina una gran orquestra dalt d’un escenari: instruments de vent, instruments de percussió, instruments de corda… Potser també s’hi barreja algun cantant. Una vuitantena de “veus” diferents entre sí -violins, flautes, timbals, contrabaixos- que volen generar una sola melodia.


Aquesta música es presenta normalment davant d’un públic també divers amb homes, dones, infants, adults… Cadascú amb la seva història personal, expectants. Sense voler-ho, entren en el joc de l’espectacle musical, aquell interval de temps en el qual es fusionaran en una experiència unitària i harmònica sota els efectes de les notes musicals. Al capdevall, el responsable de l’harmonia, d’aquest efecte, és el director de l’Orquestra. Alhora, és precisament el director qui enllaça l’Orquestra amb el públic, esdevenint el màxim garant d’aquesta vivència.

Probablement el director Zubin Mehta no es va plantejar l’escena en aquests termes quan, als divuit anys, va deixar la seva Índia natal, per estudiar música a Viena. Ara bé, l’ha repetit innombrables vegades al llarg de la seva carrera. Nascut l’any 1936, la música corria per les seves venes des de ben petit. El seu pare -violinista autodidacta-fou el fundador de l’Orquestra Simfònica de Bombai i el seu primer mestre. Amb set anys ja aprenia violí i piano i, als setze, va començar a dirigir l’Orquestra Simfònica de Bombai en alguns assajos.

Poden representar una anècdota d’interès a casa nostra les ensenyances de Francisco Casanovas al jove Mehta, arran d’aquest compositor barceloní amb amb el pare Mehta. Tots aquests elements apuntaven una clara vocació musical, però dels setze als divuit anys va estudiar medicina al St. Xavier’s College de Bombai, ja que la seva mare volia que Mehta tingués una professió més “respectable” que la música. Tanmateix, als divuit va decidir seguir la seva passió i estudiar amb el mestratge de Hans Swaroswky a la Universitat de Música i Art dramàtic de Viena on es va graduar als vint-i-un anys.

Des de llavors, a finals dels cinquanta i fins avui, més d’un lustre de carrera musical com a director arreu del món. Resulta impossible resseguir el gran nombre de concerts que l’han portat a tots els continents. Alhora destaquen les més de cent setanta gravacions i el seu rècord d’estada com a director de l’Orquestra Filharmònica de Nova York (1978-1991); a més de ser director vitalici de l’Orquestra Filharmònica d’Israel, Director Honorari de l’Opera Estatal de Baviera o primer director de la Maggio de Florència. Aquest increïble bagatge fan de Zubin Mehta un director excepcional i una persona de diàleg. En aquest sentit, són tres els aspectes principals del diàleg en Zubin Mehta.

El primer és la universalitat del seu llenguatge. L’experiència musical del director indi ha unit sota una mateixa experiència -amb les seves particularitats a cada concert- un gran nombre de persones de les més diverses condicions, races i llengües. La feina de Mehta demostra que el diàleg esdevé tan o més potent sense paraula, essent molt diversos els llenguatges dels quals aquest es pot servir. Amb la seva trajectòria el director indi ha aconseguit reivindicar la música com un dels llenguatges més universals de l’ésser humà, en la mesura que cohesiona i genera comunitat arreu.

El segon aspecte dialogal en Mehta, és l’ús de la música per des-cobrir la realitat: el diàleg ressalta aquelles realitats que abans eren invisibles. En aquest sentit, Mehta ha fet servir la seva música i notorietat per posar en primer pla certes causes socials. Decidit pacifista, Mehta ha anat posant en evidència diverses situacions que atempten contra la fraternitat humana. Als vint anys, ja va dirigir un concert en un camp de refugiats hongaresos a Àustria. Més tard, i com a protesta contra l’Apartheid a Sud-Àfrica, va negar-se a exercir com a director allà. També va dirigir un concert a Betlem durant al guerra dels Sis dies i va promoure diversos esdeveniments als Estats Units per tal de lluitar contra l’ús de l’armament nuclear. Finalment, un dels concerts més famosos als quals va participar va ser a les ruïnes de la Biblioteca Nacional de Sarajevo amb una forta càrrega simbòlica. En resum, la música de Mehta ha servit per posar de relleu, per apuntar directament a certs problemes socials per tal de buscar-hi una solució.

El tercer aspecte, més subtil i més especial, fa referència al domini de l’espai de diàleg per part de Mehta. Perquè el diàleg sigui possible és necessari un espai de buit i silenci. En aquest sentit, és especialment revelador l’anàlisi que fa Otto Scharmer -fundador del Presencing Institute i autor de Teoria U- de la direcció de Zubin Mehta a la cançó “No puede ser”, l’any 1990. El director indi és capaç de conjugar dues Orquestres i Plácido Domingo. Tot plegat, en un final apoteòsic en el qual el director es fa invisible tot ressaltant la figura del tenor, mantenint la tensió del públic i dirigint subtilment les Orquestres. És el generador i garant d’aquest “espai”, “escenari”, “silenci” fent possible què el diàleg entre els músics, el tenor i el públic es faci realitat en un final especialment emotiu.

Jordi Rodríguez | Anem a construir unitat i no uniformitat, per això, parlem-ne. Sóc (què vol dir ser?) un qüestió-nat amant de la diversitat. He cursat Dret i estic acabant Humanitats, culpables que escrigui de tant en tant.


De Jordi Rodríguez per a #CN177 Som música

Ciutat Nova

Revista trimestral. Descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg

Revista trimestral. Descobrimos y compartimos historias y proyectos inspiradores y cercanos para fortalecer #vínculos positivos. #diálogo
Ciutat Nova

Latest posts by Ciutat Nova (see all)