Ja fa dies que tenim els llums de Nadal als nostres carrers! Les ciutats i els pobles llueixen la seva decoració i els comerciants esperen unes bones vendes per tancar l’any. Aquesta atmosfera tan entranyable, que ens recorda el naixement de l’infant Jesús, també em fa pensar en el missatge de pau, amor i concòrdia que aquest nen representa. De fet, celebrem el miracle d’un Déu que s’ha fet home. Paradoxalment, un Déu que per definició és molt superior a tots nosaltres, es fa petit i s’encarna en unes condicions limitades d’espai i temps, per apropar-se a la humanitat, per estimar-la, per entrar en diàleg amb cada persona d’arreu del món.
A la llum d’aquest amor immens, em ve espontani preguntar-me: serem capaços de viure aquests dies en un clima de pau i concòrdia? No cal tenir la bola de cristall per pronosticar que durant les festes, en més d’una sobretaula, la senyora pau i la seva amiga concòrdia hauran de demanar lloc més d’una vegada amb insistència i, potser, en alguna ocasió no podran seure a taula. És veritat que les relacions a la nostra societat viuen moments de tensió. A vegades, només amb un petit gest o amb un breu comentari fora de lloc és suficient per encendre el foc i, fins i tot, per provocar un autèntic incendi al bell mig d’una xerrada familiar o entre amics.
Em pregunto si cal resignar-s’hi i patir passivament aquesta situació. O potser, no hi ha altra sortida que pujar el to de veu i dir-la ben grossa? Crec que hi ha més opcions. Penso que els éssers humans tenim suficients recursos per tractar-nos com a persones, per respectar-nos i per mantenir una relació cordial al voltant d’una taula nadalenca, més enllà de les diferències i de les opinions oposades. Ara bé, tampoc no podem ser ingenus. Una actitud de diàleg que té la valentia d’acollir el pensament de l’altre amb paciència, que és capaç d’escoltar profundament a la persona que pensa de forma contrària, cal dir-ho, això no s’improvisa. De la mateixa manera que un maratonià s’ha d’entrenar de valent si vol acabar els 42 quilòmetres, també, per mantenir una actitud de diàleg sincera i profunda cal entrenament.
En aquest sentit, m’han agradat molt els tres punts que proposa la Céline Croon a la entrevista que li va fer el Romà Tersa, al darrer número de la revista Ciutat Nova. Aquesta experta de la Creu Roja Internacional es dedica a restablir el contacte entre familiars separats per conflictes armats i la violència organitzada. És clar que a Catalunya no en tenim de conflictes armats, però també és prou evident que, si analitzem les dinàmiques d’un conflicte armat, trobarem pistes comunes amb pràcticament qualsevol conflicte entre persones i pobles. La Céline parla de tres punts que se’ns presenten com a tres propostes d’entrenament per assolir la fita de la pau i la concòrdia.
La primera consisteix a interessar-se per l’altre mitjançant l’apropament, i per tant sortint de la nostra “zona de confort” per conèixer millor l’altre. Al meu petit nivell, per exemple, intento practicar aquest interès per l’altre llegint premsa molt variada: l’ABC, el Mundo, La Razón, El País, El Periódico, l’Ara i El Nacional formen part de les meves lectures habituals. Almenys intento llegir els titulars i, a vegades, aprofitant un viatge o un diumenge tranquil, compro premsa de diverses postures. També l’interès per la història és una forma d’apropar-nos a l’altre i, sobretot, ajuda molt a mantenir sempre una capacitat d’obertura mental, que ens ajudi a percebre nous matisos i detalls de temes que pensàvem prou coneguts.
El segon exercici consisteix a acollir situacions reals. Seguint aquesta proposta em pregunto: quantes persones poden dir que han participat a una Diada i també a una manifestació a favor de la unió política d’Espanya? O bé, quantes persones que no van votar l’1 d’octubre van sortir de casa seva, per acostar-se a alguna seu electoral i veure de primera mà el que s’estava vivint? En el meu cas, aquest estiu, vaig passar unes setmanes a Madrid i un dia li vaig proposar a un amic d’anar a conèixer el “Valle de los Caídos”. No hi havia estat mai i vaig pensar que era important conèixer un lloc com aquest. Són gestos, fins i tot petits i quotidians, però és el que podem fer si volem construir una convivència més sana entre tots.
Per últim, la Céline Croon proposa valorar la diferència. Ella mateixa diu que això “no vol dir estar d’acord en tot” però, certament, és un gran exercici el fet de poder subratllar punts positius del pensament o la postura de l’altre. Ho fem sovint? De fet, crec que no és suficient amb l’“acceptació” de la diferència; cal arribar a “celebrar” la diferència. És un repte! Potser un dels més difícils, però cal intentar-ho.
Per alguns ja vivim a la República catalana, per altres tot això és un desgavell colossal, però per tots arriba Nadal i, més enllà de les nostres creences, podem ser portadors de diàleg i pau o de divisió i tensió. Depèn de nosaltres.
També sobre aquesta temàtica: La diversitat font de conflicte? de Robert Roche
El tema del conflicte es tracta al darrer número de la revista: Els altres i nosaltres? (171 – tardor 2017)
Sobre l´autor
Argentí rodamón i català per adopció, interessat des de sempre en el misteri de l’Amor, una mica existencialista i força enamorat de les lectures i les metàfores.